La parada

Què va passar amb Ruyra després de Marines i boscatges té molt poc interès al costat de la seva literatura, si no considerem que hi va lligat. Callar no és antiliterari: la retòrica és antiliterària. Ruyra té la consciència massa afilada per repetir-nos una mateixa cançó. Si no l'hem entesa és problema nostre.

«Crec que l'escriptor ha de tenir sempre l'ambició de superar-se», diu a una entrevista. Aquell narrador abocat a l'abisme, ¿com podia continuar l'exploració? ¿Tirant-s'hi de cap? El pròleg de La parada és d'una honestedat desarmant. Jo no aventuraria suposicions basades en estats depressius. La vida i l'obra dels escriptors es confonen. ¿Es deprimeix perquè no se'n surt, o no se'n surt perquè està deprimit? No val la pena trencar-s'hi el cap i a més no n'hem de fer res.

Sempre la literatura està a un pas del silenci, al llindar de l'audició. Però el fet és que Ruyra se'n va sortir i amb La parada es va obrir a uns camins nous.

És la seva narració més desenganyada. Se'ns hi explica una possibilitat de relació adulta amb la natura. El protagonista encara es pot enganyar quan munta la parada:

Allò era esgarrifós. El meu enteniment d'infant va llambregar la vida movent-se vers abismes que fan rodar el cap, i vaig espantar-me de la meva acció. Però l'esgarrifància tràgica va passar com un buf. Oh, el goig de la parada! No, nosaltres no volíem pas causar cap dany als ocellets. Jo me'ls estimaria coralment. Els mantindria la gàbia ben neta, els posaria al sol... Cada dia un brotet d'escarola tendra... Els ensenyaria a venir a la meva mà a pendre-hi els pinyonets pelats... Déu volgués que el dia fos d'una bella entrada i que els ocellets caiguessin com a pluja sobre el nostre ram.

En Xaneta, l'angelot grotesc, és cultura catòlica pura. Veu Déu als astres i no té conflictes morals; hi ha un món aquí a la terra i un altre allà al cel. Acceptem que aquí baix som com bèsties, i fora problemes. Si algú vol trobar l'integrisme catòlic en Ruyra, no ha de buscar-lo en la primera persona, sinó en l'assassí d'ocells.

La descripció dels ocells capturats es fa a través de la pintura, o sigui per la via artística, el sensualisme humanitzat, endreçat i domesticat. És una de les grans descripcions de Ruyra.

¿Com i a on s'havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles: la quintaessència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòl•lens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris...

Si la consideréssim una artista, la natura sempre ens guanyaria. Aquests ocells no és que representin, porten en ells la natura, «quasi improfanats». La profanació vindrà al final del conte. «La parada» assumeix la salvatjada que és la vida natural interferida per l'home. És l'assumpció que ja s'insinuava, molt de lluny, a «L'èxtasi de l'oncle Ventura». Uns nens van a parar trampes als ocells. El protagonista hi participa content, fer-se gran és una aventura esplèndida, però al final veu que tot ha servit per dur la mort als ocells. L'home participa de la brutalitat de la natura. De fet, és ell que li dóna aquest caràcter: la natura, en si mateixa, no és de cap manera. Ja no és un nàufrag víctima del mar de llamp, no és víctima d'avisos misteriosos, homes del bosc, ni xucladores. Aquí s'ha girat la truita i és l'home el portador de la desgràcia. No hi ha vaga matèria espiritual sinó la concreció absoluta de la maldat humana, la macadura moral de la vida adulta reconeixent-se a si mateixa destructora del caràcter benigne de la natura. Aquest és el pecat original.

«La parada» ha de llegir-se com una conclusió de l'obra de Ruyra tan vàlida o més que «Les coses benignes». Però és llegint-los junts que aquests contes guanyen tot el sentit. No són una marina i un boscatge, parlen massa clarament per poder ser-ho. Són, en tot cas, una mar i un bosc. Si posem de costat tots dos contes, tan diàfanament emmirallats pels ocells, veurem que Ruyra va tenir el detall i el valor de preservar l'ambigüitat de la seva obra. Va escriure primer «La parada», perquè per un o altre havia de començar, però els dos contes es rebaten l'un a l'altre meravellosament i en igualtat de condicions.

La narració que ve després, «L'últim vals», torna a durnos al terreny fantàstic. És natural que dos freqüentadors de Poe anessin a parar a llocs semblants, i mig segle després d'aquest conte Cortázar n'escriurà un de clavat, «La noche boca arriba». Ruyra torna al si és no és amb un sentit moral.

«D'una olor» parla altre cop d'aquella transcendència terrenal que hem vist a «Jacobè». Aquesta vegada, el fet de carregar els pecats i les virtuts de vides anteriors es manifesta per l'olor d'una planta. Torna a ser la primacia de la sensualitat per sobre l'intel•lecte, l'art per sobre de la ciència. Aquests contes desmenteixen que Ruyra fos un escriptor només de paisatges naturals o, com a molt, vilatans. «El primer llustre d'amor» i «La fi del món a Girona» tenen de nou a dos protagonistes infantils, fins a cert punt contraposats. A «El primer llustre d'amor» la imaginació s'emancipa. Una mirada desencadena l'explosió imaginativa.

«Les coses benignes»

L'últim volum de Ruyra va ser Entre flames, al cap d'una dècada de La parada. Entre flames va ser editat per recollir diners i ajudar els afectats d'un incendi a les Gavarres, on Ruyra tenia propietats. Només conté una narració ambiciosa, envoltada de proses diverses, prefacis, conferències, articles i relats menors.

L'últim gran conte de Ruyra és com un port on arrecera les peces que ha anat fent servir als altres contes. És com si les hagués volgut beneir: avisos misteriosos, natura xucladora, ocells, arbres a l'abisme, estimbades, abraçades a les soques, soledat ara dolça, aigua de mar beneita, jocs de paraules, escrutinis, adjectivacions... Passat el viacrucis dels turments sensuals, tenia tot el dret de tancar l'obra conciliant sensualitat i transcendència. No es pot dir que l'hi hagin regalat. L'acceptació final del sensualisme és més valenta que no sembla. Si algú podia retreure a Ruyra un retraïment, una por als plaers sensuals, aquí això s'acaba. Aquí ens banyaríem tranquil•lament amb la noia.

El monument que Ruyra té al passeig de Blanes representa el frare Sadurní dels ocells. Potser s'hi hauria ajustat més una escultura del pare Armengol, que és qui dóna el punt de vista de la història. Que passa al cor del paisatge ruyrià, en un moment atemporal. El pare Armengol arriba a Blanes a inspeccionar un monestir de franciscans. Arriba carregat de prevencions contra el sensualisme i el caràcter grec del lloc -la reinvindicació noucentista del romanent clàssic, especialment a la costa gironina, va anar a la seva
manera: Gaziel en parla, però se n'exclou a Víctor Català, que havia excavat a Empúries. «¿No calia malfiar-se de la influència enervant de les coses benignes?». Les prevencions contra l'epicureisme semblen directament tretes de Marines i boscatges. El frare Sadurní demostrarà que no cal malfiar-se tant. Els avisos misteriosos dels miracles ara porten un missatge tranquil•litzador. El frare Sadurní no crida els ocells per escanyar-los. La desconfiança en la sensualitat va ser l'error terrible de tota una vida.

Aspirant sempre a la perfecció, no havia trobat mai l'equilibri, mai la calma del just. Adés escrúpols, adés preocupacions, adés abelliments insatisfets, no havia trobat mai repòs.

Aquell narrador que havíem deixar arrapat a un pi de «Jacobè», patint com Jesús a la creu, troba un model en el frare que es banya a ple sol, «cenyit d'una simple tovallola a faisó de la d'un sant Crist» i que es posa no al caire de l'abisme perillós a sobre mar, sinó fermament «sobre el replà d'una roca que, enclavada per un cap a terra, es fica en declivi mar endins».

A la cinquena i última part de «Les coses benignes» Ruyra se'ns endú a fer un volt pels llocs on Jacobè va suïcidar-se. En rescriurà el final. Ara és el pare Armengol que segueix d'amagat el frare Sadurní. Jo fins i tot diria que Armengol retira fonèticament a Mingo. Si «Jacobè» era al crepuscle, aquesta persecució es fa a l'alba. Se'n van cap als penyasegats, cap a l'abisme. Però aquest cop el «Leandre evangèlic» acomplirà la travessia. El frare baixa sense perill perquè hi ha creus blanques pintades a les roques. Baixa a la cala i s'acosta a mar com tantes vegades hem vist fer als personatges de Ruyra, i, com el nen del primer conte de Marines i boscatges, se senya amb «aquelles aigües estranyament lluminoses». Estranyament: no pas misteriosament. I llavors torna a pujar cap «a un bosquet d'acàcies bordes». Bosquet: ni bosc, ni boscatge. Res de suros morts: acàcies «pomposament arramades i florides». Si en Mingo s'abraçava dolorosament i amb les ungles al pi, el frare s'abraça a les acàcies «fervorosament i besant-les soca per soca». S'anuncia el dia. «El sol, encara invisible, daurava la cresta de la calija marina i encenia una flameta a la punta superior d'algunes veles que negrejaven en l'horitzó». Donem el sentit que donem a la paraula «veles», hem tornat al principi de Marines i boscatges: tornen a cremar espelmes al cel.

I així es tanca el cercle i torna l'encaix entre el paisatge i l'home. Podem preguntar-nos, llavors, què hi hem guanyat. La resposta és: consciència. La consciència que ens distingeix de les bèsties, que ens separa del paisatge per deixar-nos-el veure. La paraula que s'ajusta més a Ruyra.