Coberta
La teva primera pel·lícula, Cravan vs Cravan (2002, Premi del públic i Millor director revelació al Festival de Sitges, Premi del Jurat al Festival Docúpolis 2003), sorgeix a partir del Màster de Documental de Creació de l’IDEC. ¿Quines relacions hi ha entre aquest film i els altres produïts a partir del Màster?
El documental és com un zoo on hi habiten tots els animals estranys que encara no se sap si són mamífers, aus o rèptils: de moment som com els ornitorincs d’en Kant. S’hi acaba englobant tot allò que no sigui una pel·lícula de ficció convencional. En aquest sentit, les pel·lícules del Màster són una demostració de l’heterogeneïtat que hi ha al documental. Estilísticament, em sembla destacable que totes les pel·lícules del Màster (Guerín, Jordà, Comolli, Ricardo Íscar, Marc Recha, Mercedes Alvárez, Ariadna Pujol, les meves) responen a personalitats i sensibilitats artístiques molt diferents. El nexe d’unió més evident és que tots treballem des d’un amor genuí pel cinema, amb mitjans més propers a l’artesania que a la indústria, i que intentem que el procés de creació d’una pel·lícula esdevingui una experiència vital, viscuda amb complicitat pels realitzadors, els personatges i els equips tècnics (formats en part per alumnes).
¿I què està passant ara amb el documental al cinema espanyol, que se’n fan programes de TV, es creen màsters i sembla que se’n parli més que mai?
El més important és que, per primera vegada en la història del cinema espanyol, no hi trobem dos o tres franctiradors aïllats, sinó directors de diferents generacions que poden dialogar i que intercanvien experiències. Això és fonamental per entendre el que està succeint. Per exemple, a partir dels treballs d’en Jordà i d’en Guerín, hem après primer a treballar amb una llibertat formal desacostumada, i en segon lloc, que amb una mica d’imaginació, els plans de rodatge i els pressupostos poden aplicar-se amb una elasticitat insospitada. Així, per exemple, es pot optar per rodar amb un equip reduït a canvi d’ampliar les setmanes de filmació. De fet, el temps (un factor clau en moltes d’aquestes pel·lícules) és el més car d’aconseguir al cinema, i encara cal lluitar molt per fer entendre els productors que sovint és preferible renunciar a altres aspectes abans que no pas al temps.
Molta gent es pensa que, en el teu primer film, et vas inventar el personatge d’Arthur Cravan (pseudònim de Frank Avenarius Lloyd, 1986-1918), de la mateixa manera que ho deien a Carles Hac Mor fa uns anys. Estem poc acostumats a acceptar vides més atribolades, acomodats en la nostra quotidianitat?
Ja fa unes quantes dècades que, cada vegada que algú recupera en Cravan, molts es pensen que és un personatge de ficció. Em sembla una bonica tradició que espero que algú altre continuï tan bon punt la gent s’oblidi de la meva pel·lícula. Al llarg del darrer segle, els mitjans de comunicació ens han donat gat per llebre tantes vegades, que suposo que és normal que s’hagi perdut la innocència i la credulitat. Tanmateix, em sorprèn molt que la gent encara es pregunti tan sovint “però això va succeir de debò?” a la sortida del cinema i no al final dels informatius televisius.
¿Com vau trobar exactament en Frank Nicotra (un dels protagonistes principals del film) i com se t’acut canviar l’estructura de Cravan vs Cravan a partir d’aquest fet?
La trobada d’en Frank (doble campió d’Europa de boxa, ex número 1 del rànquing mundial, poeta, director de cinema) és un esplèndid exemple de casualitat dadaista. Hi crec molt en aquest tipus de casualitats, perquè sempre que estàs buscant alguna cosa de forma obsessiva acabes trobant-ne d’altres que eren insospitables però que responen a la perfecció als teus objectius. Quan ja teníem un primer dossier del projecte de “Cravan vs Cravan”, el meu productor, Paco Poch, se’n va anar a París per intentar lligar una coproducció francesa. A la sala d’espera va coincidir amb en Frank, que també era allà per intentar vendre el seu primer llarg com a director. D’aquella productora, cap dels dos va aconseguir-ne res, però van xerrar força estona mentre esperaven i el resultat és que en Paco em va trucar des de París dient-me, emocionat, que acabava de conèixer en Cravan. He de confessar que la meva primera reacció va ser molt escèptica, perquè en Paco a vegades em feia propostes realment surrealistes (mai oblidaré el dia que va trobar-se en Miguel Bosé a un avió i me’l va proposar per interpretar l’Oscar Wilde). Però amb en Frank la va encertar de ple, i aquest encontre va canviar “Cravan vs Cravan” de dalt a baix.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia