Garriga

Per això mateix prescindeixo de la rima; vaig estar molts d’anys fent poemes amb rima, però m’obligava a dir coses que jo no volia dir. Vull dir que m’interessa més el que he de dir que no pas el joc formal

Foix em va interessar, però també al final l’he trobat excessiu, sempre jugant amb les paraules, donant voltes a la sínia, eh? No em diu re, deixant a banda el llenguatge i la cançoneta aquella. Vols un Jack Daniels, noi?

Ara bé: la gent llegeix el que li dóna la gana, cosa que em sembla molt bé. Sóc jo que m’he d’esforçar per tal que, si publico un llibre, arribi a tothom; si no arriba, la culpa és meva, vol dir que el meu tema és poc interessant, que no va més enllà.

A mi els imparables em van semblar bé, per això, van escandalitzar les quatre bledes assolellades del país: ara, l’antologia és pur mercadeig editorial, com també el llibre aquell de l’Esfera, on no diuen re

Quan la gent parla de la poesia catalana contemporània, i fan aquestes llistes interminables de noms, doncs bé, jo no hi surto mai. Deu ser que sóc dolent, no ho sé. Ja passo.

"Catalunya és un país de morts"

Per Ester Andorrà i Joan Todó

Francesc Garriga Barata, fill de Sabadell, és l’autor dels llibres de poemes Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni (1962), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003) i La nit dels peixos (2005). Professor de literatura, també va dirigir l’edició espanyola de la revista d’art FMR, col·laborà en el programa del 33 Avisa’ns quan arribi el 2000, així com en diversos programes radiofònics. També ha treballat amb Eugenio Tisselli (vegeu http://www.motorhueso.net/poetry.htm) i amb Dionís Escorsa.

 

Ens rep en el seu pis de l’Eixample, just a la Rambla de Catalunya, una tarda de febrer, benigna, fins i tot calorosa. Ens envolten tot de llibres, vells i nous, pintures, nines japoneses. Passem a una mena de despatx desordenat, amb una enorme finestra oberta, per on entren tots els sorolls del carrer. Damunt la taula hi ha un ordinador portàtil, una botella de Jack Daniels, un cendrer gros tot ple de pipes, una antologia francesa de haikus, les poesies d’Isidore Ducasse, L’ofici de viure de Pavese... Ens hi acomodem, enmig de la paperassa.

Ester Andorrà: Per cert, què et suggereix Paper de vidre?

Francesc Garriga Barata: Paper de vidre? Com t’ho diré? Una cosa que rasca (riu)... Una cosa que fa mal, un paper no gens agradable de tocar, ni de ser tocat per ell.

Joan Todó: Los teus primers llibres, del 1959 al 1973, van aparèixer autoeditats; los feies a la impremta Sallent, de Sabadell...

FGB: Home, és que quan jo era com tu, no hi havia déu que edités llibres de poesia; per exemple, de les Elegies de Bierville del Riba, que són una meravella, se’n feien poquíssims exemplars... A més, jo vivia a Sabadell i a Bellaterra, no era conegut ni res, i era impossible arribar a les editorials de Barcelona.

EA: I com és que del 1973 al 1990 no vas publicar res?

FGB: És que vaig dedicar-me exclusivament a ensenyar, entens? Jo vaig ser professor durant trenta-cinc anys, més o menys. Era una feina de moltes hores... Després, bé, tenia escrit Els colors de la nit i el vaig portar a Àlex Susanna, per veure si me’l publicava a Columna. I ell em va dir: «Home, si pots pagar l’edició, d’acord», i mira, ho vaig fer. No he sabut mai quants exemplars en van treure. El llibre següent ja va anar a través d’un premi literari.

JT: Tot i això, tot i les temporades de silenci editorial, s’ha dit que tens una obra molt unitària; Marc Romera parlava fins i tot d’un «poema únic».

FGB: Dec ser una persona que sempre pensa el mateix, què vols que et digui... Suposo que el que passa és que escric únicament i exclusiva perquè necessito escriure, i ho faig des de dintre; i el que porto dins no hi ha manera de treure-m’ho de sobre. És la necessitat, vaja, d’explicar-te tu mateix, o de definir el que sents, i els neguits que et porten. Com un pintor quan pinta, no? Només que el meu mitjà per objectivar el que penso és l’escriptura, ja està.

EA: I si no hi hagués aquests neguits? Ser feliç, trauria l’escriure?

FGB: No ho sé, jo diria que sí. Ja t’ho dic ara, però, tampoc en tinc gaire experiència, de la felicitat... Tinc la impressió d’haver perdut la joventut. O, vaja, és aquesta la sensació; que has viscut enganyat, que t’han enganyat els altres, que has estat fent coses que no volies fer o que no eren les que et pensaves que eren. I de cop i volta vas i toques una mica de peus a terra i t’adones que l’adolescència ja no hi és, que ets una persona madura. I bé, ja és aquest el problema, no?

JT: Abans has dit que escrius des d’una necessitat expressiva, vital. Lo pas des d’esta necessitat fins al poema, què implica? Corregeixes molt?

FGB: Hi ha moltes coses que, si les dius tal com són, són prosa; a més, m’agrada deixar un marge per a la imaginació del lector. A banda que hi ha coses que mai les explicaré, no sóc tan descarat. Corregeixo molt, sí, fins a l’últim moment; per expressar-me millor, definir millor el que vull dir. Alguns poemes desapareixen, sencers; el llibre, com ara per exemple aquest que tinc aquí, que és el pròxim, canvia, va madurant. Si l’haguessis vist fa un any, o dos mesos, pensaries que és un altre llibre. És que de vegades, quan escric, em sembla que he dit el que volia dir, i al cap d’un temps em sembla que no. Per això mateix prescindeixo de la rima; vaig estar molts d’anys fent poemes amb rima, però m’obligava a dir coses que jo no volia dir. Vull dir que m’interessa més el que he de dir que no pas el joc formal; crec, això sí, que els versos han de tenir ritme, però un ritme que surti de dintre. No crec en la prosa poètica.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits