Coberta
Francesc Capdevila, Max (Barcelona, 1956), és autor d'historietes i il·lustrador. Començà a treballar en el món dels còmics al voltant dels anys setanta i inicià les seves publicacions de manera professional a El Víbora, una revista pionera de còmic underground i contracultural. Ha col·laborat amb Los tebeos del rollo, Star, Butifarra, Vol 502, Rumbo Sur..., i publicat els àlbums: Gustavo contra la actividad del radio (1982), Peter Punk (1985), El beso secreto (1987), Mujeres fatales (1990), Comecocometrón (1994), Bardín baila con la más fea (2000) i La biblioteca de Turpín (2006). És fundador i codirector editorial de la revista d'avantguarda gràfica nslm. Com a il·lustrador, ha elaborat cartells, portades de llibres i discs, il·lustracions per a premsa i per a llibres infantils. Al llarg de la seva carrera, ha guanyat el Premi de la Crítica Serra d'Or (1996), el Premi Nacional d'Il·lustració Infantil i Juvenil (1997), el Premi Ignatz (1999) i el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona (2000). El 2004 va rebre també el Premi Junceda d'Il·lustració pel llibre d'art Espiasueños (2003), una recopilació dels seus treballs com a il·lustrador al llarg dels darrers trenta anys. Hechos, dichos, ocurrencias y andanzas de Bardín el Superrealista (2006) és el seu últim còmic publicat, que ha estat traduït al català i pel qual ha rebut el Primer Premi Nacional de Còmic que otorga el Ministeri de Cultura.
GUILLEM MIRALLES. Molts dels col·laboradors de Paper de Vidre pertanyem a una generació que vam mamar còmic en català a la infantesa (les revistes Cavall Fort, Tretzevents, Astèrix, Tintín...) però, un cop arribats a la joventut i a l’edat adulta, el mercat no oferia ni ofereix còmics en català. Per què?
Els editors han considerat sempre que no era rentable publicar còmic adult en català. Les xifres de vendes de còmics sempre han estat magres, fins i tot en el bon moment dels anys vuitanta. Per tant, es considerava que era millor publicar-los en castellà i arribar així al màxim de lectors possibles a tot l’Estat. Tampoc ha ajudat genys el fet que la intelligentsia catalana hagi viscut sempre ignorant, si no menyspreant, el còmic. La situació pot començar a canviar ara, però no ens fem gaires il·lusions: anem molt endarrerits, i es pot tardar anys a arribar a fer que l’edició de còmic en català sigui una cosa habitual. A mi m’ha calgut rebre una pluja de premis per poder convèncer un editor que em publiqués un còmic en català. Ja té nassos, poder publicar un còmic per primera vegada en la meva llengua als cinquanta anys!
GM. Tu vas començar a dibuixar en una època de revoltes (sexuals, polítiques, el rock, les drogues...) en la qual el que s’anomenava món underground estenia la seva influència i en alguns casos començava a organitzar una indústria al voltant seu. Creus que des de llavors no s’ha vist tanta energia creativa independent mobilitzada i que encara ara vivim d’allò o que contràriament aquell moviment ha estat molt mitificat però vista l’evolució del món que ens envolta no n’hi havia per tant?
No em sembla que s’hagi mitificat tot allò, més aviat penso que encara no s’ha analitzat seriosament. Jo fa anys que estic allunyat de Barcelona, però la impressió que tinc mirant-m’ho des de fora és que no ha tornat a passar res semblant. No és que no hi hagi gent fent coses interessants, però cadascú va a la seva bolla. Als setanta hi havia una energia col·lectiva, era una xarxa molt atapeïda d’iniciatives en tots els camps, i tot es barrejava. Però, és clar, l’atmosfera social ha canviat molt, i els objectius vitals de la gent jove també. L’altre dia li contava coses de la Barcelona dels setanta a un periodista que encara no havia nascut en aquella època, i ell no parava de dir-me: «vols dir que no ho estas exagerant una mica?» I no, jo no exagerava. Fèiem les coses pel plaer immediat de fer-les. No competíem, ens alimentavem els uns als altres. Ningú no es plantejava que estigués en una carrera cap a un futur professional individual i triomfal. Això ja fa temps que no és així, em sembla.
GM. Què recomanaries a un gestor cultural polític que vol donar suport al món del còmic i no sap com?
Pel que fa als autors, no estaria gens malament crear beques d’ajut a la creació. Avui el mercat funciona amb llibres de vuitanta pàgines o més, i no hi ha revistes periòdiques on poder prepublicar les obres. Cap editor no està en condicions de finançar els nou o dotze mesos de feina que li calen a un autor per a fer una obra així. I si aconsegueixes acabar-la i publicar-la, llavors tens un avançament de drets d’autor irrisori. És una situació insostenible per als autors. També és urgent la creació d’un fons documental públic, centre o museu o el que sigui. Tenim a Catalunya una tradició impressionant de còmic, humor gràfic i il·lustració que s’està deixant desaparèixer de mala manera.
GM. Paper de Vidre és una revista a la qual només es pot accedir a través de la xarxa. Què creus que aporta la irrupció d’Internet en un món com el del còmic? Redifinirà el gènere a mig termini? Com interactues tu amb aquest nou mitjà?
La lectura de còmics en pantalla funciona molt pitjor que en paper. Ningú no ha resolt encara aquests inconvenients. De fet, a mi em sembla més i més absurd intentar-ho. La gramàtica visual i narrativa del còmic està indissolublement lligada a l’experiència de passar pàgina. Per a la pantalla cal crear un llenguatge nou. El problema és que llavors tens certes possibilitats (el so, el moviment) que t’aboquen directament a l’animació o al videojoc. Encara no sabem si es podrà desenvolupar un nou llenguatge de còmic adaptat a les pantalles i que no caigui en els territoris audiovisuals ja coneguts. Jo utilitzo l’ordinador bàsicament per colorejar els dibuixos i per cercar informació a la web. I el correu electrònic, és clar, que és imprescindible per a comunicar-se amb col·legues i clients i enviar les feines. Tinc també una pàgina web que em fa d’aparador de la meva obra.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia