El primer objectiu de l'assidu lector de diaris és caçar els articles d'opinió. Ara més que mai. No sempre ha estat així i, fa uns quants anys, en un món amb molts menys missatgers, el lector es delia per processar la notícia d'actualitat, allò que no hi havia manera d'arribar a saber per altres mitjans. Un cop satisfetes les primeres necessitats venia l'assaboriment de l'article. Però, avui, en un moment en què, es vulgui o no, amb una immensa quantitat de canals oberts, ens acabem assabentant del que s'acaben configurant com a notícies principals del dia sense fer cap esforç per cercar-les, els articles signats que apareixen tant a les publicacions impreses com a la xarxa esdevenen aquells elements la lectura dels quals ens permeten diferenciar-nos dels que no els han llegit i així podem arribar a tenir més elements per accedir al dubte o al coneixement diferent del que té l'altre. Així, per tant, el paper de l'articulista no seria tant el del repòrter, que ens relata el que passa en un punt en el qual no hi som, sinó el de fer-nos dubtar i posar-nos en estat d'alerta sobre qualsevol assumpte que sota el seu judici consideri important posar-hi la seva pinzellada.

En aquest especial que podeu llegir a continuació hem convidat catorze articulistes habituals de premsa escrita catalana perquè ens expliquin com s'ho fan per fer l'article. És a dir, que ens facin saber quins elements creuen que acaben sent decisius en el procés d'elaboració d'allò que se'n diu article d'opinió. Són: Francesc-Marc Álvaro, Joan Barril, Josep Maria Fonalleras, Julià Guillamon, Mercè Ibarz, Joan Francesc Mira, Imma Monsó, Xavier Moret, Lluís Muntada, Antoni Puigverd, Toni Sala, Màrius Serra, Jaume Subirana i Enric Vila. Evidentment, no ens revelen cap secret extraordinari, però sí que llegits un a un, un rere l'altre, es poden observar diferències entre el que expliquen que acaben configurant tant l'enfocament, la perspectiva, com l'aposta estilística de cadascú. Aquest recull no pretén ser exhaustiu, no hi són tots sinó que n'hi ha uns quants. Sí que representen un ventall prou ampli, tant pel mitjà on publiquen com pel seu posicionament. En definitiva, es tracta d'una invitació a fer una reflexió: el mateix exercici que ells ja fan habitualment però, en aquest cas, veient-se reflectits només ells en el mirall.

* * *

Francesc-Marc Àlvaro

Articles de luxe i de primera necessitat

Escriure és, per a mi, un ofici i una necessitat. Tinc la sort enorme de poder viure d'allò que més m'agrada. En aquest sentit, tots els articles que escric són, alhora, articles de luxe i articles de primera necessitat. Em paguen per escriure el que penso i ho puc fer en mitjans que tenen un públic nombrós i ben informat. Considero que aquest és un gran privilegi i, per tant, procuro exercir-lo amb responsabilitat. La primera de totes les responsabilitats, com deia el mestre, és fer-se llegir.

Cal saber que un articulista és un escriptor de diaris. Els diaris no només es redacten, també s'escriuen. De fet, un dels trets diferencials de la bona premsa -de paper o digital- és l'oferta d'escriptors que ofereix. Un articulista és, doncs, un literat d'urgència. És un observador intencionat de la realitat que fa associacions noves a partir de detalls als quals atorga sentit per acabar proposant una petita tesi que faci pensar, distregui i acompanyi el lector. És algú que vol provocar una reflexió en el lector. És algú que tracta d'anar més enllà d'allò que es veu. És algú que encerta a convertir en paraules estats d'opinió difusos. El lector experimenta un gran plaer quan un article expressa allò que ell havia, tal vegada, intuït.

Un text d'opinió, ja sigui una columna o un article de fons, és un text forçosament breu on hi trobem una veu pròpia i personal que proposa una reflexió amena sobre la realitat, a partir d'un fet nou i que té l'ambició de connectar amb els lectors d'un diari, una revista o una publicació digital. La veu literària, com tothom sap, és la suma d'un estil assolit amb el temps i d'una visió intransferible del món. Estil i visió formen un tot indestriable.

L'article és una construcció a partir de la realitat i la realitat és un pou de sorpreses. Això permet el risc, l'art i el tour de force amb el dia a dia. Siguem precisos: el risc és una obligació de l'escriptor de diaris, altrament fa trampa als lectors i es fa trampa a ell mateix. L'article, tant si és diari, setmanal o té d'altres periodicitats, obliga a l'atenció i la tensió, té un retorn immediat del públic i és una forma important de professionalització de l'escriptor. Permet una gran llibertat expressiva que, a més, té una cocció molt més ràpida que qualsevol llibre.

Per escriure un article, observo, escolto, llegeixo, em faig preguntes i respiro; cal una certa respiració per a l'article. El ritme, relacionat amb l'extensió del text, és molt important en un paper d'opinió. Miro de pensar què m'interessa a mi i què interessa els lectors, i arribo a un cert pacte entre els dos interessos. Cerco algun detall que em serveixi per posar en marxa la reflexió que he de fer. El detall és el secret dels articles de diari, sobretot de les columnes, que són el gènere rei.

Tracto de relacionar coses diverses que ningú no hagi posat juntes (o que jo no hagi vist relacionades) i estiro el fil. Vaig del detall al concepte, poques vegades ho faig a l'inrevés. També procuro escriure allò que m'agradaria llegir. I -sobretot- procuro no avorrir.

Què pretenc amb els meus articles? Com ja he dit, fer-me llegir. Després, justificar adequadament l'espai que em deixen en préstec i justificar el temps que el lector fa servir per llegir el meu text. Cal respectar sempre el lector, que és el nostre client. La resta de propòsits es deriven dels anteriors: evitar l'obvietat; evitar la repetició; suggerir nous punts de vista sobre assumptes molt trepitjats; suggerir assumptes nous; portar a les planes del diari coses que he observat al carrer; tractar el lector com un interlocutor intel·ligent; evitar el sentimentalisme, el fals lirisme, la falsa poètica, la teràpia i la provocació premeditada i banal; intentar que el lector es quedi uns minuts pensant en allò que li he dit, com qui paladeja el regust d'un cafè; i, a vegades, segons el dia, provocar un petit somriure. Em prohibeixo l'escriptura estratègica i de relacions públiques, destinada només a assolir favors i avantatges; és una gran estafa intel·lectual.

Considero que tots els articulistes som, d'alguna manera, besnéts de Montaigne, l'autor que -molt abans del naixement de la premsa moderna- va convertir l'opinió no sistemàtica sobre idees generals en art major. Som especialistes en tot allò que passa davant nostre, per dir-ho irònicament. Montaigne, en els seus Assaigs, va mostrar-nos el camí: parlar sempre des de mi, però evitant parlar de mi.

Combino els articles polítics amb els articles que aborden d'altres universos, tot i que, com va escriure Hannah Arendt, «la política és en tot». Quan escric específicament sobre fets politics, m'agrada mirar el retrovisor de la història, per evitar grans descobertes que no ho són. També es important seguir la política d'altres països per evitar l'aïllament i poder fer comparacions que il·luminen la nostra realitat. Intento obrir debats i avançar-me a l'agenda, així com sortir de la política per anar, sense perdre el fil, cap a d'altres camps per enriquir la mirada amb el cinema, la literatura, l'art, l'esport, la ciència o el que sigui.

Exercir com a escriptor de diaris atorga una certa, modesta, influència, però no ens hem de confondre: la majoria de papers que escrivim seran oblidats ràpidament. La nostra llum és efímera.

* * *

Joan Barril

L'opinió és sempre del lector

Un article d'opinió no és altra cosa que una fruita del temps. Els articles han d'estar connectats amb allò que creiem que el lector intueix. La nostra contribució no és altra que la de crear dubtes, donar consol si el lector se sent agredit per la realitat o, en el millor dels casos, anar una mica més enllà, però tampoc massa de pressa. En realitat l'articulista d'opinió és un desconegut que s'agafa al bracet del lector i durant una petita estona caminen l'un al costat de l'altre. Després queden fins l'endemà. I si l'endemà la cita es confirma aleshores es produeix el curiós miracle de la fidelitat.

La millor recompensa que pot rebre l'articulista d'opinió és trobar-se amb el lector i que aquest li digui: «Sempre havia pensat això que vostè ha escrit avui, però mai no havia trobat les paraules per dir-ho.» Això és el que som: uns buscadors de paraules més o menys ordenades que no són del tot nostres perquè ja existeixen en el fons de la conversa dels altres. Allò que és nostre és l'ordre i el temps que hi esmercem. Poca cosa més. Perquè en el món de l'articulisme d'opinió no hi ha gaires variants. A vegades el periodisme d'opinió es nodreix de la política, i aleshores rep l'afalac dels afins i és denostat pels contraris. Els polítics pagarien el que fos per tenir una companyia nombrosa d'escriptors que donessin sentit i credibilitat a allò que els polítics diuen. En aquest sentit l'articulisme polític ha fet una mica de mal a la llibertat creativa dels opinadors. En primer lloc perquè, en moments reduccionistes com els que vivim, el lector s'ha acostumat més a veure la signatura no pas com una persona que dubta sinó com un membre de l'aparell de propaganda. L'escriptor d'opinions polítiques no sembla gaudir del dret de criticar els propers ni de lloar els contraris. Ben al contrari: els polítics ja saben qui és dels seus i qui no. I d'aquesta manera ningú no llegeix, perquè tot és presumible.

Altra cosa són els articles que no opinen però que descriuen. L'article és aleshores un petit cafè al mig de la jornada. Hauria de ser un motiu de somriure o de llàgrima. Hauria de ser una eina que ens dugués a la infantesa o que ens projectés al futur. El millor article és aquell que no veiem cobert per la molsa dels dies i que, en canvi, quan apareix ens recorda allò que no recordàvem. Hi ha lectors que retallen els articles i se'ls pengen al suro del rebedor o els emmarquen prop de la pantalla del seu ordinador. D'aquesta manera converteixen l'article en una mena de pregària que els orienta. Pocs d'aquests lectors diguem-ne «conservacionistes» s'imaginen les condicions en les que l'articulista ha confegit aquell article. Sobre tot quan l'article surt publicat a diari amb una freqüència també diària. Les presses, els talls per fer que tot càpiga en l'espai que ens han reservat, son elements extraliteraris dels que en surt moltes vegades una escriptura compulsiva.

I malgrat tot, encara hi ha gent que s'interessa -que ens interessem- per allò que diuen els altres. Una mica d'ordre, un molt de sentit comú, una certa dosi d'audàcia i una voluntat de bellesa literària. L'opinió, en el cas que hi sigui, que sigui una finestra oberta. L'article el fem nosaltres: l'opinió és de la humanitat.

* * *

Josep M. Fonalleras

Sempre he pensat que era millor escriure una article cada dia que no pas un al mes. Amb l'obligació diària, s'esvaeixen totes les pretensions de genialitat. Si resulta que la col·laboració és esporàdica, si l'articulista sap que no tindrà una nova oportunitat fins al mes que ve, la temptació d'escriure una obra mestra és fortíssima. És a dir, primera condició: no pensar mai que estàs escrivint l'obra mestra. I primera conseqüència: mirar d'escriure cada dia. I primer consell: mirar de trobar algú que et pagui aquesta fidelitat.

Sempre ho havia desitjat, doncs, però a hores d'ara pràcticament puc dir que escric un article cada dia. De política, de llibres, de futbol i d'allò que en diuen coses de la vida, que són totes les anteriors més el sexe. És molt cansat. Ho deu ser menys si només escrius articles, és a dir, si et guanyes la vida amb textos que tenen una data de caducitat tan propera a la data de fabricació. Si, a més a més, per guanyar-te la vida, treballes en una oficina o en una fàbrica o en una mina (posem-hi oficina, que és més creïble), la cosa es complica.

És cert que acabes veient-ho tot en forma d'article. Qualsevol anècdota, una xafarderia que t'han explicat, un anunci, un llibre, una obra de teatre, una pel·lícula d'en James Stewart i l'Henry Fonda, el fet que els nazis volguessin «vendre» un milió de jueus, un gol que t'ha hipnotitzat, el cas del senyor que es va enlairar amb tot de globus enganxats a l'esquena i encara no l'han trobat. Tot. Això -el món en forma de columna- em sembla que ho deia en Pla (que ho va dir tot). I aquest dia, vaig sentir dir a John Berger que el motor era la innocència. Que no té res a veure amb un to naïf, sinó amb l'observació, la percepció de les coses com si fos la primera vegada que les veiessis. Per reaccionar com si fos l'última vegada que en parlessis.

Em pregunteu què es pretén a l'hora d'escriure articles. És la gran pregunta. No ho sé. Seria massa fàcil dir que omplir els espais que et demanen i als quals t'has compromès. Seria massa pedant dir que vols ensenyar alguna cosa a algú. Potser seria més honest (si més no, és la resposta més honesta que ara mateix se m'acut) dir que has vist coses, amb un sentit molt ampli de veure, i que les vols explicar. Amb immediatesa, amb velocitat. Tot i que no sé ben bé si el que es pretén és justament això.

* * *

Julià Guillamon

Una història explicada amb precisió

Sempre es diu -i és ben veritat- que la literatura del segle xx va abolir les fronteres entre els gèneres. És en el periodisme on aquest aiguabarreig és més real en la pràctica. Si tens un bon cap -per fer periodisme és indispensable tenir un bon cap, que t'esperoni i que et mantingui al marge de les garrotades, si n'hi ha-, en una columna de diari hi pots escriure de tot, i de tot alhora. Pots començar amb un record, fent servir els recursos propis de la literatura autobiogràfica, o amb un fet que observat en un bar o en un avió, de manera semblant a com ho faria un novel·lista. I a partir d'aquí desenvolupar una història exemplar, organitzar un raonament sobre els costums contemporanis o construir un petit relat amb l'ambigüitat d'un conte. En els darrers anys, a La Vanguardia, he escrit sobre els cotxes de túning, el futbol sud-americà, les novel·les de dentistes, les cançons pop dedicades a edificis estrella de l'arquitectura i el making off de les pel·lícules porno. Una successió de temes detonants, que crea sensació d'imprevist, ajuda a copsar l'atenció i a fer visible el teu espai, que és una de les exigències d'escriure de cara al públic..

Sóc a Can Torrent, una casa de pagès on no s'hi viu, que fan servir per tancar-hi els gossos de la colla del senglar. Passo la tarda amb l'amo, en Joan, i el seu fill, en Salvi, que m'expliquen històries de gossos esparracats i d'un senglar que, de tan gros, els caçadors li deien en Tarradellas. Pot ser un article. Per si de cas, amb una Sony Ciber-shot que duc sempre a sobre (de vegades també duc una llibreta), començo a fer fotografies que m'ajudaran a recordar i a descriure l'escena amb detall, quan sigui a Barcelona. Tot això passa dissabte i trinc costum d'escriure l'article dimarts al vespre per lliurar-lo l'endemà. Passo tres dies amb aquesta història al cap. La conversa amb els meus amics em fa recordar les observacions de Josep Pla sobre la incongruència dels pagesos. Em fascina la barreja d'amor als animals i la fredor amb la qual t'expliquen que una guineu va devorar dos cabrits o que la gossa Rossy va tenir onze cadells i que les femelles les van ofegar amb aigua i lleixiu. Dilluns al matí encara hi rumio. Acabo de deixar a l'escola el meu fill Pau, i passo per un tros molt degradat de Vallcarca. Hi veig dos ionquis, que fan tabola, amb una bossa de plàstic a la mà plena de cerveses (són les nou del matí!). La noia de sobte es gira i bramula sobre una dona que passa. Aleshores es produeix un curtcircuit. La història de pagès s'acobla amb l'escena urbana: la relació amb els animals, el bestiari humà, les formes complementàries del desarrelament. Miro d'explicar-ho tot de la manera més breu i amb els detalls més concrets que puc, sense estalviar anècdotes que fan gràcia, mirant de reproduir, al mateix temps el clima de desgavell i tristesa. Hi deixo caure un leitmotiv («A pagès la mort te una presència constant») que proposo a la redacció com a frase destacada. Ho llegeixo i ho rellegeixo fins que queda ben polit.

Quin privilegi escriure columnes de diari! Viure aquest estat d'expectació i concentració abans de trobar el tema i l'argument; la incertesa de saber si seràs capaç d'explicar-ho com cal; la sensació, propera a l'eufòria, un cop ja ho tens escrit i et sembla que funciona; i el neguit quan obres l'edició impresa de La Vanguardia digital per veure l'efecte que fa posat en pàgina.(Llegiu-lo aquí sota.) Que duri.

Merda de rata

En Joan m'espera sota un cirerer amb una gorra de les conserves Dani i de seguida comença a parlar de bèsties -ell en diu la feram. El seu fill Salvi fa anar la desbrossadora Stihl. De tant en tant li portem benzina en un bidonet. Fa anys, al safareig antic, en Joan hi tenia una truita ensinistrada que menjava patates amb pell. Al costat d'aquest safareig, en uns corrals la gossa Rossy ha parit onze cadells. N'hi ha set de vius. És el primer dia que els deixen sortir al pati i ronden per entre les rodes d'un Nissan Terrano amb el frontal abonyegat. En un tancat, construït amb armadures d'encofrar, el senglar Garric mastega pinso. Va aparèixer fa uns mesos, a prop del poble, amb quatre germans. La colla de la cacera se'ls van repartir. Dos els van criar amb llet de farmàcia i als altres tres els hi van donar llet Pascual (només van sobreviure els de la llet de puericultura). Dues cabres estacades rumien entre pedres caigudes i arrels de figuera. La setmana passada una guineu carbonera va devorar-ne els dos menuts.

A pagès la mort te una presència constant. Les guilles es cruspeixen els cabrits i els gats i, com que ja no hi tenen gallines, es mengen els ocells dels nius. La serp negra que corre per l'hort s'empassa reinetes, salamandres i rates de camp. En Joan mateix va eliminar, acabades de néixer, tres femelles de la gossada de Rossy. Entrem en una cort plena de gossos de caça esvalotats. Els fabricants de foie venen el cap, el coll i la carcanada dels ànecs, i en Joan en compra perquè en mengin. Hi ha un Teckel de pura raça, que té por dels trets, l'hauran de sacrificar. En Salvi recorda la Negrita, que un senglar de banyes retorçudes va esventrar l'hivern passat. La van trobar sota una bardissa, oberta en canal, gràcies al collar amb gps. En un marge hi ha el cementiri dels gossos, marcat amb un xiprer. En Joan parla d'un senglar portentós, de vuit o nou anys, que fa més de cent quilos. Els caçadors el coneixen amb el nom de Bin Laden. Fa anys voltava pel Poble del Montseny una bèstia semblant i li deien Tarradellas.

Dilluns, després del pont de l'1 de maig, baixo per l'avinguda Vallcarca rumiant les meves coses. Veig un gat que dorm en un aparador i, davant mateix, en una d'aquelles bústies exclusives del personal de correus, un adhesiu que posa: Heces de rata. Una mica més enllà trontollen dos borratxos que a les nou del matí van pel carrer amb sis llaunes d'Estrella Damm en una bossa de plàstic. La noia, amb malles i caçadora texana, bramula sobre una dona que passa. El paio li diu rient: «¡No le muerdas!» Ella respon: «No le muerdo, sólo le rujo para que encuentre la parada del metro.»

* * *

Mercè Ibarz

Opinió? Només tinc nervis...

Uf, l'opinió... Figura que he de saber de què va, figura que comprenc què voleu els editors papervidrencs, al capdavall faig de periodista des de fa més de trenta anys i la paraula opinió està del tot vinculada a aquest ofici, o sia que he de saber per força què voleu. Fet i fet, podria ser: la mateixa paraula, en sentit contemporani, surt de la premsa, és produïda pels diaris de fa cent anys, i ha substituït d'altres paraules com criteri o argumentació. Però no, en realitat no en tinc ni idea. Per experiència sé que allò que els diaris creuen que saben els lectors i els editors d'altres publicacions perifèriques, que de primer han estat lectors, sobre el periodisme i la divulgació de fets i opinions és el mateix que creuen els periodistes. I no puc estar pas en les dues bandes, si més no a la vegada. Però com que he fet classes de periodisme -que sempre he dedicat a ensenyar a llegir diaris-, puc assegurar que els lectors no comprenen en absolut, i sovint no aproven, encara que no en coneguin el funcionament, les regles internes d'aquest ofici que creu estar basat en la transparència... D'altra banda, els mitjans no contenen ara opinió ni tenen opinadors, segons la terminologia contemporània, sinó que estan farcits de columnes i columnistes, tribunes i tribunistes? L'opinió està del tot mal vista, i més actualment amb la premsa digital i la blogosfera, que està provocant molts i molts maldecaps a les ments que regeixen els mitjans convencionals. S'ha de ser objectiu, neutre, compensador..., això és el periodisme de debò, repeteixen. Fins i tot si ets columnista. Has de ser sobretot divertida, entretinguda, cínica..., paròdica i valedora de l'absurd, no de la crítica, ni menys escriure de la bona gent, no siguis cursi!, encara que la bona gent és fotogènica i emocionalment intel·ligent, tot s'ha de dir..., però sigues literària, caram!, que això sempre ven... No cal que et facis llegir, amb un bon títol n'hi ha prou, només cal l'etiqueta... L'opinió és partidista i prepotent, ho creuen fins els becaris i ho expliquen els professors de periodisme: on s'és vist que una periodista aporti una opinió? Per això ja tenim els columnistes..., que han de ser famosos per altres qüestions, no pas pel periodisme, ni cal que en facin, de periodisme, és a dir, no cal que sàpiguen que escriure o parlar per a un mitjà de comunicació és una responsabilitat, no un chollo qualsevol, una responsabilitat que precisament pot ser divertida, interessant i pràctica si se segueixen els criteris del periodisme clàssic, que són els que espera rebre qualsevol lector amb dos dits de front. Si, a més a més, la reflexió que proposa el Paper de Vidre és a partir del somieig de Sagarra, encara em faig un embolic més gran: a què es refereix Sagarra aquí? Diria que parla d'oratòria, del discurs públic parlat..., fins em fa pensar més en l'art d'impartir una bona classe o de donar una conferència estimulant. No puc sinó donar-li tota la raó.

L'opinió, l'opinió. Si tant m'ho poseu així, seré sincera. Jo no tinc opinió, només tinc nervis. Segueixo en aquest punt un poeta, Joseph Brodsky, que al seu torn segueix un altre poeta, de qui ara no recordo el nom. Brodsky no diu l'opinió sinó la moral. Tant és. Quan arribo a expressar alguna opinió, és perquè els meus nervis han reaccionat. Com ara mateix. Només tinc nervis: davant d'un fet, un text, una actitud, una notícia, una mirada, una paraula, un film, algú que em passa pel costat, una música... I només me'n refio dels nervis dels altres. Les anomenades opinions temperades, que ni pugen ni baixen, o que només pugen, o que només baixen, que sempre canten la mateixa cançó, em resulten immorals. Sang freda? Alerta! Et vol clavar una opinió a l'espatlla, o al mig del pit.

* * *

Joan Francesc Mira

Articles, literatura

Deu fer més de trenta anys que practique, amb l'assiduïtat que imposa aquesta activitat implacable, l'ofici d'escriure allò que se'n sol dir articles o columnes d'opinió. He dit «ofici», i hauria de dir més aviat part o element, no sempre marginal, de l'ofici d'escriure, que és el meu. Escriure novel·les és, per a mi, la part més substancial d'aquesta professió maligna; escriure assaig de dimensions habituals n'és una altra, més o menys «acadèmica». I escriure articles n'és, potser, la part més obligada i més visible. Però tota escriptura, novel·les, assaigs o articles, és la mateixa escriptura. Vull dir que, quan faig una «columna» de premsa (o quadrat, o rectangle de premsa), no pense mai que estic fent una cosa independent o diferent del meu ofici d'escriptor. Supose que, si fóra periodista de professió, professional de la premsa, la meua perspectiva seria una altra. I seria una altra, sobretot, si el meu compromís substancial no fóra el que tinc amb la literatura. Amb la «literatura d'idees», en aquest cas, tal com li agradava definir els seus escrits a Joan Fuster. Aquesta literatura d'idees, de passada, forma part de la nostra tradició més consistent: és la literatura de Josep Pla, d'Eugeni d'Ors en els seus anys millors, de Gaziel, del mateix Fuster, i de tants altres. I significa, simplement, que les idees -l'«agitació d'idees», per tornar una altra vegada a Fuster- en són el contingut o la matèria primera, però el text en ell mateix n'és el resultat final, buscat a consciència com a tal resultat. I el text és sobretot escriptura: és la manera d'ordenar les idees i d'expressar les sensacions, és la manera d'introduir i de desenrotllar un tema gros o petit fins a una conclusió o tancament de l'article. És el ritme de la frase, la sintaxi i el vocabulari, i són els recursos expressius o retòrics (retòrics en el més clàssic i noble sentit de la paraula), són les imatges, i és tot allò que fem servir per captar no solament la benevolentia sinó l'atenció del lector. Justament tot això, el llenguatge i els recursos del llenguatge, l'expressió i l'ordre intern, és la matèria i la forma de la literatura. Per a mi, escriure un article de trenta, seixanta o vuitanta ratlles, no és tan sols un mitjà per difondre informacions o idees, posicions o opinions. És també, i sobretot, una forma reduïda d'assaig. És a dir, de literatura. I si els meus articles no hagueren de poder ser això, no n'escriuria.

* * *

Imma Monsó

Quants espais sobren?

Em considero bàsicament narradora i, durant molts anys, em va costar molt decidir-me a adquirir el compromís de fer un article amb regularitat. Escriure amb data de lliurament i dins d'un espai rígid era una exigència que temia que interferís en la meva activitat literària, per a mi espai de llibertat privilegiat, espai sense límits per excel·lència. L'hàbit m'ha fet perdre les pors, però la meva relació amb els articles, lluny de ser distesa i gratificant com ho és amb les novel·les o amb els relats, ha estat sempre ambigua i agredolça: sempre em quedo amb un punt alt d'insatisfacció, i amb la impressió que he fet un text amb data de caducitat, que no admet lectures ulteriors...

No faig servir en els articles estratègies gaire diferents de les que faig servir quan escric conte o novel·la. Tant en un cas com en l'altre, el punt de partida és aplicar una mirada, la meva pròpia, a un fet o a una idea que em crida l'atenció. Però, per a mi, el format de l'article periodístic té desavantatges que considero majors: la limitació de l'espai fa que a mi em sigui impossible desenvolupar una reflexió satisfactòria, la qual cosa tendeix a generar malentesos. Pel que fa a la limitació del temps, un autor no passa setmanes polint un article, la natura mateixa de l'article ho fa impossible i fins i tot desaconsellable. Això fa que una sèrie d'aspectes essencials en el fet literari (com ara el cultiu lent de la paraula, el transcurs dels dies que et permet apreciar com la realitat exterior col·labora sorprenentment amb la realitat interior que estàs elaborant, etc.), desapareguin en l'activitat d'escriure articles.

Encara hi afegiria dos punts que, més que desavantatges, són perills. Un és el perill de fer-se presoner de l'article «d'impacte», d'empresonar-te en el paper d'enginyós. L'altre perill, com bé insinueu, és el perill de repetir-se, i està relacionat amb l'anterior: perquè intentar repetir «l'impacte» desgasta molt més que no pas repetir qüestions de fons. Per a mi, el problema de la repetició ve determinat per les limitacions d'espai: en un relat em veig capaç de desplegar moltes variacions subtils sobre un mateix i repetit tema. En un article, no.

Però hi ha aspectes positius. «Fer l'article» és una escola magnífica per a l'escriptor: la necessitat de dir les coses sempre amb menys paraules és un repte gran. I n'hi ha més. De fet, ara i aquí, començaven vint línies més sobre els aspectes gratificants d'escriure articles. Però, per necessitats d'espai, les he hagut de suprimir.

* * *

Xavier Moret

Fer l'article

Quan es tracta de fer l'article, gairebé tot s'hi val..., menys avorrir. Diuen que la font d'inspiració més gran a l'hora d'escriure un llibre és el termini que et marca l'editor; en el cas dels articles, és el mateix multiplicat per mil. Quan et truca el cap d'Opinió d'un diari i et diu que necessita un article per dintre d'una hora, saps que l'únic que pots fer és negociar, com a molt, mitja horeta més. El diari surt cada dia i el que no pots pretendre és que s'aturin les màquines a l'espera de la inspiració. Aquesta és la primera lliçó d'humilitat: ets tan sols un més en una llarga llista de col.laboradors que faran que demà el diari sigui al quiosc. Es tracta, doncs, d'escriure de pressa de pressa, a remolc de l'actualitat i amb una punxa que faci que el lector no abandoni la lectura a la tercera línia. És, en aquest sentit, com un salt sense xarxa on te la jugues cada dia.

Em fa l'efecte que els articulistes d'abans, i ara penso en Josep Maria de Sagarra o en Josep Pla, no eren tan esclaus del rellotge i podien, per tant, permetre's el luxe de construir un llenguatge i de lluir un estil. Encara en queden alguns que van per aquí, però el que mana ara, tant en premsa com en tots els àmbits, és la pressa. Tot ha de ser per ara mateix.

Per altra banda, a l'hora de triar el tema de l'article, el primer jutge ets per força tu mateix: escrius sobre el que et crida l'atenció, confiant que també la cridarà als altres. Ara bé, saps que a l'hora de fer l'article et tocarà competir amb les moltes pàgines d'informació i que, per tant, no n'hi ha prou amb subratllar la notícia, sinó que hi has d'aportar un plus de reflexió i una redacció elaborada que no ha de perdre de vista l'eficàcia del llenguatge dels diaris. És, en el fons, una aposta per la subjectivitat en el domini abassegador de l'objectivitat, el déu tantes vegades esmentat en periodisme.

Aquesta és, en el fons, la gran contradicció: quan estudies Periodisme, o quan t'inicies en l'ofici, els teus caps et remeten al sagrat Llibre d'Estil, una bíblia que et diu com has d'escriure per ser fidel a l'esperit de la casa. Són normes inflexibles que se suposa que van a favor de la claredat amb què s'exposa la notícia, però que sovint maten tota pretensió d'estil. La contradicció rau en el fet que, a la llarga, els periodistes més cotitzats són els que gosen saltar-se les normes d'estil. És el triomf del subjecte sobre l'objecte, de la personalitat sobre la norma uniformadora, de l'article sobre la informació.

* * *

Lluís Muntada

Una via negativa a l'hora de fer l'article

He de confessar que fer aquest article titulat Fer l'article m'ha obligat a sistematitzar i a passar en net consideracions cautelars que des de fa molt de temps m'acompanyen en la meva ja dilatada dedicació a l'articulisme en diversos mitjans escrits.

Molt sovint un no sap què és. Però sí que sap què no vol ser. En aquest metaarticle consigno un seguit de prevencions i de temors, tot allò de què intento fugir. Per guanyar claredat expositiva he decidit l'ordre de la numeració.

1. Gratitud

En les comptadíssimes vegades que he intentat rellegir els articles que havia publicat ara fa vint anys, quan tot just començava a dedicar-me a la feina d'articulista, no he pogut evitar enrojolar-me. Ni el contingut ni la forma de molts d'aquells articles em semblen gaire decents. Una prolixitat desmesurada d'adverbis i adjectius sobrers i un to petrificat en unes concepcions sobreexcitades per un intens xarampió ideològic, fan que senti una enorme gratitud per la paciència de Job que van tenir els meus lectors d'aleshores i els qui van confiar en mi.

Primer manament: no assemblar-te necessàriament a tu mateix. No considerar-te una tradició obligatòria.

2. La literatura periodística no és literatura per a l'oblit

Cal ser molt conscient que allò que escriguis en un diari és etern. Les 24 hores de vida urgent d'un diari deixen un pòsit que, en contra del que es podria pensar a primer cop d'ull, de vegades serà més perenne que no pas els textos literaris convencionals. Entre d'altres raons perquè els textos periodístics, llevat dels casos clínics dels lligamosques o dels estudiosos, no acostumen a ser rellegits i, per tant, es fixen d'una manera irreversible en la memòria indeleble d'alguns lectors, que semblen reencarnacions de Funes el memorioso, el personatge de la narració homònima de Borges.

Cal no infravalorar l'eternitat.

3. Dieta

El gust ja és una crítica insubornable.

Procuro seguir una dieta periodística rica. De la mateixa manera que sóc incapaç de recordar el nom de la majoria d'esportistes, actors de cinema i cantants que en algun moment he sabut qui eren, tinc una gran memòria per a la literatura periodística. Si em quedés tancat hores i hores a dins d'un ascensor a les fosques, podria rellegir una muntanya d'articles i fer-los dialogar i combinar-los entre si. Allò que recordo és allò que sóc. Sé què m'agrada perquè també recordo allò que no m'agrada.

4. No m'agraden

Els articulistes oraculars

Per saber què no he de fer procuro llegir també els articulistes oraculars, aquests esperits inquisitorials que, a cop de difamacions, preteses superioritats morals i ganyotes ditiràmbiques, proclamen una nova fatwa cada 24 hores. La inflor del llenguatge, les veritats palmàries i la desqualificació personal són l'ADN d'aquesta espècie tan buscada en els mitjans d'intoxicació.

Les víctimes que seran botxins

Per la mateixa raó que no m'agraden els prepotents a què al·ludia en l'apartat anterior, repudio els articulistes que jo qualifico amb la llegenda forçada de «les víctimes que seran botxins». Com identificar-los? Ploren tot el dia (és a dir, al llarg de tot l'article), evidencien tons èpics (ells són una reserva de puresa professional), sempre insinuen -encara que no els precisin mai- grans complots en contra seu i, sobretot, s'escuden adduint que des de fa molts anys paguen un tribut onerós per ser capaços de «dir allò que ningú més [que ells] s'atreveix a dir».

Ja ho sabem: la moralitat és l'estil.

L'articulista sicari

Aquest tipus d'articulista està disposat a fer florilegis per ratificar la línia editorial de la publicació on col·labora. Per això el paguen. En un accés de sincerament fingit, es diu a si mateix que és un altre Maquiavel. Però moltes vegades sap que és només l'humil lampista d'un periodisme caigut en desgràcia, mer escrivent dels cada dia més abundosos espais de publicitat raonada.

Els conservadors impostats i els hipercrítics sense límits

De fet els articulistes que es refugien en un conservadorisme amarat d'aires de sensatesa o en l'armadura de l'hipercriticisme, acostumen a ser de cartró pedra, poc creïbles. Una hipotètica i mística sensatesa del conservadorisme seria una aspiració, però mai una realitat. Qui se l'autoatribueix fa el mateix efecte sospitós que aquella persona que assegura que ella mai no es deixa endur per les passions. L'hipercriticisme és una forma de diarrea. Puntual en aquells casos en què l'articulista utilitzava un to hipercritíc per cridar l'atenció i precisament per abandonar aquell to hipercrític de seguida que pogués, a canvi d'una canongia oferta pel poder abans tan àrduament (hiper)criticat. I és una diarrea crònica quan l'hipercrític continua fent foc d'artificis retòrics contra Pinochet però encara no se li coneix cap ratlla on esmenti els gulag; quan continua dinamitant les religions però santifica El Che, segueix el ritus de la correcció política (o de la correcta incorrecció política) i peregrina -almenys un cop a la vida- fins als mausoleus de Lenin i Mao Zedong.

Les metàfores

És molt difícil que una metàfora basteixi totes les necessitats temàtiques d'un article. Cada dia desconfio més de les metàfores. És una tècnica de jibarisme en el 99 % dels casos. «No digui futbol, digui guerra. Perquè el futbol és la sublimació de la guerra». De debò? Sempre? Si aquesta sentència fos certa, i demano perdó per la metàfora, la guerra deuria ser alguna cosa així com un espai generador de metàfores.

M'estimo més l'estil vertical, de tall net.

5. En un article intento no transferir emocions alienes

Però m'adono que és una pretensió impossible. Cada vegada em carreguen més, les frases de pedra picada. Fins i tot aquest mateix propòsit expressa una emoció aliena, ortopèdica.

6. Els articles, un cop enllestits, no estan enllestits

És a dir, els rellegeixo. I torno a rellegir-los, de manera obsessiva.

7. Els articles, un cop enviats, encara permeten esmenes nocturnes

I molt sovint, quan he enviat l'article al diari o a la revista en qüestió, em desperto a la matinada i sento que he de canviar una paraula o matisar una idea. O refer-lo de cap i de nou.

Vaig a l'ordinador i escric.

De vegades veig com clareja.

Dit així, sembla un patiment.

Però és un do.

* * *

Antoni Puigverd

Traduir en paraules el caràcter

M'agrada escriure sobre tota mena de coses. Als meus articles en català de Presència, hi parlo de tot allò que, de lluny o de prop, m'interessa o m'afecta. D'un dia de pluja, de la grip de la meva filla, d'un arròs que he cuinat a l'estil de la meva àvia, d'uns joves que he vist estimar-se al parc, d'una tarda que he passar sol a Serrabona, perdut darrere el Canigó, dels records de la meva infància, d'un policia que s'ha excedit davant de casa, del cantant jove que descobreixo casualment (Sanjosex, Bob Dylan de sang andalusa reencarnat a l'Empordà), dels llibres que llegeixo. A La Vanguardia, en castellà, també intento reprendre aquest punt de vista, entre personal i literari. M'agrada molt més parlar, per exemple, del Noli me tangere (aquella escena evangèlica en què Jesús ressuscitat diu a Maria Magdalena: «No em toquis»: i, estirant el fil, evocar la Setmana Santa, reflexionar sobre la vida que fem, les tradicions que perdem i dels nous mites socials o culturals que ens inventen), que no pas de les primàries d'ERC o del ball de bastons del PP, però ho he de fer amb prudència, perquè em paguen per opinar sobre el que passa en la vida pública, no sobre la meva visió del món.

Escric tot sovint en estat d'allò que els romàntics en deien inspiració. A mi, el que m'agrada és mirar. Sobretot mentre passejo o em trasllado. Sigui enmig dels camps, en soledat, o en un tren, envoltat de gent. Quan alguna cosa del que veig, sento o percebo em commou, tendeixo a traduir-la en paraules. Per això abans escrivia poesia i ara articles (tot sovint -sobretot en a Presència- per a mi és el mateix). Em sento identificat amb aquell concepte medieval que Ramon Llull, entre molts altres, usava: escric des de la percepció de la meravella. El món és meravellós, és a dir, suscita en l'observador fàstic, entusiasme, por, tranquil·litat, repulsió, tendresa, confiança, inquietud, bellesa, lletjor, memòria, oblit... Capto el món en forma de meravella perquè, quan el contemplo, més que traduir-lo en discurs ideològic o passar-lo pel sedàs de la meva tradició cultural, que també, el tenyeixo amb les emocions que em desperta. Escric, és a dir: trasllado en paraules el meu caràcter vagarós, inquiet, encuriosit, dispers, sentimental.

Quan parlo de política, voldria ser fred i distant. No sempre me'n surto. Jutjar les relacions de poder com ho faria Maquiavel, sense ombra de desig o inclinació personal. Però sovint se m'escapa el jove compromès políticament que vaig ser, durant el franquisme, els primers passos del qual han marcat inevitablement la meva edat adulta. La història que ens ha tocat de viure ens va fer gregaris, ens va robar a molts la singularitat i la racionalitat. Intento recuperar-les, però allò que has perdut de ben jove no és fàcil rescatar-ho quan ja n'has fet cinquanta. M'ajuden a distanciar-me d'aquell jove que vaig ser, comprovar que el periodisme i la política tendeixen a la trinxera. A les trinxeres t'hi sents molt engavanyat, ajupit, acotat, reprimit. Generalment, t'hi has d'estar de genolls.

El periodisme polític tendeix a pugnar per un govern o per allò que anomenem líders. S'ha fossilitzat molt. I fossilitza els que s'hi dediquen, convertits en soldats de terracota al servei d'un emperador (generalment d'un reietó amb cua de palla). El periodisme d'opinió tendeix a ser impermeable per sistema als punts de vista dels altres bàndols, per raonables i argumentats que siguin. Fa anys que vaig desertar de les trinxeres. Procuro buscar sense prejudicis la veritat allà on sigui (una altra cosa és que la trobi). I per això em sembla modèlica la mirada desapassionada, glacial, de Maquiavel o, encara més, del Leopardi del Zibaldone. Una mirada que no canviarà res amb les seves descripcions i avaluacions, però que explica al lector (i a ell mateix), de la millor manera que sap, com funcionen les relacions del poder; com i per què es mouen els ciutadans, els pobles, les pàtries; quins mecanismes dominen en la societat actual; com hi actuem els mitjans de comunicació, etcètera. Descriure com es mouen les formigues al formiguer.

Pel que fa a la forma, que és tant o més important que el contingut, lamento no poder-me dedicar a la columna curta. Des de fa anys, els diaris on col·laboro m'encarreguen textos llargs o molt llargs, dits articles de fons. Però a mi el que m'agrada és la columna. Quan vaig iniciar-me al periodisme, n'escrivia una cada tres dies a El Punt (que encara es deia Punt Diari). M'ho passava molt bé. I ara a La Vanguardia me n'encarreguen durant els períodes electorals. La columna curta té una primera exigència: ha de ser molt clara. I la claredat va relacionada amb un fet obvi. La columna només pot contenir una sola idea principal. La claredat, condició bàsica, ha d'anar acompanyada, en la columna, d'originalitat, enginy i amenitat. Si una idea és molt clara, però és expressada de manera simple i tòpica, el resultat és molt i molt decebedor.

Perquè una sola idea tingui capacitat suggestiva, cal dedicar tot l'esforç a rumiar la forma. És molt útil, en aquests sentit, arrencar amb una anècdota. A mi m'agrada molt bussejar en la mitologia, la història antiga o en els personatges literaris. L'anècdota permet establir un paral·lelisme: dius una cosa sobre el present posant-la en contrast amb el passat. El paral·lelisme és una figura retòrica. N'hi ha moltes altres, de figures, que són útils per alçar una columna: la metàfora, l'al·legoria, la metonímia, la paradoxa... La paradoxa també m'agrada molt: poses en xoc dues idees completament oposades i apareix un tercer significat que il·lumina el final de la columna de manera inesperada. La columna és el sonet del periodisme: una forma molt curta, que exigeix més habilitat literària que profunditat ideològica, més agudesa verbal que subtilesa intel·lectual.

