Coberta
RB. Ara em comences a agradar més: comences a dir que t’han robat tota la teva vida; a la teva manera, però ho dius.
PC. Si de debò m’has llegit, Barnils, també deus saber que m’han robat una mica tota la meva vida.
JV. ¿Tu ets optimista?
PC. Sí. Però gairebé patològic; sí, sí, perquè per ser optimista a l’època que hem viscut es necessitava una quantitat forta de voluntat, i jo l’hi posava. El que sí que puc dir, sense falsa modèstia, és que la meva vida no ha estat fàcil; ha estat bastant complicada, en una època complicada, i sempre m’ha semblat que l’optimisme resolia situacions i, en canvi, el pessimisme no n’ha resolt mai cap de les que jo he vist.
JV. Tu, Pere Calders, sembla que, quan eres petit, vas viure en una masia.
PC. Sí. Era una masia que se’n diu Can Mauri, una masia molt gran que agafava tres termes: Polinyà, Sentmenat i Sabadell. Era una masia molt aïllada de centres rurals, auosuficient, s’hi feia tot el que necessitàvem: el vi, l’oli, teníem aviram, bestiar… Era una vida molt aïllada. Avui dia això sembla bastant estrany, però jo hi havia passat una part important de la meva vida.
JV. ¿De què hi feies, tu, allà?
PC. De nen.
JV. Em sembla que en Pere Calders mai s’ha trobat un cocodril a la banyera, ¿oi que no?
PC. No. Però m’he trobat iguanes pel carrer, que en tenen la mida, si fa o no
fa.
JV. Escolta , ¿i fan gaire por, les iguanes, pel carrer?
PC. A mi, molta. Els rèptils em fan molta por; tots. Jo he estat en aquest istme de Quatepec, a Mèxic, on veus iguanes pel carrer i els policies et diuen que no les toquis, perquè són el servei municipal de neteja: les aures i les iguanes no es poden tocar, perquè es van menjant tot el que cau per terra i són l’únic servei de neteja que hi ha a segons quines zones del país.
JV. Però diuen que la cuixa d’iguana és molt bona, ¿no?
PC. Sí. Jo en vaig tastar una i era boníssima, però quan vaig saber que era d’iguana vaig estar tres o quatre dies malalt.
JV. ¿Què en penses, dels que diuen que pateixin escrivint?
PC. Em fan molta enveja. Sí, sempre que parlo amb ells penso que, això de patir, quan expliquen que pateixen quan escriuen, els deu donar una certa categoria davant els possibles lectors que jo no tinc. A mi no m’ha agradat mai fer patir, i no fer patir no és popular.
JV. Escolta, ¿què et diu Canada Dry?
PC. Tantes coses… A Mèxic vaig tenir una petita agència de publicitat, érem jo i un company, i vam fer la propaganda del Canada Dry allà. Era una mena de tònica seca i aquest encàrrec ens el va fer el representant d’aquesta companyia americana a Mèxic. Ens va semblar que ens ocuparia un temps de feina. Un dia, el representant mexicà de l’agència, el senyor Mayora, ens va venir a veure en un despatx molt petit; estàvem treballant sobre el Canada Dry amb una Coca-Cola sobre la taula. Va ser funest.
JV. ¿Vàreu perdre el client?
PC. Completament. A més, aquest despatx que teníem estava molt desendreçat i el senyor Mayora era un d’aquests senyors cortesos, portava un barret que devia ser de bona marca… En entrar al despatx, va quedar molt parat de veure què era allò, es va treure el barret, va fer dues voltes per veure on el deixava, no hi havia lloc i se’l va tornar a posar. I aquí es va acabar el contracte millor que he tingut a Mèxic.
QM. Era una mica pitjor: tu li vas dir alguna cosa, pel que recordo.
PC. Em vaig quedar tan parat i desconcertat de veure aquell senyor, que li dic: “Señor Mayora, perdone, esto es una posilga, pero ésta es su casa”.
JV. ¿I com eren, les reunions, al saló de te Lady Baltimore, de Mèxic?
PC. El Josep Carner va tenir la preocupació que els escriptors catalans que havíem arribat a Mèxic, sobretot els joves, tinguéssim contactes amb els escriptors espanyols i els mexicans. Com que era un diplomàtic i volia fer les coses sempre amb una certa categoria, ens reunia en un saló de te.
RB. ¿És veritat, que en Rulfo ha estat alcohòlic des dels catorze anys fins ara?
PC. De fet, jo diria que en Rulfo el va descobrir en Carner. Per mi és el millor escriptor sud-americà i potser dels millors en llengua castellana. Li va passar una cosa: va publicar aquest llibre, que el trobo genial, que és El llano en llamas; una productora de cinema mexicana li va comprar un dels contes d’aquest llibre per una quantitat que en aquella època era fabulosa, cinquanta mil pesos; i en Rulfo va pensar: “Doncs ja no he de fer res més a la meva vida, plego”, i es va dedicar a les coses que li agradaven, i una d’elles potser era fer-se passar la set, sí.
JV. ¿I no ha escrit res més?
PC. Pedro Páramo, i jo no li conec res més.
QM. Fotografia, ha fet.
PC. Va obtenir del govern mexicà un càrrec a l’Institut d’Antropologia.
JV. És que Mèxic és un país molt seriós, ¿no?
PC. És un país que té un caràcter extraordinari; que topa amb la nostra manera de ser, però que acabes respectant-lo, perquè saben el que volen fer i el que són, o el que voldrien recobrar del que eren. Jo us recomanaria a tots que, si viatgeu i podeu projectar un viatge, aneu a Mèxic: és un país dels més interessants d’Amèrica, i potser diria del món. Ara, conviure-hi per a mi va ser impossible: arriba un moment que dius: “Ells tenen tota la raó del món de ser com són; jo no vull ser com ells i recordo el meu país”. I tota la meva vida a Mèxic va ser d’enyorament i de ganes de tornar.
JV. ¿Quin és el racó de Barcelona predilecte teu?
PC. Quan ets lluny i hi penses i l’has enyorada tant com jo, recordes el que recordem tots i que ja és un tòpic: recordes la Rambla, recordes el carrer on has nascut, el barri gòtic, i recordes Barcelona com a conjunt.
RB. Jo el que voldria, després d’aquest, que està molt bé, és l’altre, és a dir, el Pere Calders passejant per Barcelona el 1983, que parli també del 1984 i el 1985.
PC. ¿L’he de fer jo, aquest llibre? ¿No pot ser que tingui més altres llibres per fer, que m’ocupin més que aquest?
RB. Explica’ns-els.
PC. No cal. En vaig fent contínuament; tinc una mena de condemna de contista. Ara vaig fent una col·laboració al Correu Català que és un conte cada quinze dies, i hi posa: “escriptor i contista”.
JV. Monzó, ¿eh, que no hi estàs d’acord, amb això?
QM. Sí, em fa molta gràcia que hi posin això d’”escriptor i contista” quan una cosa inclou l’altra. En tot cas, si hi haguessin posat “novel·lista i contista” tindria una lògica.
PC. No tinc més ganes d’explicar Barcelona, que ja ha estat molt ben explicada; tot el que es pot dir de Barcelona ja s’ha dit. Tu em vas dient “¿quines són les teves impressions de passejar per Barcelona?”. ¿Vols que et digui la veritat? Ja no m’hi passejo; només em passejo pel meu barri, i encara amb penes i treballs. De manera que és un encàrrec que no el podria acceptar. Cerc que hi ha molta gent més qualificada que jo per fer-lo.
V. El que passa és que jo esperava un conte.
PC. Un conte sobre Barcelona sí que te’l faré. Amb això tinc uns penediments també estranys: Holanda prepara una exposició de pintura holandesa a Barcelona, i una senyora que no l’he vista mai em telefona per demanar-me que faci un conte sobre Barcelona pel catàleg d’aquesta exposició; l’encàrrec és tan insòlit que li vaig fer una cosa estranyíssima; encara en tinc penediments, cada dia quan em fico al llit penso “¿què li deu haver passat?”; l’hi vaig donar (l’havia de traduir a l’holandès), i no va dir res més; es devia quedar de pedra. Per acabar-ho d’arreglar, és una senyora que es diu Van de Pas.
QM. En una entrevista que li van fer, l’Ana Basualdo deia que en Calders era una illa a la literatura catalana; ¿tu ho veus clar, això, o tens uns fils que et lliguen amb una certa gent que hi havia hagut abans i que la Basualdo deu desconèixer? Jo et trobo moltes relacions amb el Grup de Sabadell.
PC. Vaig conèixer l’Ana Basualdo en el curs d’una entrevista, i una de les coses que va dir i tu no ho has dit (i ets molt discret) és que era de les persones més simpàtiques. I això vaig trobar que era excessiu. A mi no m’agradaria mai ser una illa en el sentit que ho deia ella; geogràficament potser sí, les illes m’agraden, però, en el sentit cultural, ser una illa no m’agradaria gens.
JV. Tu has tingut sempre unes minyones mexicanes molt especials, ¿oi?
PC. Sí, sí, moltes.
JV. Fes-nos-en cinc cèntims.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia