Coberta
CARLES HAC MOR (escriptor): A tu, oh Ferran!, a qui de fet no conec personalment, que vas fer d'home anunci nihilista (que reclamava «No res. Res de res. Absolutament no res») en un «Cabaret Voltaire» de fa molt, no et sembla que ara, com sempre, caldria no pas fer himnes AL no-res, sinó pensar -sense anunciar-los- en els himnes DEL no-res, amb el benentès que, en voler transformar les coses, és precisament aquesta voluntat (que traeix el no-res) la que fa que res no es transformi, potser per sort, i tot plegat vist sota la convicció -mantinguda per tothom, inclòs jo, amb tota la impostura del món- que qualsevol activitat cultural neix d'una intenció putrefacta, i que aquest origen, de tan engrescador com és, ens fa mirar de mal obrar (els carrinclons en dirien crear, i els benpensants provocar) com qui desconeix l'influx permanent i vitalitzador del no-res?
FERRAN AISA: Oh, amic Carles! Recordo perfectament el Cabaret Voltaire de l'any 85 com un fet innovador dins d'una Barcelona amorfa i putrefacta, una ciutat dominada pel seny gris del poder manipulador i totalitzador dels mandarins polítics, periodístics i culturals. L'esperit dadà hauria de tornar a agafar empenta dins del món artístic i cultural per dinamitzar-lo i crear novament esperits revolucionaris des de l'art, des la vida i des del no res. Ja ho va dir Tzara i també Picabia, dadà no és res, dadà no vol res, dadà no vol absolutament res. Però aquesta negació per mitjà de l'acció esdevé un clam revolucionari, ja que dadà ho vol capgirar-lo tot. Tal vegada a aquesta pregunta li aniria bé contestar-la amb el fragment del poema «Art», d'un llibre encara inèdit: «(...) Per un moment una mosca i la poma que em vaig cruspir abans de llançar-me / al vuit dels meus cinc o sis sentits van resultar còmics i fins i tot absurds, / res que objectar, vaig meditar profundament i em vaig fer un embolic, / total per res, absolutament res: RES! RES! / Doncs, no som res, com els dadaistes, res de res... / (...) Per allà passejava Tristan Tzara dadaísticament parlant i a la vegada plovia al menjador. I l'aigua ballava al compàs dadà d'una rima trencada, incompleta / com una profunda realitat marcida als llavis d'una verge en estat de gràcia, / plena de saviesa o com un arbre de grans branques al mateix desert del Sahara. / (...) Ah, i l'absinti content ballava frenèticament amb les roselles de la primavera, / era l'hora roja la tarda quan vaig rebre la benedicció papal, / però cansat de tanta mentida, vaig agafar un taxi i em vaig llançar al mar / dels despropòsits deixant la meva herència als banquers.»
GUILLEM MIRALLES (Paper de Vidre): Hi ha un cert acord a qualificar l'obra poètica de Joan Salvat-Papasseit com una de les més brillants de la literatura catalana, malgrat que fou estroncada per una mort molt prematura, i amb la contribució de diversos cantants (Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Casasses-Comelade...) que han musicat poemes seus, l'han ajudat a fer popular. La seva prosa tanmateix, és bastant desconeguda. La recent publicació de l'Obra Completa a Galàxia Gutenberg ens ofereix aquests escrits en prosa. Què creus que aporta Salvat-Papasseit en quant a temàtica i estil a la prosa catalana?
FERRAN AISA: Salvat va ser sobretot un poeta, fins i tot quan escrivia prosa, perquè estava tocat per la vareta dels grans ideals. La seva prosa castellana fou escrita quan era molt jove, només amb vint anys era capaç d'escriure textos com «Humo de fàbrica», en què diu: «Salían lentamente de la fábrica y yo leí sus odios y sus buenos amores, su hambre y su miseria. Y así leí también que eran los productores, aquellos desdichados. Y me junté con ellos, porque su aspecto era de bondad y dulzura y porque son el símbolo, por ese padecer, de la evolución firme y creadora. Mientras las chimeneas humeantes dibujaban cabezas de rabias comprimidas y de angustias y muertes: Era la gran visión de la terrible nube que traerá la lluvia, la tempestuosa lluvia que les libertará. La lluvia que es la masa que lo produce todo y carece de todo. Aún me fui bendiciéndoles por aquella tragedia de sus vidas, porque les hará dueños de todos los destinos de la tierra: -Cada uno que muera en la lucha sublime por un mejor mañana, producirá en su tumba a ras de tierra una rosa de fuego que consumirá un mundo de injusticias. Así sea.» Salvat-Papasseit és un perfecte fill del seu temps, home d'extracció proletària, orfe de pare, tancat en un orfelinat al port, àvid d'aprendre, gran lector, amant de la Kultura... El primer terç del segle XX va ser un moment de gran ebullició en tots els sentits i la joventut va prendre part en aquesta lluita per canviar les coses. Això sí, començant per canviar-se ells mateixos, doncs, la revolució ha de començar per canviar les persones i assumir des d'ara mateix l'ètica i els valors del món que vol construir. Salvat-Papasseit, com tants joves de la seva època, va seguir aquesta aspiració de voler canviar el món... Paral·lel als escrits de Salvat podem veure també els d'altres joves d'aquell temps com ara Andreu Nin o Joaquim Maurín i veurem que els anhels de justícia i de llibertat formen part dels seus articles. La prosa revolucionària de Salvat, que en alguns aspectes està marcada pel pensament anarcosindicalista o el llibertari, és completament regeneracionista. Les lectures de Gorki, Kropotkin, Ibsen o Costa queden ben reflectides en els seus escrits. Salvat no solament denuncia fets concrets, sinó que intenta ser educador de les «masses» i pretén regenerar els vells vicis humans. Per tant no és estrany que blasmi contra la burgesia, però que, a la vegada, també ho faci contra els treballadors... Salvat era capaç d'agafar el fuet «literari» per agitar-lo contra la joventut conformista: «¿No conocéis Un enemigo del pueblo, de Ibsen? Debierais conocerle, pues yo también lo soy, a la usanza de aquél, y así, cuando os insulte y os maltrate, no os caerá en extrañeza. Los jóvenes de España sois un hato de eunucos y de imbéciles, un hato de cobardes. Hay que hablaros así para que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango y que se duerme en él; vosotros sois el fango. Un incesto monstruoso, del cual sólo saldrá -como del parto vil de una infame aristócrata- un pingajo de pus, que eso es lo que os corroe las entrañas.» Salvat-Papasseit molt ràpidament va passar a la llengua catalana i ho va fer a través dels versos i també dels escrits a la premsa o dels manifestos o dels contes a les filles. La seva prosa aporta a la literatura catalana una veritable frescor que no es troba en els seus contemporanis, malgrat que, pels problemes de la seva formació intel·lectual i per la seva extracció social, no va estar mai reconegut del tot pels poders literaris, Salvat aporta, sense dubte, les més interessants pàgines literàries de l'avantguarda catalana.
GUILLEM MIRALLES (Paper de Vidre): Actualment hi ha un viu -i a vegades polèmic- debat a l'entorn del model d'escola que es vol en el qual hi participen mestres, polítics, pares i mares, periodistes, etc. Quan se'n parla, es contraposen diferents models i es parla de recuperar els valors de l'autoritat i l'esforç, que suposadament s'haurien perdut pel camí i que, ben aplicats, haurien de conduir als alumnes cap a un millor aprenentatge. Després d'escriure el llibre Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya, creus que hi ha algun valor més que no es té en compte en aquest debat, probablement perquè aquest sí que suposaria un fort canvi de model, i que contribuiria també a estimular els nens cap a la curiositat i l'aprenentatge? Quins van ser, en la teva opinió, les grans innovacions dels moviments pedagògics de la II República que van ser estroncats per l'adveniment de la Guerra civil?
FERRAN AISA: Crec que el problema fonamental, com en tantes altres coses, rau en no haver fet un canvi realment rupturista durant la transició. D'altra banda, els mestres progressistes, que van voler construir una escola contrària radicalment a l'escola autoritària franquista, han acabat perdent l'horitzó... Ara gairebé ningú parla de quin és l'objectiu de l'escola? Preparar els alumnes pels graus superiors? Formar persones? Infondre valors democràtics? Motivar els alumnes a ésser carn de canó de la societat capitalista? Difícil papereta la dels nostres educadors. Amb el meu llibre Mestres... he volgut explicar la gran lluita que van portar a terme els mestres, des del segle XIX, per dignificar la seva professió. També he volgut enlairar l'ètica dels mestres alhora de promoure els valors, entre els seus alumnes, de llibertat, de solidaritat i de suport mutu. Valors que eren completament formatius per les diverses fornades d'alumnes, especialment, de la República. La idea de l'educació com eina emancipadora va ésser promoguda per l'escola llibertària, a través d'experiències derivades de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a les escoles racionalistes. La renovació pedagògica que va viure Catalunya a partir de l'etapa de la Mancomunitat va permetre l'aparició de mestres d'una gran categoria humana, que van desenvolupar la seva tasca tant en escoles pilot o en els Grups Escolars de l'Ajuntament de Barcelona. Amb alts i baixos, sobretot motivat per la dictadura de Primo de Rivera, amb la implantació de la Segona República i el restabliment de la Generalitat, l'escola va prendre un gran impuls de la mà de gestors i mestres, que consideraven l'educació com una de les millors eines per ajudar a canviar la societat. La guerra va arribar quan ja s'estava incorporant a l'ensenyament català les principals experiències pedagògiques que podríem dir d'avantguarda dels Ferreri, Decroly, Dalton, Montessori, Freinet... A nivell de l'estat espanyol també s'havia avançat amb la recuperació de l'ètica educativa de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos. Tot plegat havia convertit l'ensenyament en un dels principals (per no dir el principal) puntals de la República. L'inici de la guerra, en principi, no va acabar amb aquest esperit a la zona republicana, tot el contrari, es va multiplicar considerablement els anhels d'aprendre, ja que en la nova societat que s'estava construint tothom havia d'estar preparat per ser gestor i obrer a la vegada. Les escoles, malgrat els mals de la guerra, van viure els seus millors moments a Catalunya amb la constitució del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada), sistema educatiu que recollia les principals corrents pedagògiques, tant les llibertàries com la dels pedagogs avantguardistes. El resultat d'aquest nou sistema escolar va ser l'establiment de l'escola activa, és a dir, una escola participativa. La victòria franquista sobre la República va significar l'arrasament de totes les experiències que s'havien fet a Catalunya durant els darrers trenta anys i, aleshores, imposaven una escola autoritària, marcada per la difusió dels valors del règim (pàtria, caudillo, gestes heroiques espanyoles, etc.), el catolicisme ultramuntà i, en lloc de la reflexió, la memorització. Naturalment, tot explicat en la llengua de l'Imperi. Doncs, crec jo, que, una vegada acabat el franquisme, els nous gestors educatius democràtics no han sabut trobar encara el programa més adequat per l'ensenyament actual, portant, aleshores, tant els mestres com els alumnes a la desmotivació per una falta real d'objectius. Tal vegada s'hauria d'obrir de nou un gran debat en què només hi hagués una pregunta: Quin és l'objectiu de l'escola dels nostres dies?
Versió per imprimir
Envia'n una còpia