I have no money, no resources, no hopes. I am the happiest man alive.
No tinc diners, ni recursos, ni esperances. Sóc l'home més feliç del món.
Henry Miller

No els ha passat mai a vostès que a les cames, així de cop i volta, els agafi una mena de no sé ben bé què i potser, mortes d'esma de tant traginar amunt i avall, esperonades per un sempre imperiós au vinga, afanyeu-vos, seguit d'un no menys urgent a corre-cuita, que ja fem salat o -vegin que se m'acut ara- un d'aquells si us plau no t'entretinguis massa que tenim cita amb el metge de capçalera i se'ns passarà l'hora i després ja saps quant de temps triguen a donar-te cita i que no se'ns oblidi que abans hem de passar pel mecànic que encara li devem part de la reparació del cotxe... Que si la nena ens agafarà un bon refredat a la porta del col•legi amb la que està caient i que ja sento la sogra, que si m'he tornat una d'aquestes mares desnaturalitzades que s'han posat tant de moda avui dia que ho volen compaginar tot: una carrera professional d'èxit amb les obligacions que comporta ser mare... Que si no et fa pena, pobra criatura, i a sobre aquest embús al centre. Ens agafarà una pulmonia... Que si la promoció de dos per un al súper ja no és vàlida i ja puc llançar els vals a la brossa (no sé on tinc el cap), i ja per acabar-ho d'adobar crec que no li he posat de menjar al gos, ni tampoc no he regat les plantes de la veïna tot i que em va fer prometre que me'n cuidaria com si fossin sang de la meva sang mentre que ella es bronzeja a no sé quin poble perdut de no recordo ben bé on...

Doncs això, com els deia, no els ha passat mai a vostès que, contra la seva voluntat, sense la deferència que atorga un avís previ que mai està de més, no els ha passat mai que les cames alenteixin el seu ritme frenètic d'anar amunt i avall, sempre amb presses i aquesta llengota que burxa per sortir del seu amagatall, com si casa seva se li hagués tornat massa petita, insuficient i per tant claustrofòbica, i l'única solució consistís a defenestrar tota la seva excrescència carnosa cap a enfora. No els ha passat mai que, abrigallada d'una viscositat convenientment gruixuda (la ocasió bé que s'ho mereix car allà fora deu fer un fred siberià) aconsegueixi franquejar la barrera d'unes dents que, ves qui ho havia de dir, en aquesta ocasió no ofereixen cap mena de resistència (tal vegada una o dues càries sense importància) i, de sobte, mil•lèsimes de segons abans de lliscar llavi avall, s'ho repensi (què carai, potser sí que fa fred allà fora), i car potser suïcidar-se ja no li sembla tan bona idea. I no els ha passat mai que, com tot fill pròdig que tard o d'hora veu com les cames desobeeixen l'impuls de la gosadia, retrocedeixi sense gaires dificultats al recer d'un cau que, tot i lil.liputenc, no ha deixat de ser, ni per un instant fugaç, casa seva al cap i a la fi. No sé a vostès, però a mi els asseguro que me n'ha passat una de ben grossa. Tot per culpa d'aquestes cames que des de fa una estona que no em responen. Almenys no com jo estic acostumat que ho facin, o sigui amb la celeritat de la rutina que no es pren un respir de dilluns a divendres, en consonància amb l'imperatiu que ara sempre vol dir massa tard. M'han sorprès, i no gratament, amb la decisió inapel•lable de voler voltejar a tort i dret sense cap altre rumb que un ja m'ho trobaré quan hi arribi i la incertesa com a timó. Això pel que fa a la dreta. Vet aquí el problema. Les aspiracions psicomotrius de la seva companya de tota la vida, hom titllaria, si em permeten la precisió, de més lúdiques. Sense més preàmbuls sàpiguen que l'esquerra ha fet palès el seu desig de consagrar la mobilitat que li ha estat conferida a saltironejar de dilluns a divendres (activitat per a la qual ja ha sol•licitat una xarranca i la plaça idònia on dibuixar-la). Per als caps de setmana es reserva el dret a potser ramblejar sempre i quan la meteorologia acompanyi i el calçat sigui l'adient per evitar les sotragades traïdores a què freqüentment ens conviden algunes voreres urbanes. No descarta estendre aquest ús, ha afegit, als dies festius que tal vegada solen ser els més propicis per a això: ramblejar.

Dono per suposat que a vostès res de tot això no els deu haver passat mai. Me'ls imagino dotats d'unes extremitats inferiors en ple ús de les seves facultats psicomotrius. Segur que les seves cames es mouen, belluguen i es desplacen d'un cantó a l'altre com Déu mana. Amb una unanimitat sense precedents. L'una al costat de l'altra. Com dos bons germans agafadets de la mà. Les seves deuen ser de la mena de cames que en estat de repòs absolut es creuen una sobre l'altra. Amb elegància. No caiguin en la trampa de pensar que m'he begut l'enteniment, però aquest recés de cames creuades me l'imagino moblat. Amb cadires i taula adquirits a l'Ikea. A la taula, tot just parada per gaudir d'un bon tiberi, hi veig un safata de canelons farcidets de la carn d'olla de tots els dies de Sant Esteve. A les copes, un bon vi del Priorat. I és que tinc gana. Em retrunyen els budells des de fa estona.

Jo que sempre m'he pogut vantar de saber cap on adreçar les meves passes, tot i que sempre de manera vertiginosa, no ho nego pas, la qual cosa sovint ha donat peu al trastorn d'una torçada o, pitjor, esquinçada de turmell, ara em trobo amb el cul clavat a la butaca del despatx des fa tres hores i vint-i-cinc minuts i escaig perquè el que encara no els he dit és que, des que les meves cames m'han comunicat llurs decisions irreconciliables, no he gosat moure un dit. De cap dels peus, esclar. Els dits que sí he procurat bellugar són els de la mà. Les meves falanges dretanes han pitjat per aquest ordre de prioritat els números de telèfon del meu fisioterapeuta que m'ha engegat en un tres i no res i de males maneres. Que té l'agenda superatapeïda fins a Cap d'Any i que el dia dos puja amb la dona i els nens a Baqueira Beret i ja no torna a baixar fins passats Reis, però que no em preocupi, que segur que es tracta d'un espasme muscular de no res, que aquestes coses marxen tal com vénen i que no, que no em pot recomanar cap especialista del gremi perquè això seria com llançar pedres contra la pròpia teulada i que ara de veritat m'ha de deixar, que té la consulta a vessar i que per descomptat que Bones Festes i Bon Any. Després he trucat al metge de la família, aquell que hom acostuma a anomenar el de tota la vida com si hagués estat investit amb el dret i la obligació de participar activament en el nostre primer i darrer alè en aquest món i que en aquests moments es troba convalescent d'una operació de maluc per a la qual feia anys i panys que estava en llista d'espera i que l'ha deixat tant o més immobilitzat que qui els escriu aquestes línies i amb el neguit de vés a saber si no m'hauran desgraciat aquests aprenents de cirurgians de merda a qui més els valdria aprendre com enguixar un húmer trencat o fer una traqueotomia d'emergència amb un bolígraf BIC "Punta Fina", aquests sí, de tota la vida.

