Arquitectes

L’estratègia quan projectes arquitectura és saber anticipar les desgràcies inherents al procés.

Intentem fugir de l’hedonisme de l’arquitectura, de la composició que aïllada està bé però contextualitzada no deixa de ser una anècdota. Tenim una responsabilitat pública a l’hora de construir carrer

El responsable de l’Ajuntament de tota aquesta planificació, que és l’Acebillo, t’explica Barcelona no només des del punt de vista del ciutadà sinó com un procés econòmic, i segons ell està claríssim, no hi ha dubte: “jo porto aquesta patum perquè és la manera que Aigües de Barcelona estigui disposada a invertir calés en un gran edifici...”

L’arquitectura que es fa ara, fins i tot la que es titlla de sostenible, a vegades, no té res de sostenible. El sistema de necessitats segueix essent el de sempre: un promotor que ha de guanyar diners, un ajuntament que ha de cobrar unes taxes, tothom ha de xupar del bote i això és bastant incompatible amb el que diuen pretendre.

Si la quantitat d’espai lliure que s’ha alliberat en l’operació del Fòrum la poséssim en petits interiors d’eixample recuperats i convertits en parcs segur que tindríem una Barcelona millor

"Vivim en la ciutat del creixement i no del desenvolupament"

Per Guillem Miralles

R. Però això no treu que si la societat necessita persones generalistes, l’arquitecte és una persona amb capacitat per a ser-ho.

J. L’arquitecte és una persona que mira fora d’ell mateix, amb una interpretació més o menys bona, és capaç de contextualitzar i situar les coses.

R. Però actualment no et conviden a la ràdio a fer tertúlies, probablement perquè no els interessen persones d’aquest perfil.

J. És que, segons com, l’arquitecte és vist com un cínic. Quan surt el debat dels 30m2 l’arquitecte ho veu d’una altra manera, i pot resultar xocant. La majoria de la gent, per exemple, deu veure el Bohigas com un pallasso, o no el veu. Fins i tot a mi, em sembla que va als llocs a liarla, a veure qui la diu més grossa i segurament no és així, hi deu haver bona intenció.

G. Per acabar digueu-me les vostres preferències en art, llibres, música, cinema i el diari que llegiu.

Va, art.

J. Oteiza, per l’esforç de recerca i la capcitat intel·lectual de posar un punt i final en vida, sense haver-se mort (bé, ara ja s’ha mort ja).

R. La línia Oteiza i Chillida barrejada amb Giuseppe Pennone.

G. Llibres?

R. Roberto Bolaño, perquè a partir d’un gran domini de les estructures lingüístiques les fa molt assequibles pels que no són especialistes, les sap transmetre molt bé.

J. La literatura nordamericana de segona meitat de segle XX: Saul Bellow, Norman Mailer, Dos Passos (aquest és més anterior). I em quedaria amb Saul Bellow perquè me l’he aconseguit llegir sense que m’interessés particularment el que m’explicava, llegint per pura inèrcia.

G. Música.

R. Pau Riba. Hi ha gent que també m’interessa molt però ja que som en aquesta casa...

J. Air, un grup francès, autèntica música popular, contemporani.

G. El diari que més us agrada llegir.

R. El País.

J. El Periódico en català, però seré sincer, m’agrada perquè ho fan fàcil, però també perquè té l’apartat d’esports més ampli de tots, i això et permet llegir-te’l tot amb ganes d’arribar al final.

G. Cinema.

R. Jo em quedaria amb el cinema independent europeu. El moviment Dogma m’interessa molt i, com a pel·lícula, Celebración, però també podria haver dit El Padrino.

J. Los tres mosqueteros amb el Gene Kelly, la millor versió de l’obra.

G. I Atrapat en el temps?.

J. ¡Hòstia, sí! És la pel·lícula del nostre despatx, la millor, amb el millor actor còmic de la història, el Bill Murray. Posa aquesta, eh!

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits