L'autora no parla de l'exèrcit americà, sinó del soviètic, sap una mica de rus i pot comunicar amb els soldats. La seva curiositat la porta a fixar-se en detalls i aspectes concrets, com si volgués trobar els individus, més enllà del comportament execrable de la tropa.

Aquesta dona anònima mostra una fortalesa especial, segurament per la superioritat moral que sent respecte d'aquests soldats ocupants. De la mateixa manera, quan es refereix a les dones del seu voltant que són violades, fa matisos i explica reaccions diverses. La que es torna boja, la que es queda embarassada, la que recorre a l'humor negre. No es lamenta. És el relat d'algú que busca la veritat, la veritat del mal, mirant-lo als ulls, que vol entendre.

A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945 (edició i traducció d'Antony Beevor i Luba Vinogradova, Pimlico ,2006) és el tercer testimoni que vull comentar. Grossman és un escriptor d'origen jueu i nascut a Ucraïna. Va fer de periodista de guerra a primera línia, com a corresponsal d'un dels diaris de l'Exèrcit Roig. El llibre en qüestió no recull els seus articles, oficialistes i ortodoxos, sinó les notes dels seus quaderns, notes que no estaven destinades a la publicació i que per sort de l'autor mai no van ser descobertes ni llegides per cap capitost stalinista, ja que de l'escriptor no se n'hagués cantat mai més ni gall ni gallina.

És justament perquè no havien de ser publicades, sinó que eren notes d'observació personals, que són tan lliures i tan interessants.

Imatges de la retirada soviètica fins a pocs quilòmetres de Moscou. Imatges de la retirada fins al Volga, de la batalla d'Stalingrad. Els errors dels comandaments. El que diuen els soldats. El que diuen els civils, la manera com els acullen, quina vida porten tots plegats. L'acostament a l'enemic, la sorpresa del soldats russos davant la forma de vida dels alemanys, materialment superior a la seva. Després ve l'ofensiva soviètica, la descoberta de ciutats i pobles russos i ucraïnesos arrasats, i també la descoberta de les massacres de jueus. Grossman hi anota amb amargor la constància que té de la participació de civils en aquests assassinats. Quan entren a Polònia descriu emocionat el que troben a Treblinka i constatarà que des de les altures no es vol posar l'èmfasi en les matances de jueus.

És justament a Polònia on Grossman constata que l'actitud de l'exèrcit soviètic canvia només passar la frontera: ells mateix deixa anotat que comencen «els saqueigs, els robatoris i les violacions». I es refereix en primer lloc a les violacions de noies soviètiques que havien estat deportades a Polònia on treballaven en règim d'esclavatge per a empreses alemanyes.

Segueix amb anotacions breus i despullades: una dona que es presenta al quarter general amb una noia molt jove, tota macada, i acusa un soldat allà present d'haver violat la seva filla. Grossman afegeix: «El comandant interroga el soldat sense gaire entusiasme.»

Més endavant escriu en una sola ratlla: «Horror als ulls de les dones i de les noies.» Un altre apunt: «Se senten crits de dones des de finestres obertes.» I també: «Coses horribles estan succeint a les dones alemanyes. Un alemany educat, la dona del qual ha rebut "nous visitants" -soldats de l'Exèrcit Roig-, està explicant amb gestos expressius i en mal rus que avui ja ha estat violada per deu homes. La senyora és allà present.» (La traducció al català és meva.)

A Una mujer en Berlín, la diarista explica que, durant aquests primers dies de l'arribada de l'Exèrcit Roig, quan dues amigues alemanyes es retroben es pregunten indefectiblement l'una a l'altra: «A tu, quantes vegades?»