Coberta
Des que van treure al mercat el seu primer treball Els millors professors europeus, l'agost del 2008, aquest quartet barceloní, amb un nom que podria ser el del nostre pare o el nostre tiet, ha generat un veritable fenomen de generació d'adhesions i ha aconseguit que, com una bola de neu, a mesura que passen els dies, cada vegada més persones se sentin atretes per la seva música. A més, no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que tot això podria ser només un començament, tot i que no se sàpiga ben bé en què acabarà desembocant. De moment, omplen a gairebé tots els seus concerts; són sol·licitats a la majoria de festivals de música pop rock dels Països Catalans; apareixen als grans mitjans de comunicació (TV, premsa, ràdio, etc.); alguns periodistes, en un estrany afany per esdevenir referents únics, lluiten per atribuir-se la paternitat de la descoberta; aconsegueixen agermanar públics que fins fa poc es consideraven estranys els uns als altres; són admirats, i comencen a ser, cada vegada més, envejats.
Hem volgut que siguin els lectors de Paper de Vidre els qui formulin aquesta vegada les preguntes d'aquesta entrevista. Com veureu, són ben diverses, i les respostes del Guillem, el Martí, el Roger i l'Arnau (aquesta vegada sí, uns noms molt corrents a la seva generació) són ben precises i, si alguna conclusió se n'extreu després de llegir-les totes, és que darrere el nom de Manel hi ha quatre persones que tenen bastant clar què fan i quin ha de ser el paper davant d'aquest inesperat fenomen. I tot i l'obsessió per buscar-los semblances, podria ser que el veritable secret és que es dediquen a ser ells mateixos, a la recerca de la simplicitat de formes, com en els dibuixos de còmic de l'anomenada línia clara belga, el Tintín o l'Astèrix, que apareixen en la seva celebrada cançó Corrandes de la parella estable, durant la interpretació de la qual en els seus concerts, el públic, com passa en els esmentats còmics, s'hi veu identificat i reflectit alhora, percebent coincidències o absorbint el que voldrien tenir i no tenen.
* * *
CINZIA PAOLUCCI: Ciao, Manel, primer de tot la meva enhorabona i una salutació des d'Itàlia. Sou un dels grups revelació de l'any, amb el vostre primer disc Els millors professors europeus. Vau preveure aquest èxit? No serà perquè sou una mescla harmònica de sonoritats famoses com Jaume Sisa, Pau Riba, Antònia Font, etc.?
MANEL: Evidentment no ens esperàvem que el nostre disc funcionés tan bé. Cap dels quatre tenia gaire experiència escrivint cançons, alguns de nosaltres no som precisament músics excelsos... La combinació no era infal·lible, vaja. El perquè, se'ns escapa. Les comparacions amb els grups que esmentes omplen d'alegria el fan que portem dins, però volem pensar que les nostres cançons han agradat per alguna cosa que va més enllà d'allò que potser barregen. Eps, però potser tens raó, vés a saber.
MON PONS: Aparentment la vostra música és senzilla i fresca, directa i entenedora, on la paròdia hi traspua amb un pèl de surrealisme. Mediteu o treballeu molt les lletres de les cançons? (Pista per contestar la pregunta: «La simplicitat de la forma no significa la simplicitat de l'experiència.» Robert Morris.)
MANEL: Algunes de les cançons estan pensades amb calma i mesos, treballades i corregides fins que ens acabaven fent el pes. D'altres van sortir més o menys a raig i ja ens van agradar.
ALBERT CUGAT: Us considereu rarets? Vull dir, musicalment rarets?
MANEL: No pas. La pregunta és tramposa, però. Ens hi consideres?
Versió per imprimir
Envia'n una còpia