* * *

Ara que cap ós de la seva anatomia no respon ni a l'estímul efímer d'una agulla de cap i tan sols compta amb la companyia de les poques neurones que no van córrer la mala sort de totes aquelles altres que van romandre sepultades sota el pes d'una ossamenta feta miques, el protagonista a desgrat d'aquesta història se'ns ha fet filòsof. No segueix cap escola de pensament en concret. Difon els seus aforismes per internet tot teclejant lletra rera lletra amb un llapis entre les dents sobre un MacBook Pro de tretze polzades. Ja fa temps que no es pregunta sobre el caràcter imprudent de certs recursos als quals els sobrevé la fal•lera d'assolir no sé quina mena de finalitats absurdes. El que de debò li rosega des que es dedica a raonar doctament en certs fòrums virtuals és esbrinar per quins set sous en sentir el primer catacrac (perquè n'hi van haver uns quants) encara li van quedar forces per: a) plànyer els canelons de la tieta Aurora, farcidets d'aquella carn d'olla de les sobres del dia de Nadal i que se li varen quedar freds al plat i b) proferir aquell crit de guerra, en d'altres circumstàncies tan escaient i en el seu cas tan fora de lloc, de cames ajudeu-me. Si les mans li haguessin respost com es suposa que unes mans han de respondre davant d'una exclamació d'aquest calibre, totes dues sens dubte haurien acordat tàcitament de fotre-li una bona mà d'hòsties. A l'uníson i, m'atreviria a afegir, que de molt bon grat.