Coberta
Biel Mesquida Amengual neix a Castelló de la Plana, el 1947, i viu a Mallorca des de la infantesa. És biòleg i periodista, però sobretot escriptor -narrador i poeta. Després d'Els detalls del món, que va obtenir el Premi Nacional de Literatura 2006, acaba de publicar Acrollam, un singular volum amb noranta-nou narracions. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, però abans la seva obra ja havia obtingut altres premis com ara el Ciutat de Palma (1998, Vertígens), el Ciutat de Barcelona (1996, Excelsior o el temps escrit) i el Prudenci Bertrana (1973, L'adolescent de sal), entre d'altres. Altres obres destacades seves són Doi (1990), T'estim a tu (2001) i Camafeu (2002). També escriu el blog Plagueta de Bord.
Es podria dir que l'hem sotmès a un tercer grau sobre l'opinió. En aquesta era digital que alguns abominen i altres idolatren en excés, ens hem llençat virtualment a la piscina i hem parit un qüestionari sobre l'opinió que hem enviat en forma de projectil a la bústia de l'escriptor Biel Mesquida, narrador i poeta, però també articulista, blogaire i lector. Un projectil que ens ha estat retornat tot ben embolicat amb una prosa viva i raonada, enèrgica i mesurada: les expectatives han estat superades amb escreix. El que abans era un esquelet eixut i dur, ara és un cos ple de vida, ple de sentit.
Què és l'opinió?
El primer que em surt és: Opinió és dir-hi la teva i el contrari és no dir-hi res. L'opinió també, tan bé, es podria definir com l'elaboració d'un pensament subjectiu i molt millor si és un pensament propi. De totes formes tenc una noció molt poc correcta d'allò que és propi, en el fons, de la propietat. Sempre m'ha semblat un robatori, com creien els vells anarquistes.
Com neix, creix, es forma i canvia -si canvia- l'opinió?
Neix com la música, dius el que et sembla -després de practicar el discerniment, el sedassament, el sospesament, el moure-ment- sobre alguna cosa; si això ho escrius agafa un grau superior de complexitat, de matisació, d'aproximació al ver. Canvia segons les informacions, els coneixements, la flexibilitat, l'agilitat i la subtilitat que posseeixes.
Qui creus que pot opinar públicament, en un mitjà de comunicació?
Qualsevol ciutadà dels mil i un sexes de l'esperit.
Sobre què s'hauria d'opinar i sobre què no als mitjans de comunicació? On són els límits de l'opinió, si en té? En definitiva, què és opinable i què no?
Tot, absolutament tot, és matèria d'opinió. I l'opinió només té com a fronteres les de l'ètica de cadascú. Llàstima que en aquests temps que corren l'ètica és un mot obsolet per a molts individus fills de puta que perinfecten de virus i de merda.
Sobre què t'agradaria que et demanessin l'opinió?
Sobre l'escriptura, sobre l'amor, sobre els peixos abissals, sobre el desig ferotge, sobre la cuina de la padrina, sobre la pau de pa en fonteta, sobre els crepuscles, sobre la violència de cada nit, sobre el Mac, sobre les lleis, sobre les carreteres amarades d'accidents, sobre la solitud, sobre l'amistat, sobre el suïcidi, sobre les fanerògames, sobre la pesca amb canya, sobre la religió com a secta anorreadora, sobre Salvador Galmés, sobre els terratrèmols, sobre la simbiosi, sobre les constel·lacions de Miró, sobre els escarabats merders, sobre Clarice Linspector, sobre la capella de Barceló a la Seu de Mallorca, sobre els braus, sobre Einstein, sobre la música de Monk i Coltrane, sobre la grip, sobre els dietaris de Valery Larbaud, sobre l'arítmia, sobre la corrupció, sobre el políticament correcte, sobre els nins de la guerra, sobre les plantes enfiladisses, sobre la mentida, sobre les pasteres, sobre Liz Taylor, sobre la fam, sobre la vanitat, sobre els coixins de plomes, sobre la hipocresia, sobre l'Sputnik, sobre la vorera i el fons del mar, sobre els lepidòpters, sobre les malalties cròniques, sobre les marees, sobre la sal de cocó, sobre els delits i els deliris, sobre tu i tot.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia