Refree és l'alter ego de Raül Fernández (Ex-Corn Flakes, ex-Sitcom, líder d'Élena i periodista musical), un dels personatges més inquiets de l'escena independent. El 2002 va publicar el seu àlbum de debut Quitamiedos. A França va ser classificat per l'exigent revista Magic! dins dels vint millors discs internacionals de l'any. El seu segon disc, Nones, és fruit d'un creuament entre la tradició mediterrània i el jazz. El seu tercer disc, La matrona, és un treball insòlit per la presència de diferents sons, ritmes, instruments, col·laboracions (como les d'Irene Tremblay -Aroah- o de Sisa, referent imprescindible). Recentment ha publicat el seu darrer treball, Els invertebrats.

David Carabén és el líder i cantant de Mishima, un dels grups de referència de l'escena pop catalana. Després del seu exitós tercer disc Trucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa, considerat com el seu disc de la maduresa, David Carabén i els seus -Marc Lloret (ex-Felicidad Blanch), Dani Vega (Egotrip, Vyvian), Oscar d'Aniello (Facto Delafé y las Flores Azules) i Dani Acedo (Vyvian)- recentment han publicat el seu quart treball Set tota la vida. Amb una marcada vocació literària -potser per això prenen el seu nom del malhaurat escriptor japonès Yukio Mishima-, per al seu quart àlbum David ha escrit de nou cançons-història que canta en català. Per a l'enregistrament de Set Tota la Vida els Mishima han anat als estudis del mític productor Paco Loco al Puerto de Santa María.

***

Us agrada que us englobin dins el que s'anomena nou pop català independent? O, pel contrari, creieu que des del moment que l'adjectiu independent passar a ser una etiqueta per definir un estil musical perd força la seva accepció que l'acosta a la llibertat creativa?

David Carabén: Les etiquetes serveixen perquè els periodistes i part de l'audiència ens puguin classificar i comparar amb coses que ja coneixen, etc. A nosaltres pensar-hi no ens serveix de res. Crec que, ben al contrari, si l'obeíssim estrictament més aviat ens limitaria a seguir formant part d'aquesta categoria.

Raül Fernández: La independència musical és quelcom obligat si el que es busca és la qualitat i la personalitat en el que es fa. El que és cert és que l'etiqueta indie molts cops es fa servir com a excusa per passar per donar importància a elements externs a allò que és estrictament musical.

Els escriptors de l'Oulipo argumentaven que, imposant-se impediments o restriccions, es desfeien dels automatismes i els llocs comuns en què sovint cau l'escriptura sense bastides. Useu algun tipus de mètode similar per crear les lletres de les vostres cançons?

DC: La cançó pop ha de ser breu i això vol dir que has d'anar al gra. Com que és música, ha de tenir en compte que la memòria de l'oient té un paper important. Etcètera, etcètera. Vull dir que, per les seves condicions objectives, la cançó pop és un format que t'obliga a fer les coses d'una certa manera. Evidentment, pots fer de tot, però hi ha coses que aniran més a contrapèl que d'altres.

RF: El que a mi personalment em motiva, tant en el sentit musical com en el lletrístic, és l'intent de deixar enrere el que ja he fet i provar noves maneres de dir les coses. Òbviament, els petits canvis ja són en la majoria d'ocasions grans lluites individuals i les pròpies batalles rarament es mostren cap enfora amb la virulència que han tingut internament.

Pau Riba, en una entrevista publicada en aquesta mateixa revista deia això: «I és que un dels grans problemes que tenim en la música d'aquest país és que s'ha trencat la tradició instrumental -no sé si a causa del franquisme o per altres raons. A Andalusia, per exemple, tenen les guitarres, les castanyoles o les palmes, però aquí ni tan sols sabem quins instruments tocaven ni amb què s'acompanyava la gent quan feien cançó popular. Ens queda la cosa estereotipada de la cobla, que alguns diuen que és importada, i a part d'això només sabem que hi ha flautes i tambors.» Hi estaríeu d'acord? En quina mesura beveu de la tradició musical catalana?

DC: La nostra cultura ha sofert de moltes mancances per infinitud de raons. Una altra de ben greu: el nostre argot també va sofrir les restriccions del franquisme. Com es pot escriure en català de carrer si quan el català baixa al carrer es converteix en castellà? Amb tot, és ben possible que el que adverteix Pau Riba a propòsit dels instruments tradicionals es podria aplicar a qualsevol altra cultura o tradició musical. En la música conviuen sistemàticament tradició i revolta, oblits clamorosos i reaccions... Crec que li correspon més a la crítica establir què hi ha de cada cosa en la nostra música.

RF: És estrany perquè mai m'havia plantejat les coses d'aquesta manera. Crec que la tradició catalana pel que fa al folklore té els seus propis instruments, però el que és realment rellevant segons el meu punt de vista, és el caràcter arrauxat o tocat del bolet que ha acompanyat la tradició de la música a les nostres contrades. Vull recordar les cançons de bandolers, per només posar un exemple, amb lletres realment surrealistes en alguns casos, i colpidores en la majoria. Tot i això, crec que sóc un gran desconeixedor de la tradicó catalana antiga.

És obvi que les noves tecnologies, i sobretot Internet, estan propiciant canvis significatius sobretot pel que fa a la distribució i comercialització de la música. Creieu que també estan portant canvis en la manera com es composa? Com us plantegeu el futur d'aquí a deu anys tenint en compte que fa deu anys només quatre pioners disposaven d'Internet a casa?

DC: Les decisions que cal prendre a l'hora de composar són bàsicament les mateixes amb noves tecnologies o sense. Una cançó és una forma i la fas a base d'eliminar totes les altres formes que podria tenir.

RF: Em sap greu, però estic bastant cansat del tema. No sé cap a on anirà ni com afecta, cada dia em sembla que la gent perd més el temps amb el correu electrònic i Internet i tot plegat. És molt últil, però per a moments concrets. A més, respondre entrevistes per correu electrònic és molt més avorrit...

Pàgina
• 1
|
• 2
• 

• Versió per imprimir
• Envia'n una còpia