Francesc Capdevila, Max (Barcelona, 1956), és autor d'historietes i il·lustrador. Començà a treballar en el món dels còmics al voltant dels anys setanta i inicià les seves publicacions de manera professional a El Víbora, una revista pionera de còmic underground i contracultural. Ha col·laborat amb Los tebeos del rollo, Star, Butifarra, Vol 502, Rumbo Sur..., i publicat els àlbums: Gustavo contra la actividad del radio (1982), Peter Punk (1985), El beso secreto (1987), Mujeres fatales (1990), Comecocometrón (1994), Bardín baila con la más fea (2000) i La biblioteca de Turpín (2006). És fundador i codirector editorial de la revista d'avantguarda gràfica nslm. Com a il·lustrador, ha elaborat cartells, portades de llibres i discs, il·lustracions per a premsa i per a llibres infantils. Al llarg de la seva carrera, ha guanyat el Premi de la Crítica Serra d'Or (1996), el Premi Nacional d'Il·lustració Infantil i Juvenil (1997), el Premi Ignatz (1999) i el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona (2000). El 2004 va rebre també el Premi Junceda d'Il·lustració pel llibre d'art Espiasueños (2003), una recopilació dels seus treballs com a il·lustrador al llarg dels darrers trenta anys. Hechos, dichos, ocurrencias y andanzas de Bardín el Superrealista (2006) és el seu últim còmic publicat, que ha estat traduït al català i pel qual ha rebut el Primer Premi Nacional de Còmic que otorga el Ministeri de Cultura.

GUILLEM MIRALLES. Molts dels col·laboradors de Paper de Vidre pertanyem a una generació que vam mamar còmic en català a la infantesa (les revistes Cavall Fort, Tretzevents, Astèrix, Tintín...) però, un cop arribats a la joventut i a l’edat adulta, el mercat no oferia ni ofereix còmics en català. Per què?

Els editors han considerat sempre que no era rentable publicar còmic adult en català. Les xifres de vendes de còmics sempre han estat magres, fins i tot en el bon moment dels anys vuitanta. Per tant, es considerava que era millor publicar-los en castellà i arribar així al màxim de lectors possibles a tot l’Estat. Tampoc ha ajudat genys el fet que la intelligentsia catalana hagi viscut sempre ignorant, si no menyspreant, el còmic. La situació pot començar a canviar ara, però no ens fem gaires il·lusions: anem molt endarrerits, i es pot tardar anys a arribar a fer que l’edició de còmic en català sigui una cosa habitual. A mi m’ha calgut rebre una pluja de premis per poder convèncer un editor que em publiqués un còmic en català. Ja té nassos, poder publicar un còmic per primera vegada en la meva llengua als cinquanta anys!

GM. Tu vas començar a dibuixar en una època de revoltes (sexuals, polítiques, el rock, les drogues...) en la qual el que s’anomenava món underground estenia la seva influència i en alguns casos començava a organitzar una indústria al voltant seu. Creus que des de llavors no s’ha vist tanta energia creativa independent mobilitzada i que encara ara vivim d’allò o que contràriament aquell moviment ha estat molt mitificat però vista l’evolució del món que ens envolta no n’hi havia per tant?

No em sembla que s’hagi mitificat tot allò, més aviat penso que encara no s’ha analitzat seriosament. Jo fa anys que estic allunyat de Barcelona, però la impressió que tinc mirant-m’ho des de fora és que no ha tornat a passar res semblant. No és que no hi hagi gent fent coses interessants, però cadascú va a la seva bolla. Als setanta hi havia una energia col·lectiva, era una xarxa molt atapeïda d’iniciatives en tots els camps, i tot es barrejava. Però, és clar, l’atmosfera social ha canviat molt, i els objectius vitals de la gent jove també. L’altre dia li contava coses de la Barcelona dels setanta a un periodista que encara no havia nascut en aquella època, i ell no parava de dir-me: «vols dir que no ho estas exagerant una mica?» I no, jo no exagerava. Fèiem les coses pel plaer immediat de fer-les. No competíem, ens alimentavem els uns als altres. Ningú no es plantejava que estigués en una carrera cap a un futur professional individual i triomfal. Això ja fa temps que no és així, em sembla.

GM. Què recomanaries a un gestor cultural polític que vol donar suport al món del còmic i no sap com?

Pel que fa als autors, no estaria gens malament crear beques d’ajut a la creació. Avui el mercat funciona amb llibres de vuitanta pàgines o més, i no hi ha revistes periòdiques on poder prepublicar les obres. Cap editor no està en condicions de finançar els nou o dotze mesos de feina que li calen a un autor per a fer una obra així. I si aconsegueixes acabar-la i publicar-la, llavors tens un avançament de drets d’autor irrisori. És una situació insostenible per als autors. També és urgent la creació d’un fons documental públic, centre o museu o el que sigui. Tenim a Catalunya una tradició impressionant de còmic, humor gràfic i il·lustració que s’està deixant desaparèixer de mala manera.

GM. Paper de Vidre és una revista a la qual només es pot accedir a través de la xarxa. Què creus que aporta la irrupció d’Internet en un món com el del còmic? Redifinirà el gènere a mig termini? Com interactues tu amb aquest nou mitjà?

La lectura de còmics en pantalla funciona molt pitjor que en paper. Ningú no ha resolt encara aquests inconvenients. De fet, a mi em sembla més i més absurd intentar-ho. La gramàtica visual i narrativa del còmic està indissolublement lligada a l’experiència de passar pàgina. Per a la pantalla cal crear un llenguatge nou. El problema és que llavors tens certes possibilitats (el so, el moviment) que t’aboquen directament a l’animació o al videojoc. Encara no sabem si es podrà desenvolupar un nou llenguatge de còmic adaptat a les pantalles i que no caigui en els territoris audiovisuals ja coneguts. Jo utilitzo l’ordinador bàsicament per colorejar els dibuixos i per cercar informació a la web. I el correu electrònic, és clar, que és imprescindible per a comunicar-se amb col·legues i clients i enviar les feines. Tinc també una pàgina web que em fa d’aparador de la meva obra.

GM. Del que has pogut veure darrerament en el món cultural (sigui quin sigui l’àmbit: cinema, música, literatura, còmic...), què t’ha impressionat o què t’ha atret significativament?

En còmic m’interessen cada vegada més les feines atípiques, les que se surten dels paràmetres habituals, el que fa en Chris Ware, per exemple. O en Keko, a Espanya. O el llibre Súper puta, del Manel Fontdevila, un exemple d’experimentació reeixida. En música ara estic molt ficat amb certs intèrprets del que s’anomena americana: Jason Molina, Willard Grant Conspiracy o Bonnie Prince Billy. D’aquí m’agraden molt els 12Twelve. En literatura, Los detectives salvajes, de Bolaño, y La crònica del pájaro que da cuerda al mundo de Murakami són dues novel·les que m’han marcat molt.

GM. La referència temàtica que inspirarà els textos dels col·laboradors de Paper de Vidre per aquest número és la transformació. Què et suggereix aquest tema?

Els somnis, en què tot és un contínuum de transformacions (persones, objectes, espai, temps) en les direccions més insospitades. També el flux de consciència, en què la ment vagareija d’un tema a l’altra sense direcció ni destí prefixats. Sempre he volgut fer un còmic sobre això, però els assaigs previs que he fet han estat, fins ara, desalentadors.

ELS CONVIDATS PREGUNTEN A MAX

VÍCTOR NUBLA (músic). Jo volia demanar-li a en Max què ha representat per al seu treball la llarga i fructífera relació amb en Pascal Comelade.

Des del primer moment que ens vam trobar, devia ser a finals dels vuitanta, hi va haver sintonia personal entre en Pascal i jo. És sorprenent la solidesa de la nostra amistat tenit en compte el poc que ens hem vist i el poc que hem parlat al llarg dels anys. Sens dubte tenim en comú una manera d’enfocar la feina de creació, jo diria que fins i tot hi ha un to comú a la seva música i als meus còmics. Compartim també una manera sigil·losa de moure’ns pel món real, per tal de preservar la nostra independència creativa costi el que costi. I, és clar, tenim també unes referències vitals i culturals molt properes, Ara faig un còmic de prop de cinquanta pàgines sobre ell, que sortirà acompanyat de dos CD, i no m’hi vaig haver de barallar gens amb el guió. Va fluir d’una manera poc habitual en mi.

LUIS MATA (dibuixant). Peter Punk y Bardín ¿se parecen o se parecieron en algún momento a él? ¿En qué?

Hmmm… Doncs no. Home, sempre hi ha alguna cosa. Són feines personals i no d’encàrrec, i per tant, et surt allò que hi ha dins teu. A Peter Punk era segurament la mala llet en comprovar que les utopies no arribarien a fer-se realitat ni de lluny. A Bardín són els temes allò que surt de mi i que m’interessa, però no el personatge. Com a molt, ell i jo podríem compartir la perplexitat davant del nonsense del món i, és clar, el gust pel conyac. Però si alguna cosa he après tots aquests anys d’autor de còmics és que el personatge, com més lluny de l’autor, millor per a tots (inclòs el lector).

LUIS MATA (dibuixant). Diferencias, aparte de las evidentes, entre el mercado francés y el español (que haga sangre ahí).

El mercat francès no se’l van inventar ahir. Té una tradició, és sòlid i, sobretot, permet viure a tothom, autors i editors, independents o no. Fins i tot podria morir d’excés de salut (les darreres mogudes de concentració empresarial en el sector editorial comencen a ser alarmants). Però més que de mercat jo parlaria de lectors. Hi ha hagut sempre, és clar i tothom ho sap, una altra manera d’enfocar i tractar la cultura en general a França. I això es nota en moltes coses, però hi ha una que em crida l’atenció: el lector francès té més curiositat, està més disposat a obrir els ulls a allò nou que li posin davant. A Espanya i a Catalunya tot és molt precari: la indústria editorial, els sistemes de distribució…, i també la curiositat dels lectors. No em sembla exagerat dir que el còmic espanyol l’han aixecat sempre els autors, i normalment a contrapèl dels editors i amb els lectors d’esquena, mirant embadalits cap a Estats Units, França o, actualment, Japó.

ROGER MAS (músic). Max, fins a on ha d'arribar el compromís artístic?

El compromís bàsic és amb un mateix. Aconseguir i mantenir la independència creativa. Fer allò que es vol i allò en què es creu. Fer-ho el millor que es pot i se sap. Sempre he pensat que això ja és, de per si, una actitud política. Si, a més, es vol explorar a través de la feina creativa qüestions socials, o expressar opinions polítiques, doncs molt bé, però això no és pas obligatori en l’art.

PAU RIBA Riba (poeta i músic). Hola, Max, com estàs, com prova per Sineu? (deixant això a banda, felicitats hipermerescudes!)

Gràcies! Per Sineu molt bé, aquest trosset de món em resulta molt inspirador. Bé, ja saps que no és un trosset qualsevol, és el centre de Mallorca, i per tant el centre del món. Diu la llegenda que cada 31 de desembre, el capellà i l’escolanet baixen sota el campanar de l’església a posar oli al pern que fa girar el món. Dal&;iacute; es va confondre quan va assegurar que el centre del món era a l’estació de Perpinyà. La confusió li venia, segurament, del fet que a Perpinyà hi ha el Palau dels Reis de Mallorca, i que Jaume II, que va fer aixecar el Palau Reial de Sineu i el va convertir en capital de Mallorca, era rei de Mallorca i Perpinyà. Encara avui se sent l’expressió «Cago’n Sineu!», que ve de quan els mallorquins havien d’anar a pagar els imposts a Sineu.

JORDI PUNTÍ (escriptor). Li voldria preguntar quins eren els seus referents de còmic quan va crear el personatge de Peter Punk. Els referents literaris ja els tenim (J. M. Barrie), però m'interessa saber cap a on el portaven en aquella època els seus interessos en el còmic...

En aquells temps jo estava completament enlluernat amb l’obra d’Yves Chaland. Aquell paio havia agafat la línia clara clàssica d’Hergé o Franquin i l’havia posat al dia amb un traç de pinzell molt potent, expressiu i dinàmic. És una pena que aquest home morís tan jove, perquè hagués arribat molt, molt lluny. Els seus guions també estaven molt ben treballats, i alguns, com les tires de «Le jeune Albert», són una meravella d’acidesa, ironia i mala llet molt fines.

JULIÀ DE JÒDAR (escriptor). M’agradaria preguntar a en Max com veuria representat, avui dia, un personatge com el Gustavo, una inesborrable presència en la història del còmic amb consciència (que no sé si és exactament el mateix que conscienciat).

Buf! A mi em cau molt lluny el Gustavo. Vull dir que és una obra molt de joventut, i que ara em sembla bastant naïf i immadura. No ho sé, no li veig un paper avui dia a un personatge com ell. Reconec que va significar alguna cosa per a mi i per a molts lectors. De fet, encara n’hi ha que em demanen si no el tornaré a dibuixar. Però jo sóc dels que pensen que les coses tenen un sentit en el context en què es produeïxen, i que voler-les portar més enllà no funciona. Si ara agafés la màquina del temps i me n’anés a l’any 79, a l’inici del Víbora, i em posés a dibuixar allà el Bardín, estic segur que seria un fracàs sonat!

ORIOL MALET (dibuixant). Sempre he cregut veure en l’obra d’en Max influències d'altres autors com ara Yves Chaland o Chris Ware, em refereixo a influències en el sentit positiu de la paraula, ja que crec que recull aspectes de diversos autors per definir de forma magistral el seu grafisme més personal. Fins a quin punt en Max posa la mirada en altres autors i fins a quin punt ho reconeix (o no) com a influència concreta (o no) per definir el seu grafisme?