Roger Mas i Solé (Solsona, 1975). Qui sap si potser avui des de la lluna es veurà terra plena? Plantejant-se aquesta mena d'interrogants, hom ja pot intuir que Roger Mas té facilitat per fer girar la truita sense que li caigui a trossos pels costats de la paella; d’això se'n diu habilitat per anar un xic més enllà. Des de fa ja quatre discos i amb el vist-i-plau de Jaume Sisa i Pau Riba, ha pres en part el relleu de l'escola creada per aquests cantautors situats a una palestra més desaforada i surrealista de l’habitual. Aquest solsoní, segons ha declarat alguna vegada, és cantautor per exigència vocacional i tastaolletes convençut i, a més de tenir una veu de gravetat poderosa i tocar la guitarra i el piano, també s’espavila amb el clarinet i el saxo, ja que va debutar en la música amb aquests instruments dins una orquestra de “patxanga” i més endavant, fou saxofonista del grup de rock Les Pellofes Radioactives. La cançó Llums de colors, guanyadora del premi Èxit 1996, el donà a conèixer com a cantautor i dp és el seu darrer disc. Un tarannà amb curiositat, una atracció per la metàfora, un ofici i desfici per la música i les vivències mateixes s’han combinat en les proporcions adequades per a una personal i rica amalgama.Finals de juliol a un pis del Raval de Barcelona. Havent-nos polit un showarma i una cervesa cadascú, engego el ventilador i la gravadora. M’imagino que en una entrevista no es pot pretendre conèixer l’entrevistat, sinó més aviat entreveure’l des d’una perspectiva que es vagi acostant a la conversa tot allunyant-se de l’interrogatori. No sé si me’n vaig sortir, però tanmateix vam riure força.

P.d.V. En Jim Morrison, en referència a la percepció de les imatges, va escriure:

(Les finestres s’obren en dos sentits,

els miralls en un)

Mai travesses un mirall caminant

ni creues una finestra nedant.

És per això que en una de les teves cançons circules en un sis-cents sense rodes i a un pam de terra, és a dir, no tocant de peus a terra?

R.M. Lo difícil que és respondre aquesta pregunta...

P.d.V. Vull dir, què se sent conduint en aquestes condicions?

R.M. Era un somni. És la transcripció literal d’un somni, de punta a punta. Em sap greu no donar més explicacions...

P.d.V. Et sents identificat amb el surrealisme i la percepció onírica de la realitat?

R.M. Em sembla que el Manifest surrealista de Breton, el que deia és que el surrealisme pretenia representar la realitat total, no la realitat dels somnis, i jo crec que s’ha entès malament, no? Fins i tot a l’Enciclopèdia Catalana, surrealisme surt com a superrealisme, que és com es deia originàriament, i superrealisme, perquè era més que el realisme, no només comprenia la realitat ordinària, sinó que volia representar totes les realitats possibles i per tant, havia d’incloure el món dels somnis i de les realitats paral·leles.

P.d.V. Per tant, entens el surrealisme com a cosa superreal.

R.M. Sí, a mi m’agrada més aquesta accepció que no la del Dalí, que tenia un punt de pallasso. I per a mi, Breton és més seriós, malgrat el Manifest surrealista...

P.d.V. No sé on vaig llegir que “l'art és l’acte social d’un home solitari”. Et consideres així, una persona solitària, que en solitud grava discos i en societat fa concerts?

R.M. No... un compon en solitud, l’acte de crear és molt solitari, però el disc no es grava en solitud. A més, jo també feia els concerts pràcticament en solitud, abans de tenir la possibilitat de fer-los en públic. I això de tocar en públic, compartir les cançons amb gent que no coneixes, respon més a raons econòmiques que a d’altres i potser també, a un punt de vanitat i exhibicionisme, penso que com tots els artistes, però crec que es pot ser vanitós i exhibicionista sanament. I una altra cosa és compartir les cançons amb els amics…

P.d.V. Què hi ha de “seny” i de “rauxa” en les teves cançons. En quin moment de la composició prenen més importància un i l’altra?

R.M. La rauxa és més important, és el que surt sol, el contingut. Una cosa quan surt, no surt en cinc minuts sinó en un instant d’inspiració. Jo penso que la creació és un treball inconscient. Tot allò té un ordre i una raó, però s’ha treballat a la part inconscient. Quan l’inconscient sent que allò està acabat, t’ho vomita a sobre i ho passa al conscient. Llavors, en cuidar la forma per presentar-ho d’una manera que es pugui entendre i compartir, aquí entra l’enteniment, el seny.

P.d.V. I això de la “rauxa inconscient” enllaça amb el surr...

R.M. Surrealisme, sí, és clar, exactament.

