Cristina, aleshores, va dir-li que ha recepció li havien ofert les claus del pis d'ell; s'hi havia negat, pensant que les podria recollir algú altre. Ell va negar amb el cap, volent dir que no hi havia ningú més, i just quan ella va dir que d'acord, que passaria per recollir-li la correspondència, ell va recordar la carta de l'Ajuntament, i el termini que li donaven per fer alguna cosa. Va mirar d'explicar-li a Cristina el que deia la carta, mentre ella el mirava incrèdula. Li va dir on trobar-la per comprovar-ho, i que si podia, per favor, li fes les gestions pertinents. Ella va mirar el rellotge, i va dir que tornaria l'endemà.

No va tornar, però, fins el dissabte. A aquelles alçades, el metge que se n'ocupava ja li havia dit que reparar els ossos trencats duria uns mesos. Jaume, per la seva banda, havia descobert el comandament a distància. Durant dos dies va mirar documentals; després va descobrir, astorat, els programes del cor. Va acabar mirant per la finestra: davant de l'hospital hi havia una casa. Un home sortia cada matí al balcó a llegir el diari; un home jove, que tanmateix sortia a les deu del matí i anava fullejant parsimoniós fins les onze, com si no tingués feina. Per la tarda, en fer-se fosc, s'encenia un llum; el mateix home era davant l'ordinador. El dijous va sopar amb una noia. Després va baixar la persiana fins l'endemà a les deu del matí.

Quan Cristina va tornar, va dir-li que no havia pogut fer gran cosa: li havien entregat un formulari per presentar el recurs, però calia una fotocòpia del DNI, que havia desaparegut amb la cartera. Mentre ella en parlava, Jaume va adonar-se que durant els últims dies havia oblidat la qüestió; que havia perdut la setmana absorbit per petites preocupacions. I mentre Cristina li explicava que havia parlat amb un amic jurista, el qual li havia dit que no calia patir, que devia venir tot d'una absurda confusió burocràtica, la ment d'ell va començar a divagar, a donar voltes al voltant del tedi, de la manera com ens roba hores fingint donar-nos-les amb tot el seu pes. Hores i minuts, prigons, fites convencionals, marques sota les quals s'estira i s'arronsa una goma elàstica, un xiclet. Va adonar-se que ja feia una estona que no parava atenció al que li deia Cristina. Ella el mirava trista; abans de marxar va acaronar-li els cabells.

El diumenge va aparèixer un matrimoni d'edat avançada, amb un ram de flors. Ell, deia, era qui l'havia atropellat. Havien vingut la setmana abans, quan ell estava inconscient. Va desfer-se en excuses. La culpa és teva, va interrompre la dona, que ja no hauries de conduir, sempre t'ho dic, i va començar a detallar les xacres de l'edat mentre l'home el mirava amb els ulls oberts de bat a bat; fins que Jaume va dir-los que, de fet, ell s'havia saltat un semàfor vermell. Finalment van marxar. Jaume va sentir-se alleujat: les visites el fatigaven. Va passar la resta del dia passant canals i observant el veí, que seguia a l'ordinador.

El dilluns el van canviar d'habitació. Ara estava amb un jovenet que havia tingut un accident de moto, i que no callava. En un dia va explicar-li tota la vida: era de Cambrils, tocava el violí, i volia dedicar-se al teatre. Es desfeia en elogis d'una infermera que estava com un déu, però deia que la resta eren totes un carretó de fems. Jaume gairebé ni l'escoltava. Se sentia incòmode, sobretot quan venia la infermera a rentar-los. Enllà de la finestra, una anciana regava geranis. El dia semblava gris. I ell tenia la impressió que li havien robat la soledat.

Altres dies van venir, que s'allargaven per desaparèixer sense rastre. Van esdevenir setmanes. Cristina va poder interposar el recurs d'alçada amb el full de la denúncia del robatori. No era el procediment regular, i li van dir que el millor seria que vingués l'afectat en persona, però segons ella les noies de l'Oficina d'Atenció Ciutadana eren molt atentes i havien fet una mica la vista grossa; també li havien dit, com l'amic jurista, que no calia patir. Ara calia esperar, com a molt, tres mesos fins que es resolgués el recurs. Jaume ben just si l'escoltava, distret en el dibuix llampant del jersei que portava Cristina. La veia estranyament riolera. Abans de marxar, va besar-lo a la galta. Un xiulet del de Cambrils va acompanyar la seva marxa, però Jaume no va sentir-lo.

I van tornar els dies rutinaris, que s'escolaven iguals a si mateixos. Tot anava passant enllà d'ell, arrossegant-lo com la infermera, Montserrat, quan l'aixecava i el tombava, com si fos una titella, cada vegada que li canviava el pijama i els llençols. O, més endavant, venia amb una cadira de rodes i el treia a passejar. Sota el guix, les picors continuaven. La carn s'estovava. La pell s'emblanquia, esdevenia la pell d'un pollastre bullit.

Van treure-li el guix dels braços. Va aprendre a dur la cadira de rodes ell sol. Es movia per l'hospital. Va descobrir el truc per encabir-se a l'ascensor entrant d'esquena. Anava al bar, sortia al jardí. Explorava altres plantes. Un petit món de gent capficada, queixosa, d'ancians tristos, de gemecs, de gent amb flors i capses de bombons, de sales d'espera plenes de persones impacients i sordes batusses, de dones grans que t'explicaven la vida, de nens amb ganes de marxar ja. Observava les infermeres, els metges, tots amb bata blanca. Cristina venia un cop per setmana, i li explicava coses que ell, entumit, no escoltava.

Fins que ella va venir un dia, amb gest capficat, per dir-li que els tres mesos s'acabaven, i que no hi havia notícies de l'Ajuntament. Ell no entenia la preocupació: encara quedaven uns dies, i ja se sap com van aquestes coses. Sí, va dir ella, però el recurs podia ser desestimat per silenci administratiu. I va començar a pensar en veu alta. És curiós, deia, el silenci administratiu pretén protegir el ciutadà de la desídia de l'Administració, i per això indica clarament que si demanes una cosa i no et diuen res, pots entendre que t'han dit que sí. Qui calla atorga. Però no va així quan la llei, en una altra banda, estableix una excepció. I tot són excepcions. A la pràctica, si no et diuen res ja has begut oli. Havia llegit la llei, i no estava segura de si ell era una excepció. Existeixo, va protestar Jaume per primera vegada. Sí, va continuar ella, intentant adoptar un to tranquilitzador, però ho has de demostrar, i ells no tenen gaires elements per comprovar-ho... el nou DNI encara no havia arribat. Finalment, com si mirés de calmar-lo, va dir que si desestimaven el recurs d'alçada per silenci administratiu hi havia tres mesos per presentar un recurs potestatiu de reposició.

Jaume va celebrar el Cap d'Any a l'hospital. Cristina va trucar cinc minuts després de mitjanit, des d'un lloc molt sorollós, per desitjar-li el bon any. El bar de l'hospital era ple de pacients i de personal sanitari, tots junts mirant d'improvisar una mena de festa artificial, apagada. A un pacient vell se li va acudir dir que potser aquell seria el seu últim nadal, i tothom es va emmurriar: van deixar-lo en un racó, però la cosa ja no va pendre el vol. Jaume va fugir ascensor amunt, cap a l'habitació. A l'altra banda del carrer, l'àvia del davant sopava amb un matrimoni jove i un parell de nens. Jaume va estirar-se amb lentitud. Era la primera vegada en molt de temps que algú li desitjava un bon any nou. Havia après a estimar la solitud gairebé per obligació. Ja de petit, ningú s'adonava d'ell, ningú s'hi interessava realment. Si explicava un acudit ningú reia, ni tan sols li deien que era dolent. D'ençà de la mort dels pares, deixava passar les celebracions per l'altra banda de la finestra. Sense recança.