Unes setmanes després, va tornar a casa, acompanyat per Cristina. Anava encara amb muletes. Ella l'ajudava, però la notava distinta, amb una mena de fredor nova, mal dissimulada. Alguna cosa havia passat. Van recórrer el pis, mentre ella li anava explicant com ho havia netejat tot, on havia guardat les cartes que havien anat arribant. Jaume, esgotat pel recorregut, el més llarg en mesos, es va deixar caure al sofà. Cristina el mirava, neguitosa, amb una carta a la mà. Semblava que busqués paraules. Va començar a dir que a Cap d'Any havia conegut algú, però es va interrompre remugant que no, que no era això. Va agafar una cadira i va seure. Va mirar llargament Jaume T., i va començar a parlar:

"Aquests últims dies han arribat un grapat de cartes... Amb la cartera vas perdre el DNI, i també la targeta de crèdit. He mirat de renovar-te-la; vaig trobar la llibreta en un calaix. Una de les cartes és la resposta. L'altra és de la policia. Altres són rebuts impagats... de la llum, del gas, tot això... Diu el banc... diu que no et poden renovar la targeta. Que aquesta llibreta no és teva... que no existeix... Que mai no hi ha hagut un compte al teu nom... I la policia... la policia diu que no et tenen. Que no constes. Que el número que vas dir correspon a una altra persona."

Jaume es limitava a sentir-la, distant, com si fos un soroll de fons. Se sentia estrany dins aquell pis. Com si el veiés per primer cop. Com si no fos seu. Ella va començar a plorar: "Aquests mesos, havia pensat... He de deixar-te, Jaume..." Deixar-me?, va pensar ell, sorprès. "No tinc temps, Jaume. Me n'he d'anar..."

Va incorporar-se. Vacil·lava. Va acotar-se, i va besar-lo als llavis. Ell va mantenir-los tancats, massa sorprès. Ella va mirar-lo un segon llarguíssim i va tornar a aixecar el cap. Era com si marxés, però encara va dir:

"Recorda: vés a comissaria. Arregla la qüestió del DNI, siguis qui siguis... perdó, sigui com sigui. Recupera els teus diners. Vés a l'Ajuntament. Tens tres mesos per al recurs de reposició. En un mes t'han de dir alguna cosa, o l'acte esdevé ferm... crec que anava així. Després tindràs tres mesos per presentar un recurs extraordinari de revisió. Allà s'acaba la via administrativa. I llavors necessitaràs un advocat. Necessitaràs diners. No n'agafis un d'ofici."

Va dir tot això de carrereta, com si s'ho hagués estudiat. Es van sostenir la mirada una estona, fins que ell va encertar a dir:

"Set mesos, doncs?"

Ella va prémer els llavis. I va respondre:

"Sí. Adéu, Jaume"

Però abans de desaparèixer, encara va girar-se per última vegada:

"Se t'ha acudit que no hi ha ningú, a banda de mi, que sàpiga que existeixes? Potser és aquest, el problema..."

Jaume T. va restar sol, immòbil, mirant un angle de l'armari on reposava l'aparell de televisió. Tenia la sensació que se li escapava alguna cosa. "Set mesos", va murmurar. "Potser no existeixo", va pensar. "Però si no existeixo, ¿com és que tinc deutes? Si no tinc document d'identitat, ni compte bancari... ¿tinc deutes, realment? Què em poden fer?" Un feix de cartes l'esperava dins d'un calaix. Sobre la taula del menjador hi havia un gerro amb flors; segurament l'havia posat ella. Eren roses. "La intenció era bona", va pensar, però era tot com si la casa ja no fos seva. Tot massa net, massa ordenat, massa buit. ¿Hi havia viscut mai, allà?

Feia fred. S'apropava febrer, el pitjor mes. Tot acabaria a l'agost. Jaume T. va acaronar el guix de la cama dreta, blanc, net. No hi havia cap signatura d'aquelles que ell havia vist quan era petit, sobre les cames trencades dels altres. Només una blancor feta de teixits tensos, solidificats. Va sospirar. Set mesos. Dies sobre dies, hores sobre hores. Minuts. Segons. Va reaparèixer el corcó que l'havia mig abandonat a l'hospital, la frase concreta: "no consta". No existeixo. I la inexistència se li va fer tan dolça que va decidir que encara tenia set mesos de marge per negar-la.