No m'ha quedat més remei que trucar a la dona. Que mira que n'arribo a ser d'inoportú, que tot just l'agafava que sortia de la perruqueria on l'havien deixada feta un carnestoltes i que a sobre l'han agafada com sempre tard i ara haurà de trucar a l'escultora d'ungles de porcellana per demanar-li (si us plau per amor de Déu que em digui que sí) que li doni hora per demà passat perquè el que no es pot permetre és ajornar la cita amb el "personal trainer" del gimnàs que li ha promès unes natges com les de la Jennifer Lòpez en poc menys de deu de les trenta sessions que ja li ha abonat amb l'American Express Platinum que li vaig regalar pel Dia de la Mare l'any passat. I que em perd, que se li acaba la bateria i queeeeeeeeeeee. I poc més. Li he enviat un missatge al nen. Trucar-li hagués estat una autèntica pèrdua de temps ja que no sol estar mai disponible per a ningú que no sigui ell mateix, els seus col•legues i la meuca de torn que fa les delícies de la seva bragueta. Bragueta, per cert, que acostuma a portar a l'alçada dels genolls. És la moda. La nostra relació de pare a fill ja fa temps que passa pel filtre mediador de la bústia de veu del seu iPhone amb el resultat que ja coneixen: mai disponible. He trucat a la mare. La tenim atesa com una reina en una residència privada dels afores. A cop de talonari mensual. Meu. La mare m'ha escoltat com qualsevol mare nonagenària que ha vist interrompuda la seva sessió de xateig a Facebook s'escoltaria un fill a qui les cames se li han tornat incompatibles. Doncs encara gràcies que tens dos braços, han estat les seves úniques paraules. I poc més perquè acte seguit he sentit que li demanava a l'infermer de penjar l'aparell. Potser m'hagués hagut d'estalviar aquesta trucada. Què vols d'una dona que des de fa dotze anys circula en cadira de rodes i a sobre té paralitzats tots dos braços per culpa d'una embòlia que ens la va deixar paraplègica coll avall i amb una lucidesa i capacitat pel raciocini que per a mi les voldria jo.

I és per això que he pensat de escriure'ls. La veritat sigui dita: no hi ha com la solidaritat de la tecnologia punta avui dia. No m'ho negaran pas, oi? Lloat sigui el nou MacBook Pro de tretze polzades amb carcassa "unibody" de precisió d'alumini i aquesta capacitat omnipotent per captar la connexió a internet local en un tancar i obrir d'ulls. I visca Google i la mare que el va parir perquè, dic jo, que vostès no gosaran traure-se'm de sobre com el meu fisioterapeuta (a qui li desitjo no només Bon Any, sinó també un fèmur trencat per xulo i incompetent, a més de totes les contusions vàries que li càpiguen en la seva anatomia de metre noranta amb la conseqüent cancel•lació de totes les cites professionals dels mesos de gener i febrer), el metge de tota la vida (a qui li haig d'agrair un diagnòstic gripal desencertat ara fa quinze anys i la prescripció encara més desencertada d'uns antibiòtics que han fet de la meva salut dental les delícies del meu odontòleg qui, gràcies a la periodicitat de les meves contribucions, s'està fent construir una casa ecològica a Solsona que trau l'alè), o la meva parenta (a qui jo sí que li posava les natges al seu lloc i en tan sols una única sessió... d'una bona fuetada), o el nen (a qui quan surti d'aquesta li penso requisar el iPhone dels collons amb totes les meves trucades perdudes i missatges sense resposta i de retop cordar-li els pantalons a l'alçada de les aixelles) o la mare. Així doncs, dic jo que no dec anar gaire errat en implorar el seu ajut car una entitat amb el renom i prestigi de què es vanen vostès en la seva pàgina web bé que m'ha de poder proporcionar l'assistència que necessito.

A més, em consta que vostès de cames, n'han de tenir força més coneixements que tots aquests medicastres d'óssos i un llarg etcètera de quiromassatgistes, terapeutes i gurús de peronés i hèrnies discals a la zona xacra. Perquè vostès sí que en saben de posar un peu davant de l'altre i sant tornem-hi. Que d'això el diccionari en diu genèricament caminar. Verb que vostès han sabut enaltir i dotar d'un significat polisèmic que inclou variants tan conreades i celebrades pels seus afiliats com ara el senderisme rural, el trekking pirenaic, les escalades pels penya-segats del Cap de Creus, i una infinitat d'activitats i excursions de muntanya sense passar per alt un clàssic de tota la vida: la pujada nocturna a Montserrat amb sopar inclòs i la recompensa d'un pot de mató en coronar la fita elaborat a les contrades montserratines tal i com ho feien els nostre avis. Si algú em pot donar un cop de mà en aquestes ridícules circumstàncies en què em trobo són vostès. Què coi se suposa que haig de fer amb una cama pelegrina que diu que ara només li ve de gust de vagarejar i una altra a qui li ha agafat per fer saltirons sobre una quadrícula de guix a l'asfalt com si es tractés d'un saltimbanqui de circ vingut a menys? Però ja veig que no... Tampoc vostès no em podran donar un cop de mà. No perquè tinguin res millor a fer com ara pujar al Pedraforca o cruspir-se una de la calçots amb carn a la brasa al Parc d'Aigüestortes. Ans al contrari, tinc el convenciment absolut que no em poden facilitar l'assistència que em cal per què ara, precisament ara, no fa ni cinc minuts, ni set, sinó ara, a les 22:25 de la nit, amb el mateix cul d'abans clavat a la mateixa butaca de no fa gaire, quan encara no he acabat de posar una coma darrera d'aquesta frase... tot just ara se m'acaba de penjar internet i amb ell la mare que el va parir. I jo que també sóc fill (parit o malparit vagin vostès a saber a aquestes alçades), m'he adonat que la mare té raó i que encara tinc dos braços i que si les cames han pres la decisió estúpida de contradir-se, ja s'ho faran. Que a l'escola de petit sempre treia la millor nota de tota la classe a l'assignatura de gimnàstica, i que fer el pi era la meva especialitat (el pont també el brodava i no diguem ja el salt al potro) i que ja sé que ara potser em sobren uns quilets de més que gairebé ni se'm noten. Així doncs, sí, efectivament, encara gràcies que tinc dos braços. Dos braços amb seny que em faran de cames. Tan sols m'haig d'inclinar cap a endavant amb cura, posar les mans al terra i comprovar que la força de la gravetat no me la jugarà, empènyer el cos cap a endavant, i primer la dreta (ara anirem a fer un vol potes en l'aire mala peça...) i ara la esquerra (a veure si ara tens el que cal tenir per fer saltironets burra) i alehop. Alehop i... pataplaf i catacrac. I un ai seguit de dos més.

* * *

Ara que cap ós de la seva anatomia no respon ni a l'estímul efímer d'una agulla de cap i tan sols compta amb la companyia de les poques neurones que no van córrer la mala sort de totes aquelles altres que van romandre sepultades sota el pes d'una ossamenta feta miques, el protagonista a desgrat d'aquesta història se'ns ha fet filòsof. No segueix cap escola de pensament en concret. Difon els seus aforismes per internet tot teclejant lletra rera lletra amb un llapis entre les dents sobre un MacBook Pro de tretze polzades. Ja fa temps que no es pregunta sobre el caràcter imprudent de certs recursos als quals els sobrevé la fal•lera d'assolir no sé quina mena de finalitats absurdes. El que de debò li rosega des que es dedica a raonar doctament en certs fòrums virtuals és esbrinar per quins set sous en sentir el primer catacrac (perquè n'hi van haver uns quants) encara li van quedar forces per: a) plànyer els canelons de la tieta Aurora, farcidets d'aquella carn d'olla de les sobres del dia de Nadal i que se li varen quedar freds al plat i b) proferir aquell crit de guerra, en d'altres circumstàncies tan escaient i en el seu cas tan fora de lloc, de cames ajudeu-me. Si les mans li haguessin respost com es suposa que unes mans han de respondre davant d'una exclamació d'aquest calibre, totes dues sens dubte haurien acordat tàcitament de fotre-li una bona mà d'hòsties. A l'uníson i, m'atreviria a afegir, que de molt bon grat.