Coberta
Nota: les respostes d’Enrique Vila-Matas han estat traduïdes per Tina Vallès, i en trobareu l’original castellà en un annex al final de l’entrevista.
Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) ha publicat sobretot llibres de narrativa, entre els quals destaquem Historia abreviada de la literatura portátil, Suicidios ejemplares, Hijos sin hijos, Bartleby y compañía, El mal de Montano, París no se acaba nunca, Doctor Pasavento i, molt recentment, Exploradores del abismo. Alguns d’aquests llibres han estat profusament guardonats tant a l’Estat espanyol com a l’estranger. La seva obra ha estat traduïda a vint-i-set idiomes. També ha publicat assaigs literaris i col·labora habitualment amb el diari El País.
Subal Quinina pregunta
1. Amb aquest últim llibre crec que ha traslladat el mal de la metaliteratura a la ment retorçada del lector, que s’imagina on és Vila-Matas en cada relat. Amb ingenuïtat, anomeno la meva teoria postmetaliteratura, o transmetaliteratura, qui no té feina el gat pentina... Vostè llegeix blocs, m’ho han dit, i ha estat «detectat». Què pensa quan llegeix teories com la que li he exposat? El diverteixen els avanços i retrocessos en la comprensió de la seva obra dels blocaires que vostè visita assíduament?
Aquí en aquest país, fins fa ben poc, si algú casualment s’assabentava que, per exemple, jo llegia un tal Blanchot, ho consideraven una més de les meves anomalies. En realitat, aquestes anomalies només han consistit a ser normal, culturalment parlant, en un país d’anormals. Aquestes anomalies han consistit sempre a estar interessat per tot i llegir qualsevol cosa que tingui a l’abast, fins i tot els papers de diari que el vent mou pel carrer.
Ara sembla que sigui anòmal ―fins i tot a vostè mateix li sobta― que rondi per Internet i els blocs. Però jo crec que, coneixent-me, és un fet ben normal. Que als solemnes escriptors espanyols famosos se’ls caiguin els anells per llegir blocs no vol dir que jo no ho faci, no vol dir que jo no pugui baixar a l’arena d’Internet i perdre els anells que, al capdavall, recupero ben aviat.
Llegeixo blocs literaris com llegeixo diaris i llibres. No tanco la porta a cap mena de lectura ni informació. I sí, em diverteix i m’instrueix i m’interessa veure què es diu i què es mou en uns blogs determinats que considero honestos i interessants, i no conduïts pel carallot de torn. Posaré exemples de blocs molt diversos però tots francament estimulants: El lamento de Portnoy, El dormitorio de Maud, el de Pierre Assouline a França, Apostillas literarias de la mexicana Magda, Borra el humo de tu frente, La segona perifèria, el Moleskine literario d’Iván Thays al Perú, Paraguas en llamas en el barri del Clot de Barcelona, el de la madrilenya Cristina Núñez Pereira, Hasta siempre Elena, el del Llibreter, el de Guillermo Urbizu, el de Miguel SanFeliu, el de Daniel Link a l’Argentina (Linkillo.com), No ha lugar a Múrcia, el d’Enrique Ortiz, el de Gustavo Faverón als EUA, el de Fadanelli a Mèxic... Ara que ja he fet aquesta llista —que era el que em feia més mandra de fer—, crec que qualsevol dia dedicaré un dels meus dietarios volubles d’El País als blocs literaris.
2. Qui ha llegit Prosas apátridas, de Ribeyro —que vostè homenatja en el seu llibre—, observa una relació un punt especial entre pare escriptor i fill. Des d’aleshores, i perquè un també fa els seus tempteigs literaris, em pregunto sovint quines coses ha hagut de sacrificar un escriptor per arribar a ser-ho, i me’n vénen unes quantes al cap i molt doloroses. Llegint entrevistes a literats, veig que el periodista sempre omet aquesta qüestió, ja que és sabut que al lector no li interessa la vida sinó l’obra. Però la metaliteratura ens empeny a saber més dels autors. I bé, si ho desitja, digui’m, senyor Vila-Matas, què se sacrifica quan s’és escriptor?
Em fa gràcia aquesta pregunta perquè fa temps em van preguntar en una enquesta d’El País sobre el rei Joan Carles (que feia anys), què pensava jo que havia hagut de sacrificar el monarca per ser-ho. I vaig dir que en ser rei havia hagut de renunciar a una vida normal com la dels altres i això li havia impedit saber què era realment, tret que estigués convençut que ell era el Rei.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia