Algú va descobrir que Jaume T. no existia. Per això, un dia que havia decidit dinar a casa seva, un dimecres de setembre encara calorós, el va sorprendre, per primera vegada en molt de temps, el timbre de la porta; en obrir, va trobar-se davant d'un homenet pàl·lid, suós i rabassut que li allargava una carta. Apressat, l'homenet va dir que li portava una notificació de l'Ajuntament, i va acomiadar-se. Jaume T. va tornar cap a la cuina, amb la carta donant voltes entre els dits. Va donar un cop d'ull al menjar que estava preparant, i va dirigir-se al menjador. Va obrir el sobre: a dins, la Regidoria de Població el comminava a presentar-se a l'Ajuntament, ja que durant la comprovació padronal de cara als comicis electorals havien descobert una sèrie de fets. El primer era que en aquella adreça no hi constava ningú real. Ja que, segon fet: la seva partida de naixement era incorrecta. Joan T. i Cinta J. mai no van tenir cap fill. Calia, doncs, corregir la inscripció padronal. Calia que s'identifiqués.

Jaume va donar mil voltes a la carta, rellegint-la una vegada i una altra. No pot ser, pensava, ha de ser una broma. Però la carta era, aparentment, real: signatures, segell, logotip de l'Ajuntament. Tot semblava en ordre, excepte el text en si. Va mirar-s'ho un altre cop: "inscripció incorrecta del ciutadà Jaume T., que no consta"; "s'ha comprovat que els susdits no tenen descendència", i cap al final: "Contra aquest acte administratiu, pot presentar recurs d'alçada davant el Regidor de Població en el termini d'un mes, que ha de ser comptat des de la recepció d'aquesta carta".

Quan va recordar que tenia menjar al foc, ja se li havia cremat, i el temps li queia a sobre. Va marxar de pressa cap al bar, on va mastegar la meitat d'un entrepà mallorquí, absort en la contemplació de l'espill de darrera la barra, on hi havia el seu rostre amb la boca plena. Hauria pogut pensar que els seus pares no li van dir la veritat: potser el seu nom no era el seu nom, potser l'havien adoptat. Tenir les celles de son pare i el nas de sa mare, com li havien dit tota la vida, seria doncs una coincidència inaudita. Però el paper no parlava d'una falsa identitat. No donava cap nom com a alternativa; l'error de registre que consignava era el de la seva aparició, la d'ell, la de Jaume T., en un lloc on ell no hi havia de ser.

Allò que el preocupava, però, eren les conseqüències. ¿Què passava, amb tot el que havia fet en la vida? Si ell no existia, era molt probable que el contracte de lloguer del pis no fos vàlid. Que no ho fos el seu compte bancari ni tingués estalvis; que no tingués feina. Va engolir d'esma un cafè roent, mentre buscava el moment d'anar a demanar explicacions i presentar aquell recurs. Demostrar que existeixes no pot ser tan difícil, pensava. Era l'únic pensament alleujador; des que havia llegit la carta que sentia una mena de vertigen, un neguit que esborrava el món.

En aquest estat, la tarda a la feina se li va fer penosa: la concentració li fugia a cada instant, la tensió necessària s'esquitllava com si fos un grapat d'aigua que passa entre els dits de la mà sense que puguis agafar-la. Perdia de vista el que estava fent, i restava absort en un minuciós examen dels seus records d'infantesa i joventut. Recorria detalls, i tots ells fluctuaven entre la solidesa dels grans de sorra i el parèntesi llisquent on habiten les imatges d'una pantalla. Va certificar llacunes, dubtes, vacil·lacions, i tot plegat no l'ajudava a sentir-se segur sobre la certesa dels seus records. Quan la tarda ja es feia vespre, Jaume T. va adonar-se que no solament no havia fet gran cosa, sinó que havia perdut el fil: caldria perdre una estona ordenant la taula i començant de cap i de nou.

En tornar a casa, va mirar el peu de la carta, on hi havia indicats els horaris d'atenció al ciutadà. Tots ells coincidien amb hores d'oficina. Caldria demanar un permís; però Jaume ja havia decidit que l'endemà calia dir-li al cap que la feina que li havia encarregat trigaria una mica més que no s'esperava. El cap el miraria malament, i finalment cediria. Però ni pensament de demanar-li ni que fos una hora lliure. Calia deixar-ho, de fet, per a la setmana següent. Encara rai, va pensar, de fet hi ha un mes per recórrer.

Va passar un bon tros de la nit regirant-se al llit, donant-li voltes a la qüestió. Fins al punt d'acabar demanant-se si, en el fons, calia preocupar-se tant per una simple carta, una carta absurda, un error evident. Una claror pàl·lida s'insinuava quan va dir-se que el moviment es demostra caminant, que ell existia, i ja està. Va aixecar-se una mica abans que li sonés el despertador, va dutxar-se, va mirar-se llargament a l'espill, va pendre un cafè, va fer menjar i el va guardar a la carmanyola, va marxar a la feina. Feia poc que havia tornat de vacances, i tot d'expedients s'acumulaven damunt la taula. Però, un dia més, era com si tot se li escapés; no sabia per on començar, i quan començava descobria que no, que s'havia equivocat i no anava així. Quan va arribar l'hora de dinar, estava abatut. La noia de la taula del davant, Cristina, el mirava inquieta. El cap li feia un mal terrible. Va menjar allà mateix, a poc a poc. Va baixar a fer un cafè llarg al bar. Quan tornava cap a la feina, en creuar un semàfor, un automòbil se'l va endur per davant.

Va despertar en una cambra d'hospital. Van informar-lo que havia patit un accident: el conductor del cotxe no l'havia vist quan creuava Per altra banda, el semàfor de vianants era vermell. El metge que li ho explicava li va demanar qui era. Suposaven que algú li havia robat la cartera aprofitant el tràfec de l'accident: no duia res a sobre que l'identifiqués. Després havia estat tres dies inconscient. Va demanar-li el seu nom, i un telèfon: Jaume T. va donar el de la feina. El doctor va desaparèixer, i va entrar una infermera que va procedir a pendre-li la temperatura. No havien sabut dir-li quant de temps trigarien a donar-li l'alta; s'havia trencat un munt d'ossos. El dia va anar passant, tediós. Ara el vencia la son, ara es desesperava. Mil picors li recorrien les cames, cobertes per una estructura de guix que li impedia gratar-se. Rere les parets, se sentien sirenes.

L'endemà al migdia va aparèixer Cristina, la companya de feina. Ell no se'n va sorprendre: allò més proper a un amic que tenia era ella. De quan en quan, en arribar o en marxar, intercanviaven quatre paraules, tan banals i previsibles com targetes que s'anessin passant de mà en mà. Ella va seure i el va mirar llargament. Després va dir-li que divendres a la tarda s'havia comentat la seva absència sobtada amb fredor, fent notar que en els últims temps ja no rendia com abans. El dilluns a la tarda, en assabentar-se de l'accident, van decidir donar per conclòs el contracte d'obra i servei. Se l'havien tret de sobre, vaja. Indignada, va comentar que durant el matí havia fet un parell de trucades i havia descobert que, en això, no hi havia res a fer. El contracte de treball que havia signat permetia acomiadar-lo així. Es va oferir, però, per ajudar-lo en el que fos. Jaume va comentar-li la desaparició de la cartera, i va demanar-li si podria donar-li un cop de mà per recuperar, sobretot, la documentació.

Cristina, aleshores, va dir-li que ha recepció li havien ofert les claus del pis d'ell; s'hi havia negat, pensant que les podria recollir algú altre. Ell va negar amb el cap, volent dir que no hi havia ningú més, i just quan ella va dir que d'acord, que passaria per recollir-li la correspondència, ell va recordar la carta de l'Ajuntament, i el termini que li donaven per fer alguna cosa. Va mirar d'explicar-li a Cristina el que deia la carta, mentre ella el mirava incrèdula. Li va dir on trobar-la per comprovar-ho, i que si podia, per favor, li fes les gestions pertinents. Ella va mirar el rellotge, i va dir que tornaria l'endemà.

No va tornar, però, fins el dissabte. A aquelles alçades, el metge que se n'ocupava ja li havia dit que reparar els ossos trencats duria uns mesos. Jaume, per la seva banda, havia descobert el comandament a distància. Durant dos dies va mirar documentals; després va descobrir, astorat, els programes del cor. Va acabar mirant per la finestra: davant de l'hospital hi havia una casa. Un home sortia cada matí al balcó a llegir el diari; un home jove, que tanmateix sortia a les deu del matí i anava fullejant parsimoniós fins les onze, com si no tingués feina. Per la tarda, en fer-se fosc, s'encenia un llum; el mateix home era davant l'ordinador. El dijous va sopar amb una noia. Després va baixar la persiana fins l'endemà a les deu del matí.

Quan Cristina va tornar, va dir-li que no havia pogut fer gran cosa: li havien entregat un formulari per presentar el recurs, però calia una fotocòpia del DNI, que havia desaparegut amb la cartera. Mentre ella en parlava, Jaume va adonar-se que durant els últims dies havia oblidat la qüestió; que havia perdut la setmana absorbit per petites preocupacions. I mentre Cristina li explicava que havia parlat amb un amic jurista, el qual li havia dit que no calia patir, que devia venir tot d'una absurda confusió burocràtica, la ment d'ell va començar a divagar, a donar voltes al voltant del tedi, de la manera com ens roba hores fingint donar-nos-les amb tot el seu pes. Hores i minuts, prigons, fites convencionals, marques sota les quals s'estira i s'arronsa una goma elàstica, un xiclet. Va adonar-se que ja feia una estona que no parava atenció al que li deia Cristina. Ella el mirava trista; abans de marxar va acaronar-li els cabells.

El diumenge va aparèixer un matrimoni d'edat avançada, amb un ram de flors. Ell, deia, era qui l'havia atropellat. Havien vingut la setmana abans, quan ell estava inconscient. Va desfer-se en excuses. La culpa és teva, va interrompre la dona, que ja no hauries de conduir, sempre t'ho dic, i va començar a detallar les xacres de l'edat mentre l'home el mirava amb els ulls oberts de bat a bat; fins que Jaume va dir-los que, de fet, ell s'havia saltat un semàfor vermell. Finalment van marxar. Jaume va sentir-se alleujat: les visites el fatigaven. Va passar la resta del dia passant canals i observant el veí, que seguia a l'ordinador.

El dilluns el van canviar d'habitació. Ara estava amb un jovenet que havia tingut un accident de moto, i que no callava. En un dia va explicar-li tota la vida: era de Cambrils, tocava el violí, i volia dedicar-se al teatre. Es desfeia en elogis d'una infermera que estava com un déu, però deia que la resta eren totes un carretó de fems. Jaume gairebé ni l'escoltava. Se sentia incòmode, sobretot quan venia la infermera a rentar-los. Enllà de la finestra, una anciana regava geranis. El dia semblava gris. I ell tenia la impressió que li havien robat la soledat.

Altres dies van venir, que s'allargaven per desaparèixer sense rastre. Van esdevenir setmanes. Cristina va poder interposar el recurs d'alçada amb el full de la denúncia del robatori. No era el procediment regular, i li van dir que el millor seria que vingués l'afectat en persona, però segons ella les noies de l'Oficina d'Atenció Ciutadana eren molt atentes i havien fet una mica la vista grossa; també li havien dit, com l'amic jurista, que no calia patir. Ara calia esperar, com a molt, tres mesos fins que es resolgués el recurs. Jaume ben just si l'escoltava, distret en el dibuix llampant del jersei que portava Cristina. La veia estranyament riolera. Abans de marxar, va besar-lo a la galta. Un xiulet del de Cambrils va acompanyar la seva marxa, però Jaume no va sentir-lo.

I van tornar els dies rutinaris, que s'escolaven iguals a si mateixos. Tot anava passant enllà d'ell, arrossegant-lo com la infermera, Montserrat, quan l'aixecava i el tombava, com si fos una titella, cada vegada que li canviava el pijama i els llençols. O, més endavant, venia amb una cadira de rodes i el treia a passejar. Sota el guix, les picors continuaven. La carn s'estovava. La pell s'emblanquia, esdevenia la pell d'un pollastre bullit.

Van treure-li el guix dels braços. Va aprendre a dur la cadira de rodes ell sol. Es movia per l'hospital. Va descobrir el truc per encabir-se a l'ascensor entrant d'esquena. Anava al bar, sortia al jardí. Explorava altres plantes. Un petit món de gent capficada, queixosa, d'ancians tristos, de gemecs, de gent amb flors i capses de bombons, de sales d'espera plenes de persones impacients i sordes batusses, de dones grans que t'explicaven la vida, de nens amb ganes de marxar ja. Observava les infermeres, els metges, tots amb bata blanca. Cristina venia un cop per setmana, i li explicava coses que ell, entumit, no escoltava.

Fins que ella va venir un dia, amb gest capficat, per dir-li que els tres mesos s'acabaven, i que no hi havia notícies de l'Ajuntament. Ell no entenia la preocupació: encara quedaven uns dies, i ja se sap com van aquestes coses. Sí, va dir ella, però el recurs podia ser desestimat per silenci administratiu. I va començar a pensar en veu alta. És curiós, deia, el silenci administratiu pretén protegir el ciutadà de la desídia de l'Administració, i per això indica clarament que si demanes una cosa i no et diuen res, pots entendre que t'han dit que sí. Qui calla atorga. Però no va així quan la llei, en una altra banda, estableix una excepció. I tot són excepcions. A la pràctica, si no et diuen res ja has begut oli. Havia llegit la llei, i no estava segura de si ell era una excepció. Existeixo, va protestar Jaume per primera vegada. Sí, va continuar ella, intentant adoptar un to tranquilitzador, però ho has de demostrar, i ells no tenen gaires elements per comprovar-ho... el nou DNI encara no havia arribat. Finalment, com si mirés de calmar-lo, va dir que si desestimaven el recurs d'alçada per silenci administratiu hi havia tres mesos per presentar un recurs potestatiu de reposició.

Jaume va celebrar el Cap d'Any a l'hospital. Cristina va trucar cinc minuts després de mitjanit, des d'un lloc molt sorollós, per desitjar-li el bon any. El bar de l'hospital era ple de pacients i de personal sanitari, tots junts mirant d'improvisar una mena de festa artificial, apagada. A un pacient vell se li va acudir dir que potser aquell seria el seu últim nadal, i tothom es va emmurriar: van deixar-lo en un racó, però la cosa ja no va pendre el vol. Jaume va fugir ascensor amunt, cap a l'habitació. A l'altra banda del carrer, l'àvia del davant sopava amb un matrimoni jove i un parell de nens. Jaume va estirar-se amb lentitud. Era la primera vegada en molt de temps que algú li desitjava un bon any nou. Havia après a estimar la solitud gairebé per obligació. Ja de petit, ningú s'adonava d'ell, ningú s'hi interessava realment. Si explicava un acudit ningú reia, ni tan sols li deien que era dolent. D'ençà de la mort dels pares, deixava passar les celebracions per l'altra banda de la finestra. Sense recança.

Unes setmanes després, va tornar a casa, acompanyat per Cristina. Anava encara amb muletes. Ella l'ajudava, però la notava distinta, amb una mena de fredor nova, mal dissimulada. Alguna cosa havia passat. Van recórrer el pis, mentre ella li anava explicant com ho havia netejat tot, on havia guardat les cartes que havien anat arribant. Jaume, esgotat pel recorregut, el més llarg en mesos, es va deixar caure al sofà. Cristina el mirava, neguitosa, amb una carta a la mà. Semblava que busqués paraules. Va començar a dir que a Cap d'Any havia conegut algú, però es va interrompre remugant que no, que no era això. Va agafar una cadira i va seure. Va mirar llargament Jaume T., i va començar a parlar:

"Aquests últims dies han arribat un grapat de cartes... Amb la cartera vas perdre el DNI, i també la targeta de crèdit. He mirat de renovar-te-la; vaig trobar la llibreta en un calaix. Una de les cartes és la resposta. L'altra és de la policia. Altres són rebuts impagats... de la llum, del gas, tot això... Diu el banc... diu que no et poden renovar la targeta. Que aquesta llibreta no és teva... que no existeix... Que mai no hi ha hagut un compte al teu nom... I la policia... la policia diu que no et tenen. Que no constes. Que el número que vas dir correspon a una altra persona."

Jaume es limitava a sentir-la, distant, com si fos un soroll de fons. Se sentia estrany dins aquell pis. Com si el veiés per primer cop. Com si no fos seu. Ella va començar a plorar: "Aquests mesos, havia pensat... He de deixar-te, Jaume..." Deixar-me?, va pensar ell, sorprès. "No tinc temps, Jaume. Me n'he d'anar..."

Va incorporar-se. Vacil·lava. Va acotar-se, i va besar-lo als llavis. Ell va mantenir-los tancats, massa sorprès. Ella va mirar-lo un segon llarguíssim i va tornar a aixecar el cap. Era com si marxés, però encara va dir:

"Recorda: vés a comissaria. Arregla la qüestió del DNI, siguis qui siguis... perdó, sigui com sigui. Recupera els teus diners. Vés a l'Ajuntament. Tens tres mesos per al recurs de reposició. En un mes t'han de dir alguna cosa, o l'acte esdevé ferm... crec que anava així. Després tindràs tres mesos per presentar un recurs extraordinari de revisió. Allà s'acaba la via administrativa. I llavors necessitaràs un advocat. Necessitaràs diners. No n'agafis un d'ofici."

Va dir tot això de carrereta, com si s'ho hagués estudiat. Es van sostenir la mirada una estona, fins que ell va encertar a dir:

"Set mesos, doncs?"

Ella va prémer els llavis. I va respondre:

"Sí. Adéu, Jaume"

Però abans de desaparèixer, encara va girar-se per última vegada:

"Se t'ha acudit que no hi ha ningú, a banda de mi, que sàpiga que existeixes? Potser és aquest, el problema..."

Jaume T. va restar sol, immòbil, mirant un angle de l'armari on reposava l'aparell de televisió. Tenia la sensació que se li escapava alguna cosa. "Set mesos", va murmurar. "Potser no existeixo", va pensar. "Però si no existeixo, ¿com és que tinc deutes? Si no tinc document d'identitat, ni compte bancari... ¿tinc deutes, realment? Què em poden fer?" Un feix de cartes l'esperava dins d'un calaix. Sobre la taula del menjador hi havia un gerro amb flors; segurament l'havia posat ella. Eren roses. "La intenció era bona", va pensar, però era tot com si la casa ja no fos seva. Tot massa net, massa ordenat, massa buit. ¿Hi havia viscut mai, allà?

Feia fred. S'apropava febrer, el pitjor mes. Tot acabaria a l'agost. Jaume T. va acaronar el guix de la cama dreta, blanc, net. No hi havia cap signatura d'aquelles que ell havia vist quan era petit, sobre les cames trencades dels altres. Només una blancor feta de teixits tensos, solidificats. Va sospirar. Set mesos. Dies sobre dies, hores sobre hores. Minuts. Segons. Va reaparèixer el corcó que l'havia mig abandonat a l'hospital, la frase concreta: "no consta". No existeixo. I la inexistència se li va fer tan dolça que va decidir que encara tenia set mesos de marge per negar-la.