(Inspirat en una fotografia d’Erik Johansson)
Aquell era un poble de secà: els adults plantaven oliveres i garrofers, els menuts s’hi enfilaven o els feien servir d’amagatall i sempre duien alguna garrofa a la butxaca; per a Reis, deien, per a donar-ne als camells. Vivien arran de terra, emmotllaven figuretes de fang i construïen pobles de terra banyada, s’arrossegaven entre els matolls per escapar-se del fill del veí -si son iaio els havia pres uns centímetres de marge ja no hi jugarien més -, ajudaven a cremar la rama seca quan els guardes no rondaven i buscaven caragols quan es dignava a ploure. El carrer, les terres de la muntanya, eren casa seua i l’escola, el lloc de trobada.
Però cada vegada hi havia menys xiquets a l’escola. Les parelles joves havien anat marxant a llocs més pròspers, havien aconseguit una feina a la fàbrica de la ciutat i s’hi havien quedat. Sons fills ja no jugaven al carrer ni compartien classe amb nois tres cursos més grans que ells.
Després de celebrar molts plens, l’ajuntament -aquest cop amb carta blanca de l’oposició- va veure en el turisme una font d’ingressos que no només atrauria gent de fora, sinó que incentivaria els jóvens a viure-hi -només havien de vigilar amb l’augment dels impostos, més valia ser prudents -. Van demanar ajuts al govern per convertir algunes masies del poble en cases rurals, van anunciar la fira de l’oli a tota la comarca, es van gastar gran part del pressupost en la promoció de la festa major i el consell parroquial va muntar un pessebre vivent com Déu mana. Malgrat tot, les pèrdues seguien sent majors que els ingressos: s’havien afegit –una mica tard- al moviment del turisme ecorural que estava tan de moda en pobles pareguts al seu i no oferien cap novetat respecte dels municipis que ja feia anys que hi invertien i que s’havien acabat convertint en una marca de qualitat i confiança i dominaven tot allò de la fidelització del mercat. Havien de fer un pas més.
Tot i que aquella qüestió preocupava molt l’alcadessa, res no li va impedir aprofitar una promoció de l’agència de viatges per anar-se’n de vacances. I sort que va ser així, perquè la idea que havia de canviar la vida en aquell poble de secà apartat de les grans destinacions turístiques la va concebre en una illa paradisíaca en què el mar i el cel es confonien.
L’alcaldessa va tornar a casa renovada, ja sabia què faltava al seu poble per esdevenir l’indret més visitat de la comarca. Si fins aleshores havien aconseguit cridar l’atenció d’ecologistes, de parelletes de caps de setmana molt concrets i d’algun antropòleg amb poques ganes de gastar, a partir d’aquell moment es podrien dedicar plenament al sector terciari. Sense encantar-se gaire, va posar fil a l’agulla i va convocar una plaça de feina per a un fuster i una altra per a una persona amb experiència en manteniment de piscines. En el darrer cas, no les tenia totes i no sabia ben bé quin havia de ser el perfil del treballador que buscaven per a fer aquella tasca, però allò no va fer-la arronsar.
L’equip de govern local va acordar no escatimar en material i de seguida van tenir el camp de futbol recobert de parquet. Anna Lisa va ser de les primeres persones del poble que van veure’n el resultat. Ella, que s’havia presentat per ocupar el càrrec de netejadora de piscines, va saber que la seua feina consistia a pintar el parquet nou de color blau. D’aquella manera, pareixeria que en un cantó del poble hi entrava el mar. La noia, no se’n sabia avenir, el camp era immens i la feina li pareixia inabastable. Però es va traure les sabates i va començar a pintar. Dia rere dia, pintava un bocinet de mar que es perdia entre les muntanyes que envoltaven el poble. Feia un efecte molt estrany, sobretot quan la pintura s’eixugava i uns quants peus descalços hi jugaven a futbol. Era com si de sobte tots poguessin caminar per damunt de l’aigua. Tanmateix, sabia que quan acabés la feina, clausurarien el camp de futbol i posarien arena al lloc de les grades. Aviat els turistes ho omplirien tot.