Quan L'artista conegut com a Subal Quinina mantenia viu el blog de referència La Segona Perifèria, va escriure, sense saber-ho, una magnífica introducció per una futura entrevista al grup musical Els Nens Eutròfics. Probablement, llavors no imaginava que el seu alter ego Miquel Adam, L'Artista abans conegut com a Subal Quinina, seria convidat per Guillem Miralles uns quants mesos més tard a participar a una entrevista a aquest gup que acaba d'editar el seu primer CD, que porta per nom Esquitxos Ultralleugers. Els Nens Eutròfics són Josep Pedrals (veu principal, clarinet, dansa desequilibrant); Roger Puig (guitarra elèctrica, veu, salt de granota); Albert Sagrera (baix, veu, aspecte imponent); Esteve Plantada (teclats, veu, el guapo del grup); Marc Torrent (bateria, veu, fal·lera conillera); i Nico Roig, que n'és el productor. I doncs, aquesta és la introducció a la qual fèiem esment unes línies més amunt:

En Josep Pedrals té una nova joguina per fer petits sorollets i entretenir-los a tots vostès. Ha alimentat a uns nens petits que tenia clausurats en un lúgubre local d'assaig mal ventilat i els ha sotmès a tota una successió d'estructures musicals barroques i decadents [deca-dance], fins a convertir-los en extraordinaris companys de viatge i carretera; uns autèntics freaks. Pedrals, el teòric de les estructures més imprevisibles i recargolades, ha creat allò que tota la vida ha volgut crear, aquell concert que té gravat a la pensa des de temps remots; una banda músical que porti el seu nom, una banda a través de la qual poder desplegar el seu univers de Retaule del miracle, el seu particular tríptic de pintura al·lucinada plena d'animalons i plantes medievals i ties en pilotes. Pedrals, que ha escampat la seva llavor en diverses bandes des de fa una dècada (Coyote Samba Morao, Explosión Bikini i En/Doll), sembla haver trobat l'espai adequat per explorar les possibilitats del seu Pop Irònic i Afterbarroc Deca-dance. La Trinca, Les Luthiers, Frank Zappa, o els Pixies, i també les cançonetes populars pervertides serveixen per ordir una fulminant resposta a fenòmens més aviat desagradables de la cultura popular de masses com per exemple Chikilicuatre. Que reobrin les votacions! Que Andorra porti els Nens a Eurovisión. El pop antimodern dels Nens Eutròfics, el seu free-jazz sardanístic, el reggeaton provincià, el Beck de l'Eixample, la poesia més banal, la més porca, el funky rústic i rural, o la meta-auto-crítica llegida en forma de manifest en directe són les respostes més fresques i agosarades que es podia permetre un país trist i deca-dance com és el nostre.

***

MIQUEL ADAM: Senyor Miralles, senyors Eutròfics, senyor Pedrals, bon dia tinguin tots i cadascun de vostès. Benvinguts a aquesta entrevista. Per preparar-me la primera pregunta he hagut de consultar un diccionari. Vostès saben que és un catxet? Jo pensava que era un miquel, una llet, un pinyo, un calbot. Però no. Catxet és Retribució estipulada per l'actuació d'un artista o grup, especialment musical. O sigui, són calers. Aquest primer estiu eutròfic no han tingut massa bolos. Què passa? Que tenen un catxet massa elevat per als ajuntaments de pobles depauperats i ciutats abandonades?

ROGER PUIG: A veure què diuen en Pedrals i els altres, però aquesta manca de bolos es pot explicar i resumir amb dues cites musicals: "Quan arriba l'estiu, me'n vaig de vacances", que molt raonablement acostuma a declarar l'inefable Javier Krahe, i We're only in it for the money, títol del disc que van treure l'any 1968 en Zappa i The Mothers of Invention. Buscar altres possibles raons seria fer volar coloms, marejar la perdiu, amagar el cap sota l'ala o fer com fa l'estruç.

Pàgina
• 1
|
• 2
|
• 3
|
• 4
|
• 5
|
• 6
• 

• Versió per imprimir
• Envia'n una còpia