Algú va descobrir que Jaume T. no existia. Per això, un dia que havia decidit dinar a casa seva, un dimecres de setembre encara calorós, el va sorprendre, per primera vegada en molt de temps, el timbre de la porta; en obrir, va trobar-se davant d'un homenet pàl·lid, suós i rabassut que li allargava una carta. Apressat, l'homenet va dir que li portava una notificació de l'Ajuntament, i va acomiadar-se. Jaume T. va tornar cap a la cuina, amb la carta donant voltes entre els dits. Va donar un cop d'ull al menjar que estava preparant, i va dirigir-se al menjador. Va obrir el sobre: a dins, la Regidoria de Població el comminava a presentar-se a l'Ajuntament, ja que durant la comprovació padronal de cara als comicis electorals havien descobert una sèrie de fets. El primer era que en aquella adreça no hi constava ningú real. Ja que, segon fet: la seva partida de naixement era incorrecta. Joan T. i Cinta J. mai no van tenir cap fill. Calia, doncs, corregir la inscripció padronal. Calia que s'identifiqués.

Jaume va donar mil voltes a la carta, rellegint-la una vegada i una altra. No pot ser, pensava, ha de ser una broma. Però la carta era, aparentment, real: signatures, segell, logotip de l'Ajuntament. Tot semblava en ordre, excepte el text en si. Va mirar-s'ho un altre cop: "inscripció incorrecta del ciutadà Jaume T., que no consta"; "s'ha comprovat que els susdits no tenen descendència", i cap al final: "Contra aquest acte administratiu, pot presentar recurs d'alçada davant el Regidor de Població en el termini d'un mes, que ha de ser comptat des de la recepció d'aquesta carta".

Quan va recordar que tenia menjar al foc, ja se li havia cremat, i el temps li queia a sobre. Va marxar de pressa cap al bar, on va mastegar la meitat d'un entrepà mallorquí, absort en la contemplació de l'espill de darrera la barra, on hi havia el seu rostre amb la boca plena. Hauria pogut pensar que els seus pares no li van dir la veritat: potser el seu nom no era el seu nom, potser l'havien adoptat. Tenir les celles de son pare i el nas de sa mare, com li havien dit tota la vida, seria doncs una coincidència inaudita. Però el paper no parlava d'una falsa identitat. No donava cap nom com a alternativa; l'error de registre que consignava era el de la seva aparició, la d'ell, la de Jaume T., en un lloc on ell no hi havia de ser.

Allò que el preocupava, però, eren les conseqüències. ¿Què passava, amb tot el que havia fet en la vida? Si ell no existia, era molt probable que el contracte de lloguer del pis no fos vàlid. Que no ho fos el seu compte bancari ni tingués estalvis; que no tingués feina. Va engolir d'esma un cafè roent, mentre buscava el moment d'anar a demanar explicacions i presentar aquell recurs. Demostrar que existeixes no pot ser tan difícil, pensava. Era l'únic pensament alleujador; des que havia llegit la carta que sentia una mena de vertigen, un neguit que esborrava el món.

En aquest estat, la tarda a la feina se li va fer penosa: la concentració li fugia a cada instant, la tensió necessària s'esquitllava com si fos un grapat d'aigua que passa entre els dits de la mà sense que puguis agafar-la. Perdia de vista el que estava fent, i restava absort en un minuciós examen dels seus records d'infantesa i joventut. Recorria detalls, i tots ells fluctuaven entre la solidesa dels grans de sorra i el parèntesi llisquent on habiten les imatges d'una pantalla. Va certificar llacunes, dubtes, vacil·lacions, i tot plegat no l'ajudava a sentir-se segur sobre la certesa dels seus records. Quan la tarda ja es feia vespre, Jaume T. va adonar-se que no solament no havia fet gran cosa, sinó que havia perdut el fil: caldria perdre una estona ordenant la taula i començant de cap i de nou.

En tornar a casa, va mirar el peu de la carta, on hi havia indicats els horaris d'atenció al ciutadà. Tots ells coincidien amb hores d'oficina. Caldria demanar un permís; però Jaume ja havia decidit que l'endemà calia dir-li al cap que la feina que li havia encarregat trigaria una mica més que no s'esperava. El cap el miraria malament, i finalment cediria. Però ni pensament de demanar-li ni que fos una hora lliure. Calia deixar-ho, de fet, per a la setmana següent. Encara rai, va pensar, de fet hi ha un mes per recórrer.

Va passar un bon tros de la nit regirant-se al llit, donant-li voltes a la qüestió. Fins al punt d'acabar demanant-se si, en el fons, calia preocupar-se tant per una simple carta, una carta absurda, un error evident. Una claror pàl·lida s'insinuava quan va dir-se que el moviment es demostra caminant, que ell existia, i ja està. Va aixecar-se una mica abans que li sonés el despertador, va dutxar-se, va mirar-se llargament a l'espill, va pendre un cafè, va fer menjar i el va guardar a la carmanyola, va marxar a la feina. Feia poc que havia tornat de vacances, i tot d'expedients s'acumulaven damunt la taula. Però, un dia més, era com si tot se li escapés; no sabia per on començar, i quan començava descobria que no, que s'havia equivocat i no anava així. Quan va arribar l'hora de dinar, estava abatut. La noia de la taula del davant, Cristina, el mirava inquieta. El cap li feia un mal terrible. Va menjar allà mateix, a poc a poc. Va baixar a fer un cafè llarg al bar. Quan tornava cap a la feina, en creuar un semàfor, un automòbil se'l va endur per davant.

Va despertar en una cambra d'hospital. Van informar-lo que havia patit un accident: el conductor del cotxe no l'havia vist quan creuava Per altra banda, el semàfor de vianants era vermell. El metge que li ho explicava li va demanar qui era. Suposaven que algú li havia robat la cartera aprofitant el tràfec de l'accident: no duia res a sobre que l'identifiqués. Després havia estat tres dies inconscient. Va demanar-li el seu nom, i un telèfon: Jaume T. va donar el de la feina. El doctor va desaparèixer, i va entrar una infermera que va procedir a pendre-li la temperatura. No havien sabut dir-li quant de temps trigarien a donar-li l'alta; s'havia trencat un munt d'ossos. El dia va anar passant, tediós. Ara el vencia la son, ara es desesperava. Mil picors li recorrien les cames, cobertes per una estructura de guix que li impedia gratar-se. Rere les parets, se sentien sirenes.

L'endemà al migdia va aparèixer Cristina, la companya de feina. Ell no se'n va sorprendre: allò més proper a un amic que tenia era ella. De quan en quan, en arribar o en marxar, intercanviaven quatre paraules, tan banals i previsibles com targetes que s'anessin passant de mà en mà. Ella va seure i el va mirar llargament. Després va dir-li que divendres a la tarda s'havia comentat la seva absència sobtada amb fredor, fent notar que en els últims temps ja no rendia com abans. El dilluns a la tarda, en assabentar-se de l'accident, van decidir donar per conclòs el contracte d'obra i servei. Se l'havien tret de sobre, vaja. Indignada, va comentar que durant el matí havia fet un parell de trucades i havia descobert que, en això, no hi havia res a fer. El contracte de treball que havia signat permetia acomiadar-lo així. Es va oferir, però, per ajudar-lo en el que fos. Jaume va comentar-li la desaparició de la cartera, i va demanar-li si podria donar-li un cop de mà per recuperar, sobretot, la documentació.