P.d.V. El teu últim disc porta el títol de dp, “diapositiva”, segons tu, per ser “diürn i positiu”, per ser més solar i lluminós. Això vol dir que els tres anteriors són “nn”, “nocturns i negatius”, llunàtics i foscos?

R.M. El primer (Les Flors del Somni) és llunàtic, però no és fosc. Encara que hi ha alguna pinzellada fosca, el to general del disc és fresc i ingenu. El segon (Casafont) tampoc és que sigui fosc. Per a mi, el tercer (roger mas & les flors...) és el fosc i el més torturat. El que passa és que el quart, en relació als altres tres, és el primer que és vital, el primer que la intenció no és treure dimonis a partir de la literatura o la música, o quedar-se descansat tocant, o passar l’estona o alleugerir-se, sinó que hi ha una pretensió de crear uns petits cristalls, de construir alguna cosa. Per això és l’únic constructiu de tots quatre, el definitiu, perquè és el que em defineix millor. Definitiu de definidor, no de final.

P.d.V. Al final del teu penúltim disc roger mas & les flors…, afirmaves “… i si torno, seré un altre”? O sigui, ara ets “un altre”?

R.M. Bo..., clar, un cop et fiques a dins d’un cony còsmic, si tornes, seràs un altre per força. I això que no crec en la reencarnació, en absolut. Però sí que participo de les tradicions, sí que crec en una certa repetició de les tradicions per genètica o cultura, amb una permanència d’una consciència col·lectiva i d’uns patrons, però que no tenen res a veure amb la reencarnació.

P.d.V. A quin sentit de “tradició” et refereixes?

R.M. Doncs al fet que, per exemple, Ramon Llull estigui en tu sense que hagis llegit mai Ramon Llull, que participis de coses que fa molt temps que estan vives.

P.d.V. ...?

R.M. I és que està en tu. Dante Alighieri està en tu, la Divina Comèdia està en tu, en els teus patrons de pensament, encara que no l’hagis llegit mai, perquè la cultura passa per sota. Per més que les coses es prohibeixin o no s’expliquin, estan en l’inconscient col·lectiu. La transmissió de cultura és un fenomen complicat...

P.d.V. Deixa’m ser una mica crític… Hi ha un aspecte del teu últim disc dp que em sobta una mica: així com has intentat experimentar amb la música jugant amb bases electròniques, pel que fa a les lletres d’algunes cançons, en comparació amb el tres discos anteriors, molt més críptics i generadors d’un món particular, en aquest has passat a expressar de forma absolutament explícita, i fins i tot senzilla, un sentiment com és l’amor en majúscules (“T’estimo”, “tinc tantes ganes de tenir-te aquí”, “et vull només a tu”). No utilitzar recursos del llenguatge més elaborats que el “t’estimo” és una manera de treure’s la màscara, de perdre un cert pudor, però en detriment de la forma simbòlica de poetes com Rimbaud i Baudelaire, pels quals t’has declarat sempre influït?

R.M. Sí, però és que la vida és més gran que una estètica i en aquest cas, no era un recurs, era el que havia de dir a una persona concreta i el que em venia de gust. A la persona que t’estimes, no li dius coses estranyes, li acabaràs dient “t’estimo”. En aquest disc hi ha una recerca artística de la senzillesa que és paral·lela a una recerca humana de la senzillesa. En el mateix moment en que intentes fer més senzilles les lletres i les músiques, estàs fent més senzilla la teva vida. I detesto bastant aquest transcendentalisme a la francesa, del que sóc tan hereu i hi participo tant, que constantment ens ha de fer tenir actituds artístiques i constantment rebuscar les coses. I no és que vaigui a buscar la senzillesa, vai a buscar un punt més de senzillesa que el que tenia. I, d’altra banda, amb aquesta senzillesa també hi ha una voluntat d’arribar a més persones.

P.d.V. L’Arthur Cravan, poeta i boxejador de principis de segle, de vida atrafegada i tribulada, deia que cal ser misteriós.

R.M. Cal ser misteriós? Al nord sí, a la mediterrània no cal. Això del misteri és més cèltic.

P.d.V. Això ho dic perquè al disc Casafont hi ha una frase que m'intriga: el fracassat sempre busca la puresa.

R.M. “Sempre sobreviuré, de tot em refaré”, perquè totes les hòsties que et puguin fotre, les pots suportar perfectament, et pots sobreposar a coses que no et pots imaginar. “Perquè sempre m’enganxaré els dits, que tot em farà mal”. “D’entre totes cap i d’entre cap una”, d’entre totes les possibilitats que et dóna la vida, no me n’interessa cap i d’entre aquestes cap, el suïcidi. I “el fracassat sempre busca la puresa” és perquè la recerca de l’absolut, l’idealisme, la veritat i aquest platonisme només porta al desastre. La gent es confon, no sap ser flexible i no sap entomar els giravolts de la vida amb la seva complexitat. L’idealisme és una limitació de la realitat, és una eina, mai una finalitat, com la raó, una eina i prou. De fet, tenia un amic que es va penjar als trenta-sis anys i abans de fer-ho, va transcriure aquest poema (“Coixí”), “Muerte” del García Lorca i un altre que no me’n recordo.

P.d.V. Buscava la puresa?

R.M. Sí, era un idealista i volia anar més enllà del que el seu cervell era capaç de processar. I són sempre els mateixos referents: Rimbaud, Baudelaire, Borges... aquests tarats que certes persones realment no haurien de llegir, perquè llavors la gent se’ls pren seriosament. La realitat egoista d’un artista no és res més que els sentiments d’una persona, per més universals que els vulgui fer.

P.d.V. No sé qui afirmà que “l'home no és únic per la seva Ciència, ni tampoc pel seu Art. És únic perquè la Ciència i l'Art són, per igual, expressions de la meravellosa plasticitat de la ment”. Creus que la Ciència i l'Art, en el fons, formen part d'una mateixa (re)cerca de l'home? És que això ho relacionava amb quan a la cançó Volant cantes “no coneixem el món d'allà fora ni el que tenim dins"...

R.M. Suposo que sí... A mi m’agrada que els poemes tinguin múltiples interpretacions i aquesta és la gràcia de ser més críptic, si ets més directe això es perd. Però en aquesta frase anava més pels problemes de comunicació degut a les inèrcies que tenen les persones, que enlloc de parar i escoltar el que li estan dient o el que li està dient el seu propi cos, prefereixen seguir les inèrcies de sempre i els patrons marcats, que són molt més còmodes.

P.d.V. D’algunes de les teves lletres se’n destil·la un món ple de referències a la naturalesa: arbres, arbustos, animalons, pluja... Això respon a un cert “panteisme solsoní”?

R.M. Sí, perquè el paisatge permet situar-te on vulguis. Per més que estigui modificat per l’home, és més fàcil crear-se la il·lusió d’un món propi en un paisatge lliure de persones que en una ciutat, on la modificació és tan òbvia i sufocant. I sentir-me part del cosmos dins una ciutat m’és infinitament més difícil que dins un bosc. En una ciutat, o amb gent, em puc sentir sol i desemparat, en canvi, per més baix que estigui de moral i per menys sentit que trobi a les coses i a la vida, a sota quatre pins trobo que tinc un sentit, com un roc més, però.

P.d.V. I ara, a Bcn, què és el que t’interessa de la ciutat?

R.M. La gent, he vingut per la gent. Per l’escenari urbà segur que no i pel clima encara menys.

P.d.V. És molt agosarat afirmar que a Catalunya tenim una tradició pròpia de personatges més o menys estrambòtics, excèntrics… freakies en definitiva, amb diversitat d'aportacions culturals, des de Llull a Santiago Rusiñol, Verdaguer, Francesc Pujols, Salvador Dalí, Josep Pla, Jaume Sisa, Pau Riba, Albert Pla, Adrià Puntí o fins i tot Carles Santos?

R.M. Josep Pla, a la mort de Francesc Pujols, escriu que un heterodox, aquí, si vol sobreviure, s’ha d’acabar disfressant de pintoresc. Que aviam!, que no ets fill de puta com el Lou Reed, amb aquesta aurèola de transcendentalitat, amb l’actitud “this is the end, this is the end”, un subnormal que no l’entén ni Déu... La gent els permet ser seriosos, com també passa amb el Bob Dylan, però un català no es pot permetre de sortir a un escenari, fotre 7000 peles d’entrada, omplir, que la gent no entengui una puta merda, com no entenen amb el Lou Reed, i a sobre anar de transcendental i seriós. Llavors què ha de fer? Ha de fer el pallasso, perquè si no fa gràcia, doncs... Els catalans som molt comunistes en el sentit que no permetem que ningú que tenim al costat destaqui per res, de seguida li seguem el peu i això és molt de poble, poble petit. En canvi, amb un americà, la gent està allà idolatrant una persona que caga igual que el teu company d’escola que resulta que fa cançons... I el preu que es paga per un Lou Reed, també s’hauria de pagar per veure el Pau Riba o el Sisa, que potser avui dia estarien fent uns espectacles que serien una altra cosa, quan el que fem és condemnar-los a l’ostracisme i a la misèria artística, és vergonyós. És cosa d’un poble acomplexat, acomplexat i ranci, però com que donarem la veritat al món..., quedarà tot solucionat.

