Jordi Cornudella (Barcelona 1962) és escriptor i editor. I, sobretot, lector. Ha publicat llibres de versos i d'assaig, a més de traduccions de poesia universal (especialment grega i llatina) i de novel·la italiana. En tant que responsable de l'àrea d'obres completes d'Edicions 62, s'ha encarregat de la fixació del text d'una nova edició de la Narrativa completa de Mercè Rodoreda que apareixerà, en dos volums, a primers de desembre.

Mercè Rodoreda va enllestir una redacció de La mort i la primavera el setembre del 1961, a temps per presentar la novel·la al premi Sant Jordi d'aquell any. La versió que va enviar al premi deu ser l'única que l'autora en algun moment vagi donar per bona i acabada -en dóna fe la correspondència d'aquells dies amb Sales i Obiols-, i no s'ha conservat; segurament tenia només tres parts i ocupava poc més de cent fulls mecanoscrits. Però aquesta versió va deixar d'existir ben aviat: a finals del 1961 Rodoreda ja havia reestructurat l'obra en quatre parts i havia començat a refer-la. Sola a Ginebra, comptava amb la col·laboració estreta d'Armand Obiols, que era a Viena: quan passava a màquina el nou redactat d'un o dos capítols, en feia una còpia en paper carbó i l'enviava a Obiols; ell de seguida li tornava la còpia farcida d'anotacions. Després, tenint presents les anotacions d'Obiols i les que ella mateixa havia consignat en l'original que conservava, procedia a una nova redacció del text. Feia i refeia. Va treballar a fons durant molts mesos, fins que a finals d'estiu del 1963 va interrompre la feina sense haver-ne arribat a acabar una versió que li semblés definitiva (ho diu en una carta a Joan Sales, el 21.10.1963: «De moment he plantat La mort i la primavera»). No sabem si va reprendre la novel·la en algun moment posterior, en la mateixa dècada dels seixanta o en la dels setanta; però sí que sabem que hi treballava de nou en els últims anys de la seva vida: ella mateixa ho va dir en privat -n'han donat testimoni per escrit Núria Folch i Joaquim Molas-, i ho podem deduir de les concomitàncies notòries amb «Viatges a uns quants pobles» i amb Quanta, quanta guerra... Quan va morir, en qualsevol cas, encara estava lluny d'haver-ne enllestit la versió final.

Rodoreda va conservar, si no tots, molts dels materials de treball de La mort i la primavera produïts en el curs d'aquest procés. Els materials són ara a l'Arxiu Mercè Rodoreda, distribuïts en diverses carpetes que contenen, d'una banda, papers dispersos de data primerenca (dos mapes detallats del poble, anotacions manuscrites sobre el contingut previst en tres parts, fulls solts mecanoscrits de versions perdudes o destruïdes, etc.) i, de l'altra, totes les versions conservades de cadascuna de les quatre parts. Aquest material, que Joan Sales va començar a ordenar després de la mort de l'autora, és el que ha servit de base a les dues edicions de la novel·la que han circulat fins ara: l'edició «comercial», establerta per Núria Folch i Pi (Club Editor, 1986), i l'edició «crítica», a cura de Carme Arnau (Fundació Mercè Rodoreda, FP/Institut d'Estudis Catalans, 1999).

L'edició del 1986

 Al pròleg, Núria Folch fa explícita la idea de la qual parteix la seva edició: «Hi ha, efectivament, una darrera versió de La mort i la primavera que arriba fins al final.» Aquesta presumpta «darrera versió contínua» de la novel·la constitueix el gros de l'edició; la completen tres apèndixs, que contenen materials alternatius o complementaris. Per transmetre al lector la sensació d'unitat i compleció del conjunt de capítols que presenta com a «darrera versió contínua», l'editora prescindeix de determinades versions que són clarament posteriors als textos que publica; ho reconeix en el cas de la segona part (edita una versió d'onze capítols, tot i admetre que la versió de divuit capítols «és sense cap dubte la darrera»), però no ho fa en altres casos igualment clars (per exemple, els capítols I, II, V i VI de la tercera part). A més, intervé en el text almenys de dues maneres discutibles. D'una banda, sense advertir-ho al lector, corregeix els trets d'estil que, en els originals, diferencien les versions més antigues de les més noves: generalitza les formes recents (ser en lloc d'ésser, per -i no per a- davant d'infinitiu) a tots aquells capítols provinents d'un estadi reculat en la redacció de l'obra que incorpora a la seva «darrera versió contínua». D'altra banda, no vacil·la a barrejar versions diferents. L'exemple més extrem d'això, però no l'únic, és el de la segona part: per als capítols I-IV segueix una versió; l'inici del capítol V d'aquesta versió, suprimint-ne setze ratlles, l'afegeix com a final del capítol IV; després, fins al capítol XI, segueix una altra versió que en una de les còpies de treball que se'n conserven conté pàgines senceres ratllades -és a dir, rebutjades- per Rodoreda (és el cas del capítol VI). El resultat d'aquesta operació de cirurgia editorial és un text d'aparença unitària però, a la vista de tot el material conservat, contrari a les últimes línies de treball que semblava seguir Mercè Rodoreda, perquè manté ingredients argumentals suprimits per l'autora en versions certament posteriors a la que l'editora dóna per bona. A més, l'aparença de cohesió queda desmentida almenys per un fet. Entre els elements topogràfics del poble on transcorre La mort i la primavera n'hi ha dos -les Pedres Baixes i les Pedres Altes- que Rodoreda va decidir d'intercanviar mentre treballava en la novel·la. A les versions més antigues, les Pedres Altes són a la vora del poble (on hi ha el rellotge de sol i la cova de l'home del garrot) i les Pedres Baixes són als confins remots de les terres del senyor; a les versions més recents s'han invertit els termes: les Pedres Baixes són les de prop i les Pedres Altes són les de lluny. L'editora no se n'adona (altrament no hauria dubtat a unificar-ho, com fa amb els altres elements del text que comprometrien la idea de «versió contínua»), i per això l'edició del 1986 és incongruent en aquest punt: l'ús de Pedres Altes i Pedres Baixes hi correspon a l'estadi primerenc en la tercera part, i a l'estadi més tardà en la segona i en la quarta. Als ulls del lector amatent, això sol ja hauria de posar radicalment en dubte que el text editat per Núria Folch sigui de debò una versió contínua concebuda com a tal per l'autora.