Coberta
[Foto de Pau Riba amb les ulleres del seu avi (Carles Riba), gentilesa de Julià Guillamon.]
Pau Riba, músic i poeta (entre d'altres coses) inclassificable, acaba de fer seixanta anys el passat mes d'agost i, segons diu ell mateix, enceta una nova etapa artística amb l'edició d'un nou treball, Virus Laics. Tot i que allunyat des de fa un temps de la primera línia mediàtica, durant els darrers anys, lluny d'instal·lar-se en una còmoda talaia divisant els treballs anteriors que darrerament molts s'han apuntat a lloar de manera reiterada, ha anat intensificant les col·laboracions amb diferents bandes i no ha parat de llençar nous projectes.
En aquesta llarga entrevista ens explica, sobretot, l'origen, el procés d'elaboració, la lletra i la música de les cançons, la part gràfica i la part literària del nou treball, i ha volgut fer-hi participar Memi March (una de les ànimes principals del projecte), Adela de Bara (responsable de la part gràfica) i Antonio Puertas (coproductor del CD, juntament amb en Pau). Però, amb el seu estil inconfusible (que gràcies a una transcripció fidel de les seves paraules es mostra sense enganys a l'entrevista), també toca alguns dels temes que sempre l'han ocupat: l'obsessió de la Catalunya assenyada per amagar l'arrauxada; les relacions amb la indústria discogràfica i la voluntat d'erigir-se en un creador veritablement independent; la importància de la providència i l'atzar; la visió còsmica de la vida que manté gairebé inalterable des de les teories defensades pels hippies als anys seixanta, i la defensa de la literatura, la música, la creació (i tota la vida, potser) com un joc, allunyant-se de l'actitud dels homes seriosos.
Guillem Miralles. Coincideix la presentació del disc amb un moment de gran activitat artística per part teva, amb cinc o sis espectacles en marxa, amb quatre grups diferents.
Pau Riba. El disc és una conclusió, o eclosió, de tota aquesta activitat. Feia temps que no treia disc i això es deu a, per una banda, que he estat reciclant-me com a autoproductor (no només he hagut d’aprendre a gestionar-me i a portar tota la part de producció executiva, sinó que he hagut d’aprendre a fer de tècnic i fer servir les màquines) i, d’altra banda -i això és més culpa de la Memi que meva-, m’he anat trobant que als joves els agrada tocar amb mi i, com que jo sóc polifacècic, han anat naixent bandes que cobreixen diferents flancs. De Mortimers és la meva reivindicació del pallasso, Mu són la meva frustració heavy-metal i els Mil Simonis són la meva faceta més psicodèlica i setantera. A la quarta banda, que és Ribaibal, hi sóc jo sol amb les dones de la família.
Un cop vaig tenir clara la meva autosuficiència, per un costat, i el meu entorn musical, per l’altre, vam obrir els ulls: ara el que fa falta és material nou! Temes nous no en tenia, però en tenia molts d’inèdits o fets durant tots aquests anys per encàrrec, suggeriments, favors, etc. Alguns els havia treballat amb una banda, uns altres amb una altra. I en el disc hi són implicats tots els grups. El gran misteri va sorgir a l’hora de fer un concert de presentació. Com ho fem? Amb quin d’aquests grups? I llavors ens vam trobar amb una vella reivindicació per part seva de fer alguna cosa junts i vam pensar que era la gran ocasió per fer-ho. I vam muntar la Dic Emsembla.
GM. I respecte al nom de Virus Laics?
PR. Bé, comencem pel començament. Aquest disc s’ha anat fent a si mateix. Això no ho dic jo, ho diu la Memi, però jo hi estic d’acord. El disc s’ha anat estirant, estirant i ell mateix ha anat seleccionant i posant i traient. Quasi tot són coses que jo no he anat a fer, sinó que m’hi he ensopegat al mig del camí.
Memi March. I que semblaven desvinculades. I, llavors, vam dir: quin títol ha de tenir el disc? Després de moltes voltes, vam caure en Virolais laics, que després el Pau va resumir en Virus Laics.
PR. Què són els Virus Laics? Què té a veure amb el contingut de les cançons? Hi ha Montserrat, per la versió del Virolai... I un bon dia vaig agafar fotos de Montserrat, al Photoshop, vaig girar-ne una, la vaig desdoblar, efecte mirall, i plaf, va sortir un careto…, de pallasso, més aviat. Hòstia, anem a buscar on és exactament per fer la foto (perquè les que trobes a Internet no tenen gaire qualitat). Algú ens va dir que sabia on era. Vam anar a Montserrat, a l’hora en què es pon el sol per fer la foto i trobar potser altres virus...
Roger Puig. I, els virus, són les cares aquestes totèmiques?
PR. Els virus són, havien de ser, això: els emmirallaments d’un tros de muntanya de Montserrat, com el que surt a l’interior del CD. I resulta que anàvem buscant, buscant i, de cop, arribem davant del monestir, i trobem un monument a Llull amb una placa a terra amb l’escala de vida dibuixada. Allà, davant mateix de Montserrat. Llull n’hi diu l’escala de l’enteniment i Pujols la va reciclar en escala de la vida. Hòstia, clavat. Vinga, fem una foto. Aquests dibuixos lluminosos [es refereix als del nas i el front de la cara de la portada interior], responen al fet que les vam fer a les quatre de la tarda, quan es ponia el sol, i només tocava la silueta de refiló. I van quedar aquestes siluetes i jo, llavors, mig col·locat, vaig veure el Cristo de Sant Joan de la Creu, pintat pel Dalí. Tot lligava. I va ser quan estàvem acabant el disc que vam coincidir amb l’Adela de Bara i li vaig demanar un cop de mà. I ens vam tirar un mes treballant tota la part gràfica. La tipografia virulaica la va dissenyar ella especialment per al CD.
Adela de Bara. La proposta del Pau per a la gràfica del disc partia de la portada, la imatge de l'espai profund feta pel Hubble que un dia l'Antonio Puertas li va mostrar mentre feien la producció. Des d'aquest punt de partida i amb el contingut de les lletres dels temes, vam treballar junts, el Pau i jo, per crear la resta d'imatges que apareixen i fer la portada-seqüència que surt a l'interior, que és com un resum del disc, a tots als nivells. Ha estat un plaer fer la part gràfica, ja que el Pau plantejava reptes interessants que anàvem resolent amb molta fluïdesa. El Pau va treballar molt temps de grafista i això facilita les coses, perquè pots parlar el mateix idioma i t'hi entens de seguida. Vaig veure clar que la tipografia havia de recordar els virus, la idea de toxicitat per contacte i en no trobar-ne cap d'adequada, la vaig fer. Sempre canviaries coses dels treballs acabats, però estic contenta amb el resultat.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia