Ball de màscares era el nom d’un dels primers curtmetratges que vaig rodar. Vull dir que era un dels primers treballs en què començava a prendre’m seriosament a mi mateix com a director de cine. Era a meitat dels anys vuitanta. Ho fèiem entre quatre i en super-8. El va protagonitzar un dels meus millors amics i el vam filmar durant un cap de setmana a casa de la seva mare.

De fet, però, tots en aquella època volíem tenir una banda de rock and roll i no sé per quina raó vaig canviar l’escenari i la guitarra pel cinema. Suposo que va tenir-hi a veure el meu caràcter i que deuria pensar que la lletra d’una cançó era poca cosa per poder explicar totes les grans històries que volia explicar.

A mi m’agraden les coincidències, les casualitats. Per això m’agraden les novel·les de Paul Auster i que la màscara sigui el tema central d’aquest número al qual m’heu convidat a escriure.

Per a mi, Ball de màscares va ser el primer pas, el principi de tot.

Recordant aquell curtmetratge, m’he adonat que ben poques coses canvien amb els anys dins d’un mateix. Allò que els personatges dolents es facin bons, els covards, valents, i els miserables, honrats només passa a les pel·lícules de Hollywood.

A la vida real no és així, és molt pitjor. Ho veig en mi i en els meus amics.Passen els anys i no fas més que radicalitzar allò que ets. El que és bo i el que és dolent.

Per això a les meves pel·lícules els finals són oberts, no hi ha missatge, ningú assoleix cap fita. Senzillament s’ha viscut una vivència, s’han posat de manifest algunes coses.

Per això a aquell primer curtmetratge ja hi havia el gran tema dels meus llargmetratges i l’essència de tots els meus personatges: la màscara. El que som i el que mostrem, el que amaguem i el que expressem. I pitjor encara, com passava a En la ciutat, una manca absoluta de consciència emocional i sentimental sobre un mateix.

A ningú, i menys als homes, ens han ensenyat a plorar, o a expressar por, o angoixa, o desconcert. Suposo que és la nostra cultura burgesa i catòlica, formal, on les aparences ho són tot, on el pudor reprimeix qualsevol expressió i on quasi tots i totes funcionem amagats rere unes màscares de les quals no tenim ni tan sols consciència.

La sinopsi de Ball de màscares era simple: el protagonista esperava una dona que havia de venir a sopar a casa seva. Feia el menjar i ho preparava tot fins al darrer detall. Finalment ella trucava dient que no podia venir i ell feia veure que no li importava, que, de fet, quasi ni se’n recordava que havien quedat.

Era un argument senzill i clar. Un home mentia per tal de no expressar allò que sentia. Em sembla recordar que al final, abatut i trist, engegava la tele i els crèdits sortien sobre unes imatges del programa Un, dos, tres, responda otra vez. M’imagino que vaig pensar que allò seria una gran metàfora per expressar la seva soledat i el sentiment d’amargor que tenia dins.

Sóc conscient que els meus personatges posteriors, els que han acabat protagonitzant les pel·lícules, vénen tots d’aquell pobre idiota. Estan fets del mateix i expressen aquesta incapacitat de ser sincer amb un mateix.

Abans em preocupava no haver evolucionat gaire al llarg de tots aquests anys. Després vaig donar-li la volta i vaig pensar que si tots els grans artistes sempre donen voltes al mateix, perquè jo no? I ara m’he proposat escriure una comèdia basada en un d’ells. En un que no pot més i per una vegada diu el que pensa i tot allò que s’ha callat. Tinc la sensació que pot ser divertida.

Treure’s la màscara es podria titular. Ja veurem...