El meu programa vital sembla un d’aquells lemes que els antics posaven als seus escuts d’armes: jugar, llegir, tal vegada escriure. Quan trobo gent que juga m’hi apunto, quan veig gent que llegeix me’n congratulo, quan descobreixo gent que juga i llegeix i a més té la intenció de posar-se a escriure, m’hi identifico. Ara, doncs, m’apunto, em congratulo i m’identifico amb els impulsors d’aquest Paper de Vidre internàutic. De fet, aquest és un article de salutació. Que una colla de gent en els seus vint decideixi mantenir-se en els seus tretze i omplir la xarxa amb milers de lletres fetes amb paper de vidre m’agrada. Com m’agrada que el compte enrere s’acabi just ara que tu llegeixes aquestes paraules a la pantalla del teu ordinador. Unes paraules que (només!) pretenen explicar què vol dir escriure.

Quan algú comença a sentir el cuc de l’escriptura, allò que el mallorquí biel Mesquida en diu “escriguera”, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L’aspirant a escriptor ha d’aprendre a posar una mica d’ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punta dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Tampoc cal que els canti les 40 ni que els obligui a anar de 21 botó, perquè els mots són com són i més val no voler canviar-los gaire. Però és del tot imprescindible que entenguin qui mana. Sobretot a l’hora de triar posició en el full de paper que els contindrà. Només així les idees, sensacions i sentiments que bullen al cervell de l’escriptor jove quedaran atrapats a la xarxa de l’escriptura. Altrament, algun adjectiu rebec podria acabar a quarts de 15 i destarotar el text.

Un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat de l’altra. En el millor dels casos, trobarà una veu personal i arribarà a ser capaç d’agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l’hora d’escriure: defugir l’a12nament, perquè sovint el que no és 9 és 8. Un escriptor no és un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que coneix les tècniques de redacció i se sap proper a la perfecció formal. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l’únic que perdura és el text. L’autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l’esquerra.

Endavant les atxes de paper de vidre!