* * *

Toni Sala

Articles

Fa uns quatre anys que publico article setmanal, els dissabtes, a la contraportada d'El Punt. Vaig acceptar fer-ho per més que, com ara per a Paper de Vidre, econòmicament fos una ruïna. O sigui que l'article, per mi, és efectivament un article, de luxe.

Si en el meu cas escriure articles és un tan bell negoci, per què ho faig? Per glamur? Per la causa de la llengua? Perquè em rota? Per tot això, però encara més perquè la immediatesa és addictiva. Les limitacions en l'espai i en el temps, quan fas un article, són just el que necessito per poder-me dedicar a pensar en alguna cosa que m'interessa, però amb uns límits que no tinc el dilema d'imposar-me jo. Quina descàrrega!

Aquest mateix article que ara escric, em serveix per pensar per què caram escric articles. Per mi és un tema molt interessant. D'entrada ja sé que, quan arribi al final, no hauré conclòs res. Tampoc s'espera que ho faci. D'això també en dic un luxe. Mai he conclòs res que no es pogués rebatre amb quatre frases, però de vegades s'ha esperat que ho fes. Als articles, el temps que hi dedico no és cap tragèdia -mentre no sumi el temps que els he dedicat en conjunt. Com sol passar, el que funciona per a qui escriu també funciona per a qui s'ho llegeix. M'imagino que la gent escrivim i llegim articles perquè són un mal menor. Per què traiem el nas per la finestra? Doncs pel mateix que llegim o escrivim articles. Per no haver de saltar.

La modèstia del mitjà també és de primera. Ningú es compra un diari pel teu nom. Tu estàs allà discretament, de més a més. Si tens la meva sort, a l'última pàgina. Potser un o altre hi deixarà caure la mirada. Si no, és igual. Si et deixen a mig llegir, no et maleiran els ossos per haver-s'hi gastat vint euros, o pel temps que han perdut abans de donar-te per impossible, i encara menys perquè no tenen cap més llibre a mà en el moment que reboten el teu volum per terra, li arrenquen les pàgines o hi calen foc. Al costat mateix d'aquest article n'hi ha un altre que atendrà el lector que acabo de maltractar. A cada pàgina del diari hi ha escriptors i temes diferents, i, si no, hi ha els horòscops, la programació televisiva i la secció de relax, pels que hagin perdut definitivament els nervis.

* * *

Màrius Serra

Fer l'article

Un article és un discurs imprès. Pot ser un argumentari d'opinador, una història de narrador o un texticle de poeta, però sempre hi prima la data que l'encapçala i l'espai prèviament dibuixat pel maquetista a instàncies de l'editor que l'encarrega. Espai i temps. Si la fórmula de la velocitat es calcula partint l'espai pel temps, l'articulisme és un gènere veloç: ics caracters escrits abans d'una data. En l'article que ara llegeixes, dos mil abans del cinc de juny del dos mil vuit. Tant se val que aquest esplèndid mitjà digital anomenat Paper de Vidre no tingui cap servitud amb el paper (ni amb el vidre); els seus editors han establert un espai mesurat en caràcters que cal lliurar abans d'una data determinada. Tant se val que, a diferència de les publicacions impreses, puguin afegir nous articles quan vulguin; ¿on s'és vist un article sense data? Els escriptors sempre mentim quan ens demanen per què escrivim. Hi ha col·legues que afirmen amb solemnitat vaticana que no escriuen pas perquè algú els llegeixi. Jo, abans que escriptor, em considero lector -i un lector exigent de mena-, de manera que mai no gosaria dir que he escrit un poema, un conte, un relat o una novel·la sense aspirar a que ningú el llegeixi. Ara bé, en el cas d'un article -en qualsevol modalitat d'article en premsa impresa, digital, radiada, apunt de blog o col·laboració filmada- ni goso ni crec que ningú pugui gosar de dir-ho sense caure en la farsa althusseriana. Faig aquest article intitulat Fer l'article a partir de la premissa que algú el llegirà. Altrament no el faria. El faig perquè tu li puguis llegir en veu alta a un amic en una taula de bar. O al llit, just després de recordar-li que fer l'article vol dir 'fer valer la mercaderia'. El faig perquè me'l demanen uns que consideren que tindrà demanda. I, a diferència dels relats, contes o novel·les, escric els dos mil caràcters d'aquest discurs imprès des del punt de vista legislat del ciutadà català del segle XXI que correspon al sotasignat.

* * *

Jaume Subirana

El que queda dels dies

Regiro el diari d'ahir i el d'abans d'ahir i encara algun altre buscant-hi una notícia que em pensava que era important i diria que hi va aparèixer però ja no la trobo, o potser és que no hi és, i m'adono que a mesura que en vaig passant les pàgines la tinta del paper es va esclarissant sota els meus dits, com aigualida: miro i tot s'esborra i, com més m'escarrasso a llegir, més de pressa se n'esvaeixen lletres, columnes, peus de foto, els retrats d'estadistes i atletes i experts, els resultats, els horaris, les declaracions oficials, els congressos decisius, els protagonistes de l'any, els debats nacionals. Perden relleu també i desapareixen la capçalera, la data, el preu, els titulars. I quan ja anava a llençar sense esperança els grans plecs de paper en blanc m'adono que encara hi queda alguna cosa menuda mig llegible, uns noms en versaleta que al capdavall no s'acaben d'esborrar: hi diu Maragall, Xènius, Carner, Pla, Sagarra, Planes, Scòpius, Espinàs, Monzó, Espadaler, Serra, Sòria, Moliner, Fonalleras... Han desaparegut la tija del llavors, la clova de l'actualitat, però els articulistes retenen i s'enduen presents enllà el que queda dels dies, l'ànima de les coses que no essent ja novetat encara es fan llegir.

Una vegada algú em va explicar amb posat infatuat que per escriure prosa cal tenir alguna cosa a dir i en canvi, per escriure poesia, enderiar-se per la manera de dir alguna cosa. Massa sovint, però, el que tens és la impressió que llegeixes prosa que no sap què vol dir (ni com dir-ho) i poesia despreocupada per com s'escriu (i què diu). Tot i que de tant en tant també, qui sap si per compensar, en un racó d'una pàgina es produeix el miracle: hi ha una peça en què no només sembla que l'autor vulgui dir-nos coses sinó que, alhora, de forma inextricable, estigui bàsicament preocupat per la forma de dir-les. L'articulisme que m'agrada té aquesta doble organicitat gelatinosa. Per sota de casa en passa, com deia, un corrent amagat però poderós que de vegades aflora i ofega l'obvietat, la tonteria, el petitisme ordinaris. I aquí em teniu a mi: amb una pala a la mà esperant trobar-me la medusa.

* * *

Enric Vila

La tragèdia de l'article

Pla té un Calendario sin fechas, de 1966, titulat Para hacer un buen artículo, on explica molt bé la tragèdia del columnista. Un bon article -hi diu- no s'improvisa. Un bon article és el resultat d'un procés lent i feixuc de maceració d'una intuïció. Si el procés es fa correctament, aquesta intuïció acaba sortint formulada en forma de idea, o de pregunta, clara i concisa -i per tant incòmode. Els bons articles solen haver estat meditats durant molt temps i, un cop publicats, solen generar queixes i problemes. Per això, suposo que un bon articulista ha de tenir una certa capacitat per entomar les bufetades i molt temps per perdre; temps per divagar i per recollir informació; per relacionar idees i descartar-ne d'altres -temps per cultivar l'esperit aristocràtic, sobretot, perquè viure bé és car i els articles es paguen malament, especialment si estan escrits en català.

El més fumut és que de vegades no aconsegueixes concretar l'article més enllà dels llimbs de la teva imaginació. Jo, ara mateix, mentre vaig escrivint això, sento dins del cap la melodia cançonera d'un article sobre la plaça Francesc Macià, que em treu la son des de fa dies. Pla posava l'exemple d'un article sobre el color de Roma que no va escriure mai. Una de les imatges de l'escriptor que més m'agrada, que trobo més aconseguida, és la que suggereix que a còpia de treballar als diaris acabes veient la vida en forma d'article. L'article com una lupa que amplia un tros de món o com una unitat de valoració de l'experiència, l'article com una unitat espacial i temporal que organitza la realitat confusa i misteriosa amb un mínim de criteri i de color. Em sembla una manera excel·lent de sintetitzar el caràcter absorbent de l'escriptura i les seves dificultats.

Els problemes d'escriure un bon article són semblants als d'escriure bé qualsevol cosa. Creure que un bon article és més fàcil que escriure una bona novel·la és com creure que guanyar l'or en els cent metres llisos és més fàcil que guanyar-lo en la marató. El primer problema a l'hora d'escriure és triar el tema. El segon problema és agafar el tema i delimitar-lo, veure'n la fotografia. Si no emmarques bé la qüestió, si no tries i ordenes bé els elements a través dels quals vols explicar-te, et sortirà un text imprecís i vulgar com una fotografia desenfocada o una truita mal feta.

Perquè això no passi, has de resoldre un tercer problema, encara. És l'amarg problema del compromís: t'has de posar davant de la qüestió que vols plantejar i posicionar-te. Abans de matisar, has d'anar al moll de l'os i saber si vols jugar a favor o en contra. La profunditat d'un article, o d'un escrit qualsevol, està directament relacionada amb el compromís personal que l'autor és capaç d'establir-hi. No cal que aquest compromís sigui explícit, però cal que hi sigui. Si no hi és, el text quedarà pedant i fred, i acabarà sent totalment prescindible.

Vivim a través d'un imaginari que ens transcendeix i això s'ha de notar. La relació personal amb allò que escrivim no només diu coses sobre nosaltres, també diu coses sobre el món i l'època que ens ha tocat viure, i sobre les possibilitats que l'home té d'ubicar-s'hi i de fer-hi una mitjana constructiva. Un bon article ha de reflectir una manera d'estimar i d'expressar-se, doncs; escriure és, sobretot, representar una actitud vital. Si tens això clar, el problema de l'estil queda pràcticament resolt i només és qüestió d'afinar-lo. El problema de la posteritat també, perquè els dubtes existencials no passaran mai de moda.

Em vaig adonar de la profunditat que el compromís dóna a l'escriptura estudiant els articles de Pla dels anys quaranta. Em vaig adonar que allò que feia que encara tinguessin interès, malgrat la censura i l'ambient tòxic de l'època, era l'esforç que Pla feia per continuar donant, al seu imaginari personal, una presència activa dins de la societat. Cal mirar d'escriure des dels amors i deixar en un segon terme les pors i els interessos. Cal mirar d'escriure tenint present que la veritat de les coses depèn molt de la veritat de la nostra mirada.

Naturalment, una vegada hem triat el tema, l'hem emmarcat i l'hem jutjat, ve el problema d'argumentar el punt de vista, de passar a l'acció. Un bon article és un mecanisme perfecte. Tota lírica s'aguanta sobre una lògica implacable i en aquest punt tinc dos mestres: l'un és Pla, també; l'altre és el Salvador Sostres. El Salvador sempre diu, i crec que té raó, que un article necessita una part de força demagògica que defensi la part de veritat que conté. La demagògia, posada en relació amb la veritat, tensa l'arc, dóna potència a la fletxa. La gran dificultat consisteix en afinar proporció perquè l'article no acabi sent un tret gratuït, o un esclat de focs artificials.

A l'hora de fer articles, Pla ha estat la meva principal referència. Tinc una carpeta plena d'articles seus, publicats als anys vint i als anys quaranta, que m'han estat de molta utilitat. No només són les seves dues millors èpoques sinó que, a més, són les que donen una visió més clara de les dues cares de l'escriptor. Als anys vint, mentre la tragèdia va ser només una amenaça, Pla escrivia accentuant la nota cínica i l'alegria de viure; després, un cop la tragèdia es va haver produït, sobretot va practicar la ironia i el sentit de la responsabilitat, es va fer moralista per compensar la immoralitat dominant.

No em fa res copiar-lo. Ell va fer el mateix amb una colla d'escriptors anglesos i francesos, des de Sterne fins a León Daudet. Si l'única llibertat clara que se'ns ha donat és la de triar -i encara gràcies-, plagiar amb criteri per força ha de ser una demostració d'independència. Naturalment, Pla no és l'únic articulista que he copiat. Un altre articulista en català que em va impressionar, va ser Josep Maria de Sagarra; en castellà, el que més m'agrada és Julio Camba. De Sagarra em va enlluernar la llengua, aquest català exuberant i fresc, com devia ser la Barcelona civilitzada d'abans de la guerra, quan arribava la primavera i florien els plataners, el sol banyava els edificis modernistes nous de trinca i les terrasses s'omplien de tertúlies. Abans de llegir Sagarra, no sabia que el meu idioma sonava tan bé. Pel que fa a Camba, va reforçar l'afició que Sagarra, Pla i d'altres ja m'havien encomanat pels temes costumistes. Sobretot, però, em va transmetre la noció d'antiretòrica.

La brevetat de Camba és un mite. S'ha dit moltes vegades que en els seus articles no hi ha res que sobri. Tanta austeritat, de vegades em fa una mica d'angúnia, l'angúnia que fa veure un rellotge sense carcassa, amb el mecanisme a pèl. De vegades els seus articles fan l'efecte d'aquests robotets japonesos que caminen sols però com que fan riure molt, no li dono gaire importància: Riure és important, i tothom sap que els humoristes tendeixen a tenir una visió del món fatalment mecànica i deshumanitzada. D'altra banda, com més curt és un text, més es noten els desequilibris. Provar d'imitar els millors articles de Camba és una bona manera de constatar que la literatura no es pot mesurar longitudinalment. És allò que Camba va escriure al director d'El Telégrafo una vegada que li va enviar un article més llarg del que era habitual: «Disculpe que mi artículo de hoy sea un poco más largo pero es que no he tenido tiempo.» Devia copiar-ho de Pascal, que li va dir si fa no fa el mateix a un amic, un dia que li va escriure una carta massa llarga.