SIRLES 2

Rodoreda només és punk en el sentit que la seva escriptura és esmolada, directa i sense concessions, i té obres i personatges que són molt bèsties. Captura una vitalitat propera al nihilisme. No s'està d'hòsties, vaja.

L'atavisme dels catalans és brutal, la societat catalana mai ha deixat de ser una societat comerciant i majoritàriament tradicionalista (amb les seves excepcions, que no se m'enfadi ningú!, però excepcions dèbils a la llarga).

Pel que fa a directes els únics amb qui potser tenim una mica de relació serien La Banda Trapera del Río, i no per nosaltres si no pel públic.

No és fàcil acabar amb segles i segles de prohibicionisme i demonització. La història de les drogues és la història d'una drecera al saber barrada pel poder des de temps immemorials.

Pel que fa a les noves tecnologies a l'hora de composar, prou problemes em donen les sis cordes de la guitarra i intentar no desafinar gaire com per posar-me a fer un curs de midi!

Hi ha iaies mil cops més punkis que dotzenes de marrecs pudents vestits de negre fotent-se keta

Entrevista als Surfing Sirles

Han qualificat la seva música com a punk català, garatge o obra magna del rock'n'roll ibèric. En qualsevol cas, s'allunyen bastant de l'actual corrent musical principal en la música pop o rock o com li vulgueu dir que es fa a Catalunya. Aquí podeu tastar la seva música.

El grup el formen Guillem Caballero (teclat i veus), Uri Caballero (guitarra) i Xavi Garcia (bateria). I també Martí Sales (veu i guitarra), que va contribuir a parir una inoblidable entrevista que li vàrem fer per a Paper de vidre a la Núria Folch fa uns anys a la seva casa del Carmel, juntament amb la Tina Vallès, l'Eugeni Estopà i el Guillem Miralles. Aquell dia la Núria es va convertir en l'àvia de tots nosaltres, que no pàssavem dels trenta-cinc, mentre anava desgranant ventures i desventures del seu estimat Joan Sales, editor per vocació, lluitador infatigable, i autor d'Incerta glòria, una de les millors novel·les catalanes de la història. Probablement, sense saber-ho, la Núria i el Joan, probablement també formen part també d'aquests iaios i iaies d'esperit punki que ens han precedit i il·luminat i que per ser-ho no necessiten vestir-se de negre pudent i fotre's keta, com resa el titular d'aquesta entrevista.

Preguntes:

MA. Miquel Adam

GM. Guillem Miralles

Respostes:

MARTÍ. Martí Sales

URI. Oriol Caballero

GUILLE. Guillem Caballero

                                                  *       *      *

 

GM. Així com el rock s'ha anat guanyant un respecte per part de les elits culturals o intel·lectuals, encara es repeteix sovint que l'esperit destructor del punk està fora del que s'entén per cultura, com si els grups o individus que el practiquen no poguessin beure de diferents fonts intel·lectuals o artístiques. ¿Com veieu el fet que el punk encara es consideri contracultural mentre altres formes d'expressió que van néixer com a contraculturals hagin esdevingut amb el temps ben vistes i part de la indústria?

MARTÍ. No crec que el punk segueixi sent contracultural, ni molt menys! De fet, el punk va ser fagocitat pel sistema amb una rapidesa increïble: mireu, si no, Should I Stay Or Should I Go -o, més recentment, als 90, amb Green Day i Offspring i tota la patuleia. El punk fa temps que dóna diners i ha entrat als museus: exactament igual que el rock ho va fer a començaments dels setanta. L'explosió punk va ser una foguerada fantàstica, una combustió espontània que va encendre petits focs o brases en forma d'altres escenes -penso en el hardcore, en cert hip-hop, en alguna música electrònica. I, no obstant, com teoritza no tan desaforadament en Greil Marcus en el seu més que interessant Lipstick Traces, es pot emparentar fàcilment el punk amb un esperit de revolució que ve de molt, molt lluny: de les festes dionisíaques passant per les bacanals, els gormands, els sturm und drang fins als dadaistes, els beatnicks i un llarg etcètera. És una actitud. I no té res a veure amb les pintes: hi ha iaies mil cops més punkis que dotzenes de marrecs pudents vestits de negre fotent-se keta. Digues-li punk o digues-li com vulguis, la qüestió és com fas el que fas.

URI. Hi ha una part del punk que segueix viva i segueix essent contracultural, i que ha teixit amb els anys una xarxa que ha permès, per exemple, que me'n vagi quinze dies de gira per Europa amb Transición (l'altre grup que tinc) sense perdre diners i menjant i dormint cada dia i cada nit, tenint en compte que ningú ens coneixia. És l'herència del rotllo anarcopunk i DIY de Crass i tots els grups de la seva òrbita.

GUILLE. Si a un bon home mai se li hagués acudit parir la paraula punk, la manera que tenim d'explicar-nos el meollo aquest o bé seria diferent o bé, fins i tot, no n'hi hauria cap necessitat. Punk engloba tot un seguit de coses que a mi sempre m'han semblat complementàries, intercanviables i no necessàriament germanes. Per una banda l'autogestió i tot això --que segueix tenint espais on es desenvolupa amb puresa, sinceritat i esperit col·lectiu--, i per l'altra, el fet d'emmarcar-ho dins la subversió, la rebel·lió, l'anar a la contra, etc., sentiment que veig més individualista i carn de mercantilització, com els nens delinqüents de les novel·les pulp, els tontos dels hippies o com els pantalons trencats del Kurt Cobain (no són els pantalons en si, sinó el fet que els dugués l'amic Kurt!). Seguim sent víctimes del positivisme aquest --i aquí conceptualitzo jo, perquè jo com a persona també pateixo aquesta malaltia...-- i la necessitat d'explicar-nos-ho tot i, per tant, generalitzar. A mi si em pregunten si sóc punk o si l'Uri és punk o si en Martí és punk o si en Xavi és punk, doncs responc que no, més que res perquè no sé què vol dir exactament, si és que vol dir alguna cosa.

GM. Vosaltres heu dit que Mercè Rodoreda es pot considerar punki, mentre un suplement cultural d'un diari barceloní la va qualificar com a gore, en referència a la novel·la La mort i la primavera. Més enllà de Rodoreda, ¿quin altre autor de la literatura català consideraríeu punki?

MARTÍ. Allò que la Rodoreda era punki era una manera de parlar poc precisa --com dir que La mort i la primavera és gore-- i arrauxada, més pròpia de l'oralitat que d'una reflexió feta amb profunditat. El que volia dir, més aviat, és que s'han de revisar les aproximacions als clàssics i anar regenerant els cànons, el corpus d'una cultura no ha de ser un fòssil anacrònic, no pot ser víctima d'un reduccionisme crític que estigmatitzi obres i autors sota criteris caducs. Amb Rodoreda era necessari -i encara ho és- començar a parlar-ne sense utilitzar tots aquells adjectius que la gent que no se l'havia llegit bé -o en bones condicions i a l'edat adequada- feia servir -cursi, burgesa, carca- i per això juxtaposar al seu nom els adjectius punk o gore funciona com un revulsiu perquè la gent salti i pensi, però després s'ha d'afinar més. Rodoreda només és punk en el sentit que la seva escriptura és esmolada, directa i sense concessions, i té obres i personatges que són molt bèsties. Captura una vitalitat propera al nihilisme. No s'està d'hòsties, vaja. I com ella n'hi ha uns quants, podria fer-te'n una llarga llista, però bàsicament pensa en totes aquelles que no van tenir o no tenen pèls a la llengua...

URI. De fet crec que el que passa és que els periodistes necessiten titulars, i una frase sense massa importància en el context d'una resposta força més àmplia acaba de titular de l'entrevista per la seva espectacularitat, o pel seu suposat potencial escandalitzador, o per vés a saber quina estupidesa.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits