—¿Usted no nada nada?
—Es que no traje traje.

«Eh, tu, tu tutú», m’ha engegat una taronja que parla amb ulls d’LSD. Jo no entenia res però ara ho entenc tot. Un gos de color carn que va sempre amb els braços oberts i una noia amb els braços amputats han començat a riure’s de mi i un pàjaro de bec multicolor ha alçat el vol fent croac-croac i ozú-ozú-ozú. Jo no entenia res però ara ho entenc tot.

«Jo he estat sempre una ionqui de la subvenció pública.» Es viu molt rebé, tota col·locada. Deia: «una ayudita, una ayudita», i després venia un funcionari i em corregia bo i dient-me «ayudita no: ajudeta, ajudeta», es gratava la butxaca i em donava quatre duros i marxava per on havia vingut planxant-se l’americana i renegant. Sempre he estat molt puta, jo; m’ho he fet sempre amb uns espanyols que em pegaven i ara, darrerament, amb gringos, anglesos, italians, romanesos, que se’m pixen a sobre i em fan moltes fotos..., però són tots molt simpàtics i ens ho fèiem dia sí dia també, i em reportaven uns ingressos pistonuts per anar tirant. Però fa cosa d’un parell d’anys la meva vida va fer un tomb inimaginable, una moguda que ni t’explico. De cop i volta uns altres funcionaris em van agafar de sota el pont i em van fotre dins una dutxa, em van engiponar aquest tutú i em van convidar a fer halterofília per perdre els quilos de més, em van afaitar la barba i em van posar unes peses de quaranta quilos a les mans. M’havia tocat en dissort anar a una fira de llibres i m’havien de posar presentable. Un pintor que es diu Barceló va estampar la seva firma en mi, però amb la moguda es van oblidar de posar-me un nom femení, així que oficialment em dic Barceló, però la gent del carrer em diu Barcelona. Hi ha una vella en un relat d’en Serés que també es diu Barcelona. Però jo no llegeixo, ni res d’això tan elevat que vosaltres dieu que faig.

Arribat en aquest punt us he de dir que a mi no em busqueu significats polítics ni metàfores ni res d’això. Jo passo, m’enteneu? Jo sé que esteu molt cremats de discursos i polèmiques, cansats de llegir anàlisis pre i post Frankfurt. Però més farta n’estic jo, que vivia sota un pont putrefacte vora un bidó de gasolina que enceníem cada nit, escalfant-me amb altres culturetes minoritàries i marginals, però hi estava bé, relaxada, perquè jo no estava morta, simplement era invisible als vostres ulls, mentre rebia fortes dosis d’erari públic via intravenosa.

Amb la moguda de la fira de llibres, la meva vida va fer un tomb radical i esgotador. Sortia cada dia al diari i a les teles i les ràdios. Un estrès, tios. Però, a sobre, sortia a la premsa i uns paios monolingües o que volen ser monolingües s’emprenyaven molt i jo deia: «pero qué pasa neng, a mí me dejeis tranquila, ¿vale?» Uns rotllos, tios, que ni us explico; que si jo només parlo en català, que si parlo en català i en castellà, que si patatim que si patatam. Se n’ha parlat tant, de mi, que n’estic fins a les trompes, dels uns i dels altres. Són una pallissa. Els polítics i els intel·lectuals són els pitjors clients. Jo bé que m’obria de cames per a ells, però els inútils no mostraven interès sinó en les seves dis-putes. Perdonin el joc de paraules. Total, que em vaig cansar ben aviat, i em vaig dir: «ja s’ho faran, no?» I em vaig dedicar a dopar-me encara més.

Total, que viatjo de franc a Frankfurt. És una ciutat lletja com ella sola. Un conseller em va dir: «tu aquí quieteta, eh, puta, i m’aguantes bé les peses.» I la gent em feia fotos i parlaven meravelles de mi. N’hi havia uns quants circulant per Frankfurt que sempre han estat clients meus, però molts altres que hi eren jo no els havia vist en ma vida. Els de tota la vida s’amagaven en veure’m, de la vergonya. N’he trobat a faltar d’altres, però a mi m’és igual. A mi mentre em paguin... Jo de Frankfurt no recordo res perquè anava tota cega. Un conseller o un comissari m’acompanyava rere dels estands dels kurds, ben apartadets i ens ho fèiem i ens entonàvem. Després anava a algun estand perdut colombià i esnifava raigs de lluna. Al pavelló dels gringos ni pensar-ho; no podies passar ni un fotut manual d’autoimmolació, que les màquines de raig X ho detectaven. I així fins al diumenge. El diumenge per la tarda els pavellons semblaven un cementiri o un camp de batalla fumejant. Era desolador. Els clients havien fet les maletes. Jo portava una ressaca monumental i per fi vaig llançar les peses a les escombraries. Vaig etzibar un cop de peu a un llibre mig obert que hi havia en un passadís buit, tota fastiguejada. Vaig veure un editor amb la mirada perduda, en un estand que semblava una nevera de solter. Algú va apagar la meitat dels fluorescents. La meva feina s’havia acabat. Em vaig posar melancòlica però només un moment perquè de sobte vaig sentir unes passes accelerades rere meu, em vaig girar i vaig veure un turc que brandava una catana així de gran que s’apropava i, fent una giravolta sobre ell mateix, va clavar-me l’estaca metàl·lica ben endins. Vaig notar la fulla freda que pujava de l’estómac a la gola i el gust amarg de la sang que brollava, i castells de focs que s’encenien al meu voltant, i música d’Stevie Wonder i el Llull perseguint un elefant desbocat dient-li «Orifany! Orifany!», a en Pla clavant xinxetes en un mapa de la República, milions de contractes de traducció i bitllets de cinc-cents euros ballant com fulles mortes sobre el meu cap, oh, oh, ah, argggg.