Jordi Lara, nascut a Vic el 1968, ha estat una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d’arrel. Com a periodista, ideòleg, creador d’espectacles i sobretot amb els seus programes de televisió ha treballat a fons per a la difusió de la música, la dansa o la videodansa. És autor d'un llibre que ha rebut molts elogis que està a mig camí entre les memòries i l’assaig artístic, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Ed. 1984) que aplega set relats autobiogràfics a l’entorn de la música  –autònoms però vinculats– i un epíleg sorprenent que ens conviden a endinsar-nos en un món insòlit, “un petit món per ubicar-se en l’enormitat del món”, transitat per personatges singulars com “nàufrags feliços” i per rares celebritats de la música catalana com Juli Garreta, Ricard Viladesau o M.S. Puigferrer entre d’altres.

Al fons de l’Snack havíem estat debatent, amb en Jaume i en Callao, les bondats i inconvenients de donar pel cul; en Jaume jurava abstenir-se’n per evitar pudors col.laterals; jo sostenia que el forat del cul era un centre gravitatori, el nadir de tota la cosa, i per tant el punt més equilibrat d’acoblament entre els cossos. “Prova d’això”, deia, “una prova de mal gust però incontestable és l’empalament”. La cervesa no se’m posava gaire bé però jo insistia. Abocada a la barra, una noieta que jo encara no sabia que era la Buia remenava la gropa reclamant qui li cobrés el tallat; vaig desitjar en secret poder confirmar les meves raons algun dia. A fora plovia, com sempre.

No l’havíem vist, de fet no el podíem veure: s’havia materialitzat darrera la cortina de canya, amb el puny al maluc com la maruja que espera un marit borratxo fent repicar la sabatilla. El poeta i mentor nostre Santiago Mallofré ens foradava amb la mirada de vell murri. Ens havia sentit? En Callao barbotejava que l’altre ja es ficava al lavabo. Em vaig imaginar el gran hel.lenista, patum cultural de la ciutat, dins el cubicle estret, com un savi grec cagant filosofades, i de seguida em vaig sentir amb l’obligació de restituir-nos les dignitats de mestre i deixebles. Ja sortia, encara ensacant, quan li vaig engaltar la pilotejada més impúdica: “Santiago, dispensi, una cosa, parlàvem, vostè què opina: què és el més important de la vida?” Esperàvem com a mínim una cita clàssica. Va tossir, potser sabent que no estaríem a l’alçada de la resposta, però finalment ens ho havia regalat: “Ja us ho anireu trobant, no cal rumiar-hi gaire. Però és evident que al final, d’anada o tornada, tot passa pel cul”

Vam sortir de l’Snack cinc hores després amb les orelles calentes i els pensaments embotits. El nostre gamberrisme havia entrat en crisi amb un calvot de cinisme madurat. Sí: anàvem per la vida ordint provocacions esnobs, repartint petarrellades a cegues, sense saber exactament per què. Quins valors volíem combatre? De seguida vam resoldre que la veritable jugada, l’única botifarra que ens faria créixer, seria reinventar-ne de nous, de valors. Tot plegat, molta feina, esclar, i molta mandra.

Un parell d’anys encara vam apostar per l’art. L’art ens salvaria de la crisi permanent d’una societat consumista i gasiva. “Socialitzar els béns materials per combatre la pobresa, molt bé: però abans cal socialitzar”, llegia en veu alta en Jaume no sé quin pamflet, “i la socialització només és possible a través de la cultura. O millor encara: a través de la cultura posada en crisi, és a dir, l’art”. Tot plegat es concretava en recitals de poesia inacabables, on propugnàvem el sacrifici íntim amb projecció pública; ens cagàvem en el poder amb figures retòriques obsoletes i negàvem la felicitat perquè la trobàvem poc artística. Com que a l’Snack no hi cabíem vam passar al Brins, una teteria que a les nits ampliava l’assortiment d’infusions. Allà vaig fer conèixer els meus “poemes comestibles”, que em cruspia a l’escenari un cop llegits. La idea era mostrar que “només d’art pot viure l’home”. En Jaume es va fer seva la idea i m’han dit que encara s’hi indigesta.