Vicenç Pagès Jordà va néixer l'any 1963 a Figueres. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l'apartat de literatura, i l'any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d'infinites combinacions (ed. Empúries). El 1991 va publicar l'obra de bricolatge textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l'Índex), formada per un miler de citacions. L'any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d'Horaci (ed. Empúries), una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l'assaig creatiu. L'any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra (ed. Empúries), que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista.

A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text (ed. Empúries, 1998), un assaig sobre l'escriptura que considera el text com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. En companyia de l'altre (premi Documenta 1998, publicat per Edicions 62 el 1999) marca el retorn al gènere conte. En aquesta ocasió, el recull és unitari, ja que tots els relats giren al voltant del tema del doble. El va seguir la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003 (Edicions 62), la biografia intermitent d'un personatge sense conviccions, traduït al castellà l'any següent amb el títol La dicha no es completa [CAST] (El Aleph). El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda, i va ser publicat l'any següent (Proa). El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa). El setembre de 2009 torna a l'editorial Empúries amb la novel·la Els jugadors de whist.

 

"No more heroes any more", cantaven els Stranglers fa trenta anys. I, certament, llavors ni els vaig trobar ni els vaig buscar, els meus herois. A finals dels setanta i començaments dels vuitanta, començava a quallar la sensació de fatiga, de desencís, d'indolència que s'ha acabat consolidant i generalitzant. Els mites i herois són més aviat fundacionals ja que creen narracions col·lectives. Requereixen una societat que disposi de reserves de fe, no pas un entorn decadent. És clar que llavors també hi havia icones que em fascinaven, tot i que seria inexacte considerar-les herois. Avui em vull referir a Mad Max.

La pel·lícula Mad Max és de 1979. Vista avui dia, no passa de ser un subproducte de videobar, ideal per ser consumida davant una cervesa i unes crispetes, explorant d'esma alguna pell propícia. Max Rockatansky és un policia i un pare de família que topa amb una banda de motoristes ultraviolents que maten la seva dona i el seu fill. Max es venja i s'acaba la pel·lícula.

Dos anys després s'estrena Mad Max II (The Road Warrior). El protagonista és el mateix, només que ara desproveït de lligams familiars, entestat tan sols a sobreviure. Mentrestant s'ha produït una apocalipsi nuclear. El menjar escasseja, però el bé més preuat és la gasolina. Al desert, una petita societat s'ha organitzat al voltant d'una refineria. De mena pacífica, els components d'aquest grup sedentari van vestits com els New Romantics de l'època. Regularment, són atacats per un grup de punk rockers que munten vehicles tunejats. A la pel·lícula, la rivalitat es manifesta en termes estètics, en paral·lel a la divisió dels joves en tribus urbanes: aquestes identitats podien afirmar-se de manera violenta, com reflecteixen pel·lícules com The Warriors o Quadrophenia.

El 1985 s'estrena Mad Max III (Mad Max Beyond ThunderDome). En el seu vagabundeig, el protagonista topa amb una nova ciutat, Bartertown, bruta i caòtica. Ara la rivalitat no s'estructura en forma de tribus, sinó que cada individu lluita per si mateix, igual com cadascú vesteix a la seva manera, sense ajustar-se a grups codificats. També s'ha acabat el combat per la gasolina, ja que l'energia s'extreu dels excrements dels porcs que viuen sota la ciutat. A Bartertown, doncs, la dinàmica ja no és dins-fora, sinó amunt-avall: es tracta d'enfilar-se al màxim en l'escala social i d'evitar compartir l'espai laboral amb els porcs, a la part inferior. La gestió de l'energia porcina origina una lluita interna entre el poder polític i el poder energètic, que es resol de manera simbòlica a la cúpula del tro. A la segona part de la pel·lícula, Mad Max topa amb una colla de Nens Perduts que el prenen com l'home que els ha de conduir a la Tomorrow-morrow Land. En altres paraules, retrobem la tribu, però ara basada en el joc intertextual amb Peter Pan, mentre que Mad Max es transforma d'antiheroi en heroi. S'inicia, així, un circuit molt propi de l'època.