No m'ha quedat més remei que trucar a la dona. Que mira que n'arribo a ser d'inoportú, que tot just l'agafava que sortia de la perruqueria on l'havien deixada feta un carnestoltes i que a sobre l'han agafada com sempre tard i ara haurà de trucar a l'escultora d'ungles de porcellana per demanar-li (si us plau per amor de Déu que em digui que sí) que li doni hora per demà passat perquè el que no es pot permetre és ajornar la cita amb el "personal trainer" del gimnàs que li ha promès unes natges com les de la Jennifer Lòpez en poc menys de deu de les trenta sessions que ja li ha abonat amb l'American Express Platinum que li vaig regalar pel Dia de la Mare l'any passat. I que em perd, que se li acaba la bateria i queeeeeeeeeeee. I poc més. Li he enviat un missatge al nen. Trucar-li hagués estat una autèntica pèrdua de temps ja que no sol estar mai disponible per a ningú que no sigui ell mateix, els seus col•legues i la meuca de torn que fa les delícies de la seva bragueta. Bragueta, per cert, que acostuma a portar a l'alçada dels genolls. És la moda. La nostra relació de pare a fill ja fa temps que passa pel filtre mediador de la bústia de veu del seu iPhone amb el resultat que ja coneixen: mai disponible. He trucat a la mare. La tenim atesa com una reina en una residència privada dels afores. A cop de talonari mensual. Meu. La mare m'ha escoltat com qualsevol mare nonagenària que ha vist interrompuda la seva sessió de xateig a Facebook s'escoltaria un fill a qui les cames se li han tornat incompatibles. Doncs encara gràcies que tens dos braços, han estat les seves úniques paraules. I poc més perquè acte seguit he sentit que li demanava a l'infermer de penjar l'aparell. Potser m'hagués hagut d'estalviar aquesta trucada. Què vols d'una dona que des de fa dotze anys circula en cadira de rodes i a sobre té paralitzats tots dos braços per culpa d'una embòlia que ens la va deixar paraplègica coll avall i amb una lucidesa i capacitat pel raciocini que per a mi les voldria jo.

I és per això que he pensat de escriure'ls. La veritat sigui dita: no hi ha com la solidaritat de la tecnologia punta avui dia. No m'ho negaran pas, oi? Lloat sigui el nou MacBook Pro de tretze polzades amb carcassa "unibody" de precisió d'alumini i aquesta capacitat omnipotent per captar la connexió a internet local en un tancar i obrir d'ulls. I visca Google i la mare que el va parir perquè, dic jo, que vostès no gosaran traure-se'm de sobre com el meu fisioterapeuta (a qui li desitjo no només Bon Any, sinó també un fèmur trencat per xulo i incompetent, a més de totes les contusions vàries que li càpiguen en la seva anatomia de metre noranta amb la conseqüent cancel•lació de totes les cites professionals dels mesos de gener i febrer), el metge de tota la vida (a qui li haig d'agrair un diagnòstic gripal desencertat ara fa quinze anys i la prescripció encara més desencertada d'uns antibiòtics que han fet de la meva salut dental les delícies del meu odontòleg qui, gràcies a la periodicitat de les meves contribucions, s'està fent construir una casa ecològica a Solsona que trau l'alè), o la meva parenta (a qui jo sí que li posava les natges al seu lloc i en tan sols una única sessió... d'una bona fuetada), o el nen (a qui quan surti d'aquesta li penso requisar el iPhone dels collons amb totes les meves trucades perdudes i missatges sense resposta i de retop cordar-li els pantalons a l'alçada de les aixelles) o la mare. Així doncs, dic jo que no dec anar gaire errat en implorar el seu ajut car una entitat amb el renom i prestigi de què es vanen vostès en la seva pàgina web bé que m'ha de poder proporcionar l'assistència que necessito.

A més, em consta que vostès de cames, n'han de tenir força més coneixements que tots aquests medicastres d'óssos i un llarg etcètera de quiromassatgistes, terapeutes i gurús de peronés i hèrnies discals a la zona xacra. Perquè vostès sí que en saben de posar un peu davant de l'altre i sant tornem-hi. Que d'això el diccionari en diu genèricament caminar. Verb que vostès han sabut enaltir i dotar d'un significat polisèmic que inclou variants tan conreades i celebrades pels seus afiliats com ara el senderisme rural, el trekking pirenaic, les escalades pels penya-segats del Cap de Creus, i una infinitat d'activitats i excursions de muntanya sense passar per alt un clàssic de tota la vida: la pujada nocturna a Montserrat amb sopar inclòs i la recompensa d'un pot de mató en coronar la fita elaborat a les contrades montserratines tal i com ho feien els nostre avis. Si algú em pot donar un cop de mà en aquestes ridícules circumstàncies en què em trobo són vostès. Què coi se suposa que haig de fer amb una cama pelegrina que diu que ara només li ve de gust de vagarejar i una altra a qui li ha agafat per fer saltirons sobre una quadrícula de guix a l'asfalt com si es tractés d'un saltimbanqui de circ vingut a menys? Però ja veig que no... Tampoc vostès no em podran donar un cop de mà. No perquè tinguin res millor a fer com ara pujar al Pedraforca o cruspir-se una de la calçots amb carn a la brasa al Parc d'Aigüestortes. Ans al contrari, tinc el convenciment absolut que no em poden facilitar l'assistència que em cal per què ara, precisament ara, no fa ni cinc minuts, ni set, sinó ara, a les 22:25 de la nit, amb el mateix cul d'abans clavat a la mateixa butaca de no fa gaire, quan encara no he acabat de posar una coma darrera d'aquesta frase... tot just ara se m'acaba de penjar internet i amb ell la mare que el va parir. I jo que també sóc fill (parit o malparit vagin vostès a saber a aquestes alçades), m'he adonat que la mare té raó i que encara tinc dos braços i que si les cames han pres la decisió estúpida de contradir-se, ja s'ho faran. Que a l'escola de petit sempre treia la millor nota de tota la classe a l'assignatura de gimnàstica, i que fer el pi era la meva especialitat (el pont també el brodava i no diguem ja el salt al potro) i que ja sé que ara potser em sobren uns quilets de més que gairebé ni se'm noten. Així doncs, sí, efectivament, encara gràcies que tinc dos braços. Dos braços amb seny que em faran de cames. Tan sols m'haig d'inclinar cap a endavant amb cura, posar les mans al terra i comprovar que la força de la gravetat no me la jugarà, empènyer el cos cap a endavant, i primer la dreta (ara anirem a fer un vol potes en l'aire mala peça...) i ara la esquerra (a veure si ara tens el que cal tenir per fer saltironets burra) i alehop. Alehop i... pataplaf i catacrac. I un ai seguit de dos més.