Fa cosa d’un mes vaig viatjar a Nova York convidat per l’Institut Ramon Llull. La meva participació consistia en una lectura de textos --en català i en anglès--, juntament amb l’escriptora Empar Moliner, al KGB Bar. El KGB és un vell local per a immigrants ucrainians que des de fa anys compagina la seva tradició bolxevic amb les lectures literàries. Pràcticament cada dia s’hi organitzen readings i, si per alguna raó s’avorreixen, els assistents sempre poden distreure’s contemplant la curiosa decoració del local: un vell samovar, banderes roges, pòsters de propaganda bolxevic, bustos de Marx, Lenin i Stalin..., i un cambrer d’estètica heavy metal que serveix les copes amb una indolència molt occidental. De trobar-se aquí, a Barcelona, i no en una ciutat tan eclèctica i insubordinada com Nova York, ja l’haurien fet tancar per apologia del comunisme o l’haurien enderrocat per construir-hi un bar de disseny ultrarabiosament contemporani (i aleshores tots els apòstols de la modernitat en lloarien el seu aire “tan novaiorquès”).

Bé, la qüestió és que la nostra lectura al KGB Bar --dies abans hi havia llegit un autor que m’entusiasma, Sam Lipsyte: trobareu la seva novel·la traduïda a Mondadori amb el nom d’Hogar, dulce hogar-- era la cloenda de tota una sèrie d’actes que el Ramon Llull i la Institució de les Lletres Catalanes havien organitzat a Nova York per donar a conèixer diferents aspectes de la cultura catalana. Els dos actes centrals eren una àmplia retrospectiva del cinema a Catalunya (1906-2006) que es feia al Lincoln Center i la futura exposició d’art Barcelona i la Modernitat: de Gaudí a Dalí que a la tardor del 2006 passarà pel Museu de Cleveland i l’any vinent serà cap de cartell al Metropolitan --. En l’entremig hi va haver una exposició de Joan Fontcuberta i un bon nombre de conferències i lectures per donar a conèixer la literatura catalana. Hi van participar narradors com Joan F. Mira, Baltasar Porcel i poetes com Francesc Parcerisas, Melcion Mateu, Manuel Forcano, Jaume Subirana o Marta Pessarrodona (i m’aturo aquí perquè, si hi poso més noms, això ja semblaria un article de Sam Abrams). Un dels actes centrals, celebrat a la Poets’ House, va ser la conferència que el crític Harold Bloom va fer sobre “Ramon Llull i la tradició catalana”. Bloom --que dies després, a toro passat, va vendre al diari El Mundo la conferència, pagada per l’Institut (lleig)-- va fer una anàlisi prou detallada i entusiasta de la influència cultural de Llull a Europa i, per tant, a la tradició cultural que ens empara. Eren paraules mesurades on, de tant en tant, rebien George Bush i els ses sequaços. En el seu viatge, tot passant, Bloom va dedicar uns quants paràgrafs a Espriu i va mencionar Ausiàs March, el Nabí de Carner i Baltasar Porcel. Durant el recorregut va valorar el passat revolucionari de Barcelona, la Rosa de Foc, i va confessar que, d’haver nascut a Catalunya, li agradaria que el seu país fos independent. El viatge de Llull a Durruti comporta sorpreses com aquesta.

Tot i que el temps meteorològic amenaçava de ser catastròfic --el mateix vespre va començar a caure la pitjor tempesta de neu dels últims cinquanta anys--, la conferència de Bloom era plena de gom a gom. A més, la majoria d’actes van tenir una participació notable de públic. L’oferta cultural de Nova York és immensa i sovint les propostes es perden en unes agendes culturals, als mitjans, sobrecarregades d’actes, però si n’hi ha tants és precisament perquè solen obtenir resposta. En aquella ciutat hi ha gent per tot. Voldria, en canvi, ressaltar un altre fet: els diaris d’aquí van parar escassa atenció a aquest desembarcament català. Quan una desena de polítics (majoritàriament convergents) es van desplaçar a Manhattan per ensabonar Woody Allen i convertir-lo en una mena de català d’adopció, i ho van fer en nom de la promoció cultural catalana, tots els diaris van córrer a donar-li la portada. En canvi, quan és la cultura qui es desplaça allà per difondre’s, amb un programa ben orquestrat i coherent --és a dir, coordinat per Mary Ann Newman--, la notícia mereix una atenció anecdòtica. Només la presència del director del Llull, Xavier Folch, amb un peu a dins i l’altre dimitit, va provocar algun comentari informatiu. Pensant-hi bé: quina vida més esquizofrènica, la dels pobres corresponsals culturals dels diaris. Que complicada deu ser, aquesta lluita per vendre informació cultural a uns mitjans que se solen moure per interessos polítics. La demostració del que dic és que, quinze dies després, el mateix Harold Bloom va protagonitzar una videoconferència amb Madrid per parlar de Jesús i la tradició jueva, i veus, aquest cop sí, tots els diaris de tirada estatal es van afanyar a publicar les paraules del savi nord-americà. Misèries.