Coberta
EA: Que jo sàpiga, només has fet poesia. Ni teatre, ni narrativa...
FGB: Sí, poesia i prou. Potser és que les frases són més curtes... A veure, quan vaig a veure una obra de teatre o llegeixo una novel·la, hi ha moltes coses que m’hi sobren, moltes, i a mi això em molesta. Per exemple, Proust se’m fa molt costa amunt. En canvi, m’agrada molt Büchner, que és un autor molt directe, molt ferm, que quan el llegeixo em crea com una cremor interior. O la poesia japonesa, els haikus: de fet, tinc una tendència a anar cap a aquesta delicadesa, aquesta simplicitat de formes. Com el haiku.
JT: I un poema, s’ha d’entendre?
FGB: A veure, nen, això són ganes de tocar el botet... Tots els poemes s’entenen; si tu els llegeixes amb atenció, hi entendràs alguna cosa... Potser no serà el que volia dir l’autor, però això no importa; no comparteixes les seves experiències i sentiments, això és impossible. És com Paul Celan: a mi llegir-lo m’omple de satisfacció, encara que no sempre l’entengui, que m’obliga a intentar penetrar-hi, en el que m’està volent dir. Mira, per a mi una obra d’art és aquella que et treu de polleguera, que et provoca una reacció a favor o en contra, que et treu de l’apatia.
EA: En els teus poemes parles sovint dels àngels i dels déus, una mica com si et referissis a l’altri...
FGB: No, no, no. Tot això dels àngels, els déus, va referit a l’atzar: és com allò dels déus de l’Olimp, que regeixen la nostra vida però són igual de pecadors que nosaltres, aquesta és una mica la història, no? En això, trobo que els clàssics, els grecs i els llatins, ja ho han dit tot. I aleshores, pot ser una aparició, o una idea, que jo personifico en una figura mítica, com ara un àngel..., però no em refereixo a ningú en concret, mai.
EA: M’he fixat que escrius en caixa baixa, o sigui en minúscula. És una tria teva?
F.G.B. Sí, sí, de sempre, eh? És perquè no m’agraden les majúscules. Gens. M’agraden les lletres totes iguals, tot igual... L’estètica, per a mi, és molt important, fins i tot en el sexe. És fonamental. No sé per què, les majúscules em resulten antipàtiques. I mira, alguna vegada havia tingut fins i tot la temptació d’escriure sense puntuació; hi ha alguns poemes del començament en els quals la puntuació és molt escassa. Jo m’ho autojustificava dient «bé, el qui llegeixi que s’ho puntuï com li doni la gana», però vaja, això eren deliris de joventut... Ara cada vegada em diuen que sóc més clar, més pautat.
JT: Què en penses, de la poesia catalana?
FGB: A mi... Hi ha autors que m’agraden molt, com Carles Riba; que ara la gent passa bastant d’ell, no sé per què, però que llevat d’Esbós de tres oratoris té una gran força expressiva, és molt sintètic. O les Sàtires, de Guerau de Liost. I Vinyoli i Espriu, que jo els coneixia; Espriu, de fet, era una persona molt simpàtica i agradable, i també molt conyona. Que diguin el que vulguin, era molt irònic, molt foteta... Quan era jovenet i carrincló m’agradava Verdaguer, i una temporada també el Carner; però després ja era més grandet, i allò em va semblar una carrinclonada, excepte alguns poemes; trobo que va escriure massa. Foix em va interessar, però també al final l’he trobat excessiu, sempre jugant amb les paraules, donant voltes a la sínia, eh? No em diu re, deixant a banda el llenguatge i la cançoneta aquella. Vols un Jack Daniels, noi?
JT: Bueno... Val.
EA: A mi em podries posar un aigua, si us plau?
(Ens servim uisqui, al final, tots tres. Pausa.)
FGB: M’agradà molt, des del començament, Blai Bonet. I el Grup de Sabadell, del qual formava part el meu pare. De fet, el Trabal i el Joan Oliver, que era tot un personatge, eren familiars meus.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia