Roger Mas i Solé (Solsona, 1975). Qui sap si potser avui des de la lluna es veurà terra plena? Plantejant-se aquesta mena d'interrogants, hom ja pot intuir que Roger Mas té facilitat per fer girar la truita sense que li caigui a trossos pels costats de la paella; d’això se'n diu habilitat per anar un xic més enllà. Des de fa ja quatre discos i amb el vist-i-plau de Jaume Sisa i Pau Riba, ha pres en part el relleu de l'escola creada per aquests cantautors situats a una palestra més desaforada i surrealista de l’habitual. Aquest solsoní, segons ha declarat alguna vegada, és cantautor per exigència vocacional i tastaolletes convençut i, a més de tenir una veu de gravetat poderosa i tocar la guitarra i el piano, també s’espavila amb el clarinet i el saxo, ja que va debutar en la música amb aquests instruments dins una orquestra de “patxanga” i més endavant, fou saxofonista del grup de rock Les Pellofes Radioactives. La cançó Llums de colors, guanyadora del premi Èxit 1996, el donà a conèixer com a cantautor i dp és el seu darrer disc. Un tarannà amb curiositat, una atracció per la metàfora, un ofici i desfici per la música i les vivències mateixes s’han combinat en les proporcions adequades per a una personal i rica amalgama.Finals de juliol a un pis del Raval de Barcelona. Havent-nos polit un showarma i una cervesa cadascú, engego el ventilador i la gravadora. M’imagino que en una entrevista no es pot pretendre conèixer l’entrevistat, sinó més aviat entreveure’l des d’una perspectiva que es vagi acostant a la conversa tot allunyant-se de l’interrogatori. No sé si me’n vaig sortir, però tanmateix vam riure força.

P.d.V. En Jim Morrison, en referència a la percepció de les imatges, va escriure:

(Les finestres s’obren en dos sentits,

els miralls en un)

Mai travesses un mirall caminant

ni creues una finestra nedant.

És per això que en una de les teves cançons circules en un sis-cents sense rodes i a un pam de terra, és a dir, no tocant de peus a terra?

R.M. Lo difícil que és respondre aquesta pregunta...

P.d.V. Vull dir, què se sent conduint en aquestes condicions?

R.M. Era un somni. És la transcripció literal d’un somni, de punta a punta. Em sap greu no donar més explicacions...

P.d.V. Et sents identificat amb el surrealisme i la percepció onírica de la realitat?

R.M. Em sembla que el Manifest surrealista de Breton, el que deia és que el surrealisme pretenia representar la realitat total, no la realitat dels somnis, i jo crec que s’ha entès malament, no? Fins i tot a l’Enciclopèdia Catalana, surrealisme surt com a superrealisme, que és com es deia originàriament, i superrealisme, perquè era més que el realisme, no només comprenia la realitat ordinària, sinó que volia representar totes les realitats possibles i per tant, havia d’incloure el món dels somnis i de les realitats paral·leles.

P.d.V. Per tant, entens el surrealisme com a cosa superreal.

R.M. Sí, a mi m’agrada més aquesta accepció que no la del Dalí, que tenia un punt de pallasso. I per a mi, Breton és més seriós, malgrat el Manifest surrealista...

P.d.V. No sé on vaig llegir que “l'art és l’acte social d’un home solitari”. Et consideres així, una persona solitària, que en solitud grava discos i en societat fa concerts?

R.M. No... un compon en solitud, l’acte de crear és molt solitari, però el disc no es grava en solitud. A més, jo també feia els concerts pràcticament en solitud, abans de tenir la possibilitat de fer-los en públic. I això de tocar en públic, compartir les cançons amb gent que no coneixes, respon més a raons econòmiques que a d’altres i potser també, a un punt de vanitat i exhibicionisme, penso que com tots els artistes, però crec que es pot ser vanitós i exhibicionista sanament. I una altra cosa és compartir les cançons amb els amics…

Pàgina
• 1
|
• 2
|
• 3
|
• 4
|
• 5
• 

• Versió per imprimir
• Envia'n una còpia