Coberta
Vaig néixer el 1948 a Barcelona, al número 6 bis del carrer de la Cadena (ara Rambla del Raval). Els pares eren també barcelonins, però els avis provenien per línia paterna de València i d'Aragó i per la materna d'Almacelles (Segrià), per tant ,sóc un fill genuí de la Corona d'Aragó. He treballat de pintor de parets a l'empresa familiar del pare, d'agent d'estadística, de llibreter, de comercial de l'Agrupació Mútua i de periodista al Diari de Barcelona, L'Avui, Diari Més i 20 Minutos. Durant la transició vaig militar a la CNT, i vaig ocupar el càrrec de secretari general del Sindicat de la Construcció i el de redactor del periòdic Solidaridad Obrera. El 1980 vaig entrar a formar part del Centre de Documentació Històrico-Social i vaig participar en la reconstrucció de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual vaig ser president els anys 1993-1998. He fet de documentalista d'exposicions, entre les quals destaquen: Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna; L'anarquisme ibèric (1868-1992); Salvador Puig Antich i el MIL; Ateneu Enciclopèdic Popular, una entitat centenària; Salvador Dalí i Federico García Lorca, la persistència de la memòria, i Poetes en temps de guerra i revolució. També he escrit guions de documentals i he fet classes d'història de Catalunya. L'any 2000 va sortir publicat el meu llibre Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999), que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. Des d'aleshores he publicat uns quants llibres més: El laberint roig, V. Colomer i J. Maurín, mestres i revolucionaris; La cultura anarquista a Catalunya; La Internacional, el naixement de la cultura obrera; Contrarevolució, els fets de maig de 1937; Les avantguardes, surrealisme i revolució; Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya; a més de tres poemaris, Rambla del Raval, Calidoscopi i Terra de pas. I en col·laboració amb la meva companya Mei Vidal, Joan Salvat-Papasseit, l'home entusiasta; Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888; i El Raval, un espai al marge.
Només cal llegir l'apunt de dalt sobre la trajectòria de Ferran Aisa per adonar-se que ha aprofundit a bastament en l'estudi d'unes temàtiques que crèiem que s'adeien perfectament amb el tema de la revolució, protagonista d'aquest número de Paper de Vidre i que, per tant, ell podria ser l'entrevistat ideal per respondre les nostres preguntes. I veureu per les seves respostes que, tot i que explica moltes coses, encara podria haver-se allargat una mica més, perquè més enllà de la figura de l'estudiós hi ha l'apassionat per les temàtiques que ha estudiat.
Per a un tema tan ampli i susceptible de ser abordat des de diferents perspectives com la revolució, ens interessava especialment que les preguntes provinguessin de diferents persones, amb interessos i opinions diverses, per tal que les respostes d'en Ferran fossin més interessants. I creiem que les preguntes dels entrevistadors són especialment escaients i que han contribuït en bona mesura a fer especialment interessant aquesta entrevista que podeu llegir a continuació.
EULÀLIA PETIT (Barcelonetes.com): Moltes revolucions (la francesa, la bolxevic...) al cap dels anys són vistes amb una nova perspectiva. Als sentiments de simpatia pel que han suposat d'ideals i d'implantació d'idees noves, es contraposen els coneixements i el raport dels estralls causats per la violència. Què penses d'aquesta dualitat: el revolucionari i la seva vessant idealista, positiva, d'home altruista i bo, d'una banda; i de l'altra, el revolucionari que imposa violentament, agressivament, totalitàriament les seves idees? Pots ajudar-nos a reflexionar sobre aquests dos aspectes del bé i el mal que potser duem ja a dins i que s'aguditzen tant en un moment revolucionari? Podria ser que de tan bons que volem ser siguem capaços de fer molt de mal?
FERRAN AISA: La revolució no és més que una ràpida evolució de la vida social que agita «violentament» les coses públiques i transforma la vida quotidiana. El seu fi és capgirar l'ordre establert per tal d'imposar un nou ordre social. Però cal tenir present de no confondre la revolució amb l'algarada i la revolta. El fet revolucionari es produeix quan el vell ordre ha estat enderrocat, aleshores arriba el moment de la construcció positiva. La violència revolucionària és fruit de la lluita social o de classes, però això no és la revolució, sinó una contestació dels revolucionaris contra la classe, casta o partit que domina el sistema que es vol enderrocar. En moments límits marcats per un cert caos és fàcil que la violència esdevingui un fet indiscriminat en mans de persones o grups incontrolats. Quan un fet d'aquestes característiques esclata és necessari implantar ràpidament l'ordre revolucionari que controli aquest desajust de la societat. Per una altra banda, hi ha la «no-violència», la qual no deixa de ser un fet revolucionari que es manifesta per mitjà de la desobediència civil o el pacifisme actiu amb l'objectiu d'acabar amb injustícies o amb sistemes opressors. L'ésser humà ha emprat la «no-violència» activa al llarg de la història des de Jesucrist fins a Gandhi o Martin Luther King i, fins i tot, a casa nostra tenim la mostra en Xirinachs. Però també hi ha l'altre extrem, que pot situar la violència en el nihilisme o l'anomenada propaganda pel fet que van fer servir molt sovint els revolucionaris i els anarquistes a finals del segle XIX. L'home rebel no fa la revolució, sinó que s'aixeca contra les injustícies i manifesta el seu descontent davant la situació arbitrària en què viu. Malgrat això, s'ha dit que la rebel·lió és un primer pas per adquirir la consciència revolucionària. Un teòric de la revolució com Joaquim Maurín manifestava que era més alliçonador el gest d'Espartac aixecant els esclaus contra el poder de Roma, que mil tractats de sociologia revolucionària. Alguns anarquistes com Reclus, Malatesta, Thoreau i Tolstoi consideraven que s'arribaria a canviar el món només per l'evolució de l'ésser humà, per mitjà de l'educació, la cultura i el pensament. Fins i tot consideraven que la revolució s'havia de fer dia per mitjà del comportament ètic dels revolucionaris i de la creació d'una societat paral·lela a l'existent. Però la realitat ens ha demostrat que els afanys emancipadors sempre han xocat amb els propòsits repressors dels Estats i dels poders reals que no han permès el desenvolupament de cap utopia que no fos la seva. Així les principals revolucions que coneixem per la història vénen marcads per la violència... L'esperit roussounià de l'home bo és lluny de ser una realitat en un món víctima de les seves contradiccions. Superar aquestes contradiccions significaria haver aconseguit l'harmonia de l'home amb si mateix, amb els altres i amb la natura. Això crec que només seria factible en una societat lliure, solidària, igualitària i autogestionada. Una societat en què haguessin desaparegut les injustícies, les diferències de classe i funcionés per mitjà del suport mutu que aplica el lema: «A cadascú segons les seves necessitats.»
MEI VIDAL (escriptora, guionista i productora de TVE): És evident que és impossible fer una truita sense trencar un ou. La revolució, doncs, serveix en principi per accelerar o canviar la vida política, econòmica i social d'un país; ara, cal matisar de quina revolució parlem? Des del punt de vista històric en el fons totes són semblants, però, ho són realment?
FERRAN AISA: La revolució francesa per exemple va ser l'aixecament de les classes populars dirigides per la burgesia contra l'establiment monàrquic i l'aristocràcia que el mantenia. El triomf de la revolució francesa va significar l'auge de la burgesia com a nova classe dominant, mentre les classes populars (artesans, obrers, camperols...) quedaven novament arraconades. La lluita pel poder dins de l'Estat revolucionari francès va originar la imposició d'uns sobre altres pel terror. El resultat va ser la creació d'una república que, malgrat mantenir l'esperit dels programes de llibertat, ja no tenia res a veure amb la Revolució. D'aquí l'aparició de Napoleó i els afanys imperialistes d'imposar la «revolució» a altres pobles. Les classes populars van haver d'organitzar-se a part, sobretot amb l'aparició del proletariat, fill de la revolució industrial. Novament les idees de manumissió van aparèixer amb La Internacional i amb les línies ideològiques de pensadors com ara Marx i Bakunin. La Comuna de París va ser el darrer intent, després de la revolució francesa, de crear una societat de baix a dalt, basada en la cooperació, la solidaritat i la llibertat. La revolució soviètica, malgrat ser feta pel proletariat, és molt semblant a la francesa, però aquí en lloc de la burgesia la direcció va recaure en el partit bolxevic (o comunista) que va acabar convertint-se en una casta de poder. Per tant, la revolució del soviets o dictadura del proletariat poc va durar, ja que va prevaler la dictadura del partit i del mateix secretari general sobre el proletariat que havia fet la revolució. Al nostre país la revolució va ser de caràcter llibertari i popular, va ser una revolució constructiva que va canviar el sistema capitalista pel col·lectivista i va aprofundir els aspectes socials com la sanitat, l'educació i la cultura. Aquesta revolució va durar, més o menys, fins al maig del 1937, a partir d'aleshores es va tornar a reconstruir el vell ordre... Per últim, cal tenir present que l'esperit de Rousseau sobre el caràcter bo de l'home per natura és molt lluny de la realitat, i, en moments límits, poden aparèixer els odis i les ires ancestrals i convertir qualsevol persona en un criminal en potència i crec que d'això no se'n salva gairebé ningú. A més cal tenir en compte que, al nostre país, no solament hi havia una revolució en marxa, sinó una guerra contra el feixisme internacional. Malgrat això, tenint l'experiència del que va passar a Catalunya, la majoria de la població es va decantar per fer la revolució constructiva de la societat, però les bones notícies, des del punt de vista actual, no interessa difondre-les, al contrari, els fets delictius són enlairats al màxim per esborrar, d'aquesta manera, tot el que es va fer de positiu. Què se sap actualment de l'obra constructiva de la revolució espanyola?
Versió per imprimir
Envia'n una còpia