Quan X abandonà Y per Z, tots tres s'adonaren que ja no disposaven de més lletres que poguessin finalitzar tot aquell glossari de successos, de manera que decidiren instaurar una revolució alfabètica, una utopia matemàtica, atès el perill de recitar de nou una tirallonga d'errades. Altrament, davant les immenses però limitades estratagemes d'assaltar la Bastilla de l'autoengany, tots tres sabien que aquella fita, que alhora esdevenia una traïció i una gesta, els representava una frontissa que articulava el desglossament partícip entre un principi i un final. Atrapats en aquest zona d'intersticis somorts, cadascú d'ells prengué un objecte, un sentiment o un record que pogués conjugar les dues vessants i així evitar vinclar la cantonada d'aquell carrer després del qual no en sabien el paisatge.

Així doncs, ni Y ni Z no saberen mai que X usava el mateix marc de plàstic inflable de color verd llampant per tenir les fotos d'ambdós al capçal del llit. Si amb X hi sortia en sípia i negre i en primer pla abraçats durant el seu viatge de noces als fiords noruecs; amb Z hi sortia de perfil en color dalt el poble de Ciurana, amb el pantà i les capes rosenques i brillants, dúctils i pesaroses de roca estratificada. Sens dubte a X li semblava de cert mal gust aprofitar aquell marc fotogràfic, com si traís la darrera parcel·la d'una innocència fins llavors incòlume, però no volia assumir la buidor del dol i sols podia proveir-se d'una nova imatge que ja s'havia demostrat plenament fal·lible. De fet, X no volia reconèixer que mantenir la inflor d'aquell marc era tan balder com el seu contingut, tan mutable com escapolís l'aire contingut pel plàstic. En gran mesura, X no era conscient que aquell marc pop comprat al Vinçon representava el seu desig estancat, la necessitat abjecte d'incloure i enquadrar en una imatge constantment consultable algú que ocupés obligatòriament els seus sentiments i embolcallar-los amb necessitats etèries. El marc sols era un suport voladís que es podia reomplir a deler i que contenia fixacions sense continuïtat amb una data de caducitat desconeguda, una necessitat imperiosa que mai no havia après a acceptar com no fos amb una disbauxa compulsiva, emocionalment castrant.

Y, en canvi, es decidí per l'odi com a denominador comú amb què protegir-se d'aquella operació a cor esventrat. I malgrat tot, aquest sentiment li era insuficient perquè la seva rancúnia els unia encara més dins una llunyania dubtosa que no sabia desentrellar. Y voldria haver sentit indiferència per l'un, ràbia per l'altre, desitjar-los la mort sobtada i la vida eterna respectivament, però l'odi que sentia estava fonamentat per la traïció comuna, el desesper dual, el dolor solitari enfront sa joia compartida, i tota aquesta barreja l'havien creat entre els dos i no hi havia manera de diferenciar-ne les responsabilitats. Hauria volgut plorar per un sol ull, però la simetria de les llàgrimes despreses en la solitud del xalet adossat li feia recordar que plorava per culpa dels dos. I alhora, els mocs que li rajaven entre brams i sanglots el feien odiar-se a si mateix per tal de no allunyar-se'n gaire del dolor original i fer-se encara proper d'X. Culpabilitzant-se per no haver-se adonat del terrabastall enlloc d'assumir la solitud, esperant un improbable retorn, Y encara podia tenir la sensació de pertànyer a una parella extinta, que la relació amb X encara mantenia un nexe emocionalment capgirat però existent, dolorosament demostrable.

En canvi, a Z només tenia la possibilitat d'esborrar els records que s'havien arrelat durant tot aquell temps. Per una banda, l'amistat amb Y, el seu millor amic d'ençà el batxillerat, s'havia trencat per sempre i era irrecuperable, no hi havia redempció ni retrobament possible després d'haver-lo assassinat emocionalment. A partir d'aquella decisió, Z sols podia anul·lar-lo del seu mòbil, de la PDA o dels contactes del mail i pregar que cada cop que polsava l'opció delete no es desconfigurés la seva defensa contra els remordiments, la malvestat d'acceptar-se tan innoble com egoista. Per altra banda, mentre que el passat era digitalment oblidadís, Z descobrí la cruel analogia d'haver de construir el seu futur tot barallant-se amb el present. A partir d'aleshores hauria d'esborrar les petjades corporals d'Y en el cos d'X. Si bé és cert que ja havien assajat alguns rituals comuns en el jaç de l'estima, així i tot Z encara descobria les ditades de l'absent, l'olor d'un desodorant que cap dels nous amants usava, el desencaix del seu braç dret sobre els malucs de X, que ja s'havien adaptat als braços prims de Y pel costum de les hores. Z no volia acceptar que la seva dèria sexual en gaudir del cos d'X provenia de l'absurda obsessió d'esborrar el negatiu corporal d'Y, ribot de gemecs pel qual capes epidèrmiques voleiaven pels llençols com encenalls de suor angoixosament foragitats.