Teresa Amat, llicenciada en filologia catalana, acaba de publicar Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana (Ed. Proa). Ha publicat articles en alguns mitjans, entre els quals Paper de Vidre.  Va mantenir amb regularitat durant més de tres anys (2002-2005) el blog Les paraules i els dies, un dels primers i dels més llegits quan per aquí el fenomen dels blogs era quasi desconegut. Actualment manté el blog Alírica.

Els incansables i generosos Miralles i Vallès em van preguntar si em vindria de gust fer el pròleg d'aquest número 51, aprofitant que volien proposar la revolució als col·laboradors («com a motiu textual», van aclarir-me de seguida). Però també em van dir que no calia que tingués gaire en compte això del motiu i que anés a la meva. En resum, que si volia em brindaven l'oportunitat de fer, per exemple, un postepíleg de l'epíleg de Castracions. Dit això, doncs, faig constar que no tinc ni idea del que ve a continuació en aquest número de Paper de Vidre. Per tant, això no té res de pròleg del que hi trobareu, sinó que és un text autònom encabit en l'espai privilegiat d'aquest número 51 sortit casualment en els inicis de l'any 51 de l'era castrista.

Cinquanta anys són molts anys per a segons què. Però ens ho mirem com ens ho mirem, són molts anys per a una revolució. Tants, que la converteixen per força en oxímoron i en paròdia de si mateixa. Si no fos que dir-ne paròdia és insultant per als qui en pateixen les conseqüències i les condicions reals. En tot cas, sí que es pot considerar una paròdia des del punt de vista de qui veu en una revolució un component beneficiós, ja que la revolució cubana fa molts anys que encarna l'immobilisme i la pura reacció després d'haver avortat les primeres intencions (si és que n'hi va haver) de canvi positiu, és a dir, de democràcia i llibertat, i d'haver generat i repartit la misèria durant mig segle. Per això el trist oxímoron. Per això molts cubans parlen de robolución.

Aquestes primeres setmanes posteriors a la publicació del llibre m'han preguntat molts cops, no només des d'alguns mitjans que s'hi han interessat sinó també molts coneguts meus que han vist -alguns amb no poca sorpresa- que m'interessava per Cuba, com pensava que seria el futur immediat de l'illa. No cal dir que no tinc ni capacitat ni vocació profètiques. Ni els experts en matèria cubana gosen aventurar què passarà quan aquest 2009 molt probablement mori Fidel Castro (i no cal cap bola de vidre per predir-ho, això). Per tant, ni pretenc ni puc fer prediccions sinó només expressar desitjos. O, dit d'una altra manera, exposar un cop més la necessitat urgent de la transició política cubana i intentar apuntar en què s'hauria de començar a concretar. I apuntar-ho no és difícil: cal l'alliberament dels més de tres-cents presos que encara hi ha (alguns de fa molts anys, alguns de ben recents) per oposar-se pacíficament al règim; cal el reconeixement de les plataformes internes de dissidents i de partits polítics; cal la llibertat de premsa, d'opinió i d'associació; cal la convocatòria d'eleccions; cal l'abolició de la doble moneda, i cal autoritzar i promoure la iniciativa privada en tots els àmbits productius per aixecar una economia arrasada. En definitiva, cal l'autodissolució del règim. No hi ha altra via. El què, doncs, és claríssim; falta saber el com i el quan. I aquí és on ens topem amb la incertesa.

Tanco l'epíleg del meu llibre amb unes paraules de Rafael Rojas,(1) el qual ho expressa amb tota claredat, com també expressa, amb tot el realisme i l'escepticisme consegüent, el dubte que la democratització, o sigui la dissolució del règim, es pugui donar a curt termini:

«En los próximos años, bajo Raúl, la legitimidad del régimen dependerá del éxito o el fracaso de las reformas económicas. Dentro de cinco o diez años, cuando la generación histórica ya no pueda gobernar, la nueva reconstrucción de la legitimidad que sobrevendrá no podrá desentenderse de la gran asignatura pendiente: la democracia. En caso de que las reformas económicas fracasen, como vaticinan muchos expertos, la presión interna a favor de la democratización será mayor. [...] En política, es bueno  distinguir realidad y deseo. Un análisis medianamente informado de la realidad cubana nos persuade de que la democracia no está cerca. Quienes tenemos la certidumbre de que hay un orden democrático en el futuro de la isla, procedemos más por la vía de la fe que por la de la razón. Es decir, pensamos que tiene que haber una transición democrática a la vuelta de la esquina porque la democracia, aunque no es un sistema político perfecto, es la forma de gobierno más racional concebida por el hombre.»

Podem aventurar, doncs, sent realistes, que fins que la biologia no hagi fet el seu fet no es començarà a produir el canvi de manera efectiva. Raúl Castro (i de moment Fidel Castro al darrere, però de fet encara per sobre) malda per aguantar-ho tot i per mantenir la rendible pugna amb el gran enemic històric; si bé, abans de la presa de poder d'Obama, Raúl va donar a entendre, de cara a la galeria, que pretenia jugar-hi a la puta i la ramoneta, tirant-li tímidament la canya i després fent-se altre cop l'estret i renegant-ne, frenat per Castro I. Amb tot, la situació econòmica és ja pràcticament insostenible, malgrat les massives i permanents transfusions de petroli de Chávez, els tractes comercials amb la Xina (a qui, per altra banda, no li interessen gaire perquè li reporten ben pocs beneficis), el respir que dóna encara el turisme i les remeses de dòlars dels cubans a l'exili (i també, cal saber-ho, la importació de productes agraris i ramaders d'Estats Units, malgrat l'embargament). Per això els Castro, per poder resistir fins a la mort, han tornat als orígens acceptant o pidolant (no s'acaba de saber ben bé) més ajuda de Rússia la gran, postsoviètica però molt interessada a mantenir-se estratègicament a prop -enfront- dels Estats Units. La putiniana Rússia, doncs, torna a ser la gran esperança del tardocastrisme. Gran esperança que ja s'ha començat a concretar des que hem vist Raúl Castro enravenat de fred a Moscou però reescalfat amb tangibles realitats entre tragos de vodka i talls de cansalada amb pa negre (que el Castro menut, amb vella nostàlgia papil·lar, va reclamar que li servissin).

La revolució, doncs, que alguns indocumentats de per aquí i alguns altres llocs encara intenten glorificar, és una trista realitat imposada totalitàriament des de fa cinquanta anys a tot un poble, la gent més gran del qual un dia va creure que aquells joves barbuts millorarien substancialment les seves condicions de vida i les dels seus descendents. Una trista realitat radicalment oposada a l'idealisme beneit d'aquests indocumentats -vocacionals, cal precisar, i per tant culpables de lesa connivència amb la dictadura- que tenen el valor de dir a la cara als cubans que per passar a tenir un sistema capitalista i la «també criminal» democràcia ja estan bé com estan en el seu paradís castropical. Cap d'ells, per això, renuncia a viure en i d'aquest sistema de què abominen, ni cap dels que hi van a fer de turistes ideològics o d'excursionistes solidaris a veure la revolució en vivo durant uns quants dies s'hi queden a viure com a cubans autèntics. Tan bé que els aniria!

(1) Historiador cubà, autor, entre altres obres, de Tumbas sin sosiego. Revolución, disidencia y exilio del intelectual cubano. XXXIV Premio Anagrama de Ensayo. Barcelona: Anagrama, 2006.