P.d.V. Com diu en Pujols, no?

R.M. Sí [i es peta de riure].

P.d.V. Tu que tens un cert interès pels cantautors italians, fins a quin punt la influència de la música anglosaxona ha condicionat que no coneguem la cultura musical de països veïns geogràfica i culturalment com França, Espanya, Portugal, Marroc i Itàlia?

R.M. Clar, és que resulta que Itàlia, Alemanya i França van perdre una guerra i Anglaterra i Amèrica en van guanyar una, és una diferència important. A part que els EEUU siguin una potència cultural acollonant, una potència real i la més gran si vols. Però d’aquí a que no sapiguem qui presideix Portugal, per dir alguna cosa, és com molt trist; no sabem ni qui és el president d’Andorra...

És que em cansa molt ja la cosa anglosaxona, passo absolutament de donar-los diners a aquesta gent que estan colgats de quartos i no els necessiten. Jo puc viure perfectament sense els seus productes, d’entrada no hi tinc cap interès, és senzillament el fet de no anar en aquella direcció. El donar part de tu a una persona com tu que no et dóna res no m’interessa gens. Ara, per exemple, m’interessen uns cants amb harmònics d’un país al nord de Mongòlia i, com que últimament hi ha tanta merda, doncs ja només em compro llibres de poesia de poetes que conec.

P.d.V. Tu que has fet referència algun cop a substàncies enteògenes com ara l’Amanita muscària, que es troba darrera Llums de colors, la cançó que et va donar a conèixer, com veus el paper de les drogues dins la nostra societat?

R.M. Són absolutament necessàries. No les drogues, sinó modificar l’estat de consciència, clar que això també pots fer-ho a la piscina, ballant, tocant, follant o anant d’excursió. Però que curiós que el 80% de la gent necessiti emborratxar-se de tant en tant. Deu ser perquè realment modificar l’estat de consciència fins a aquests graus és necessari. A més, si tenen una història tan llarga és perquè algun ús tenen.

P.d.V. Però l’ús que se’n fa habitualment no és més que inconscient, vull dir amb una actitud buida?

R.M. Les drogues són una cosa que s’ha de prendre amb molt de respecte, no es pot fer bromes, hi ha drogues lúdiques i drogues que no són lúdiques: un tripi no és lúdic en absolut perquè si te’n prens lúdicament, pots pillar un mal viatge i quedar-te penjat per tota la vida. En canvi, l’èxtasi és una droga 100% lúdica i el problema és que com que no és legal, la gent no sap el que es fot i a més a més, hi ha els gilipolles que se’n foten 100...

P.d.V. A la cançó Volant dius que “No hi ha escoles per als psiconautes i és una festa que sigui així". Cadascú és mestre i deixeble de la seva ment viatgera i en creixement?

R.M. Per un cantó també és una pena que no hi hagi escoles per als psiconautes. Suposo que perquè a les societats, els fa por l’excursió psíquica individual, tenen por que la gent es distanciï de la societat o jo què sé de què tenen por. O potser la gent és més difícil de controlar si realment s’escolta a ella mateixa. Però si segueix patrons preestablerts, el ramat és més fàcil de conduir. Per tant, si no hi ha escoles per als psiconautes, és una d’aquelles parcel·les de la vida en que serà més difícil trobar referents, trobar ajudes i guies. La part positiva és aquesta, però a la vegada també és la part negativa.

P.d.V. Amb poques paraules podries descriure o explicar al voltant de les següents persones i conceptes?

El músic Luis Paniagua?

R.M. Un gran mestre particular.

P.d.V. En Sisa?

R.M. Mística domèstica catalana.

P.d.V. En Pep Laguarda?

R.M. Una flor d’estiu.

P.d.V. N'Eduard Canimas?

R.M. Un gran cantautor incomprès.

P.d.V. En Francesc Pujols?

R.M. La gràcia de ser català. Per a mi, abans de conèixer Pujols, ser català era una putada, un sacrifici, et toca i mira, ho has de portar com pots. I després de llegir Pujols, la condició de català té com certa gràcia, com una conya.

P.d.V. Isàrnia? Paradís infernal?

R.M. És la definició del meu món místic paral·lel.

P.d.V. Els follets, els minairons, n’has vist?

R.M. No ben bé...

P.d.V. Els has intuït?

R.M. Sí. (es queda pensatiu) És que em venia una frase pels follets: els confabuladors..., els confabuladors de les espirals... i no sé acabar, ho tinc aquí...

P.d.V. Inspirades?

R.M. No, ...els confabuladors de les espirals amb final.

P.d.V. I per acabar, com carat deuen ser els follets d'un bosc de bonsais?

(i es peta de riure).