Coberta
Agraïm especialment a Quim Monzó i la família de Ramon Barnils l'autorització que ens han donat per a reproduir aquesta entrevista.
Per a Paper de vidre és tot un luxe poder reproduir a les seves pàgines (per primera vegada a la xarxa Internet) una de les entrevistes que es van realitzar entre els anys 1983 i 1985 en el programa de ràdio El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, en una Catalunya Ràdio recentment estrenada. El programa era realitzat i presentat per Jordi Vendrell, Ramon Barnils i Quim Monzó (La Mercantil Radiofònica), tres personalitats clau de la ràdio dels anys vuitanta i noranta realitzada a Catalunya i en català.
Per explicar en quatre línies el que era aquell programa als qui no l'havíeu escoltat, citem les paraules de Josep Maria Francino en el llibre Monzó. Com triomfar a la vida, recentment editat per Galàxia Gutenberg en motiu de l'exposició Monzó a l'Arts Santa Mònica: "La idea era fer un programa diferent de tot el que hi havia al dial, perquè la gent trempés sentint la ràdio. Es tractava de buscar l'experiència d'un radiofonista peculiar, que era Jordi Vendrell. L'humor i, sobretot, l'expressió d'en Monzó. I la saviesa de Ramon Barnils. Posar aquell llenguatge en unes emissores nacionals, on tot era tan institucional, va ser una aposta trencadora, que va funcionar. Ens vam creure que tindríem tres oients i va ser brutal. El programa passava de dilluns a divendres de dotze a tres de la nit. La major part dels dies sortíem i acabàvem esmorzant a la Boqueria (els qui treballàvem al matí arribàvem a l'emissora en un estat lamentable, però amb les piles carregades")."
En aquest cas, l'entrevistat és Pere Calders, el protagonista d'aquest número 54 de Paper de vidre, i hem reproduït la transcripció de l'entrevista que es va publicar en un llibre que porta el nom de l'esmentat programa de ràdio, editat per Ed. Empúries el 1987, amb 7 entrevistes incloses. Us recomanem ferventment la lectura sencera d'aquesta entrevista: comprovareu (o recordareu) l'extraordinària lucidesa i llibertat (ben inusuals --per no dir absolutament inèdites-- als grans mitjans de comunicació avui dia) amb què els quatre parlaven sobre diferents temes. Gaudiu-la!
JV. Jordi Vendrell
PC. Pere Calders
QM. Quim Monzó
RB. Ramon Barnils
V. Jaume Vallcorba
**************************************
JV. Tinc aquí un senyor amb la nota biogràfica següent: “Em dic Pere i dos cognoms més, vaig néixer abans-d’ahir i ja som demà passat; ara només penso com passaré el cap de setmana.” Es diu Pere Calders i no sé què més.
PC. I Rossinyol.
JV. Jo voldria demanar al Pere Calders si es diverteix escrivint.
PC. Sí, molt. Em sap greu, perquè potser quedaria millor dient que pateixo, perquè quan ho diuen col·legues meus m’impressiona.
QM. ¿Sempre t’ho has passat bé escrivint? ¿O hi ha hagut moments que paties?
PC. M’ho passo molt bé quan escric i molt malament, o més malament , quan no puc escriure.
JV. I llegint, ¿com t’ho passes?
PC. Doncs hi ha de tot.
JV. Escolta’m, ¿penses que si tu et diverteixes escrivint la gent es deverteix llegint?
PC. Jo penso que no se li pot fer a la gent l’estafada que si llegeixen no es diverteixin. És el mínim que es pot demanar quan et proposes que un lector t’escolti, o que et llegeixi. De manera que si no es diverteix o s’avorreix ho trobo una mala cosa, sí.
RB. Llavors, tot això que dius ara, ¿per què no ho dius quan escrius? ¿Per què no dius: “aquest escriptor català és una porqueria, no el llegiu”?
PC. ¿I per què ho he de dir, això?
RB. Tu tens una pega, Calders: que ets massa bon noi.
PC. No, no. És que no sóc un crític, i jo no puc jutjar el que fan els altres.
RB. A part de ser un crític o no, ets massa bon noi.
JV. Ramon, ¿per què ho dius, això?
RB. Perquè últimament no estic gens d’acord amb en Pere Calders. Vas de retirat, de jubilat. I amb la trempera que tu tens.
PC. Tant que treballo últimament, Barnils…
RB. No, no. És la manera. Et deixes enredar pels editors: et posen de patum i persona importantíssima i consagrada.
PC. Mira, arriba un moment que, encara que no ho vulguis, fas de patum. S’hi arriba per una mena d’escalafó i per edat, gairebé. Ara m’agradaria que em diguessis per què em dius això.
RB. Sí, home. Tu pots fer moltes barbaritats i, en canvi, perquè ets un xicot molt ben educat, d’aquests d’abans de la guerra, que no vol molestar ningú, aquest paper de patum que t’han atribuït merescudament…. No és que t’hi refugïis, però t’ho deixes fer.
PC. Mira, t’asseguro que faig barbaritats, encara.
JV. ¿Quina és l’última, Pere?
PC. L’últim que he escrit. Ara, això que dius del bon noi, del bon no n’estic tan satisfet, però el noi te l’agraeixo, perquè, a la meva edat, quan et tracten de noi és una falagueria. N’estic molt content. No em sento noi ni em sento gaire bo. Quan vaig començar a escriure, que era un nen, i ara, que sóc un vell, tinc el mateix esperit. Faig el que puc, em diverteixo escrivint i explico coses aspirant que algú em llegeixi. M’agradaria que em diguessis com m’ha arribat aquest paper de patum, ¿per què em recupereren coses que he fet abans i les reediten?
RB. I t’ho deixes fer. I em sembla molt bé que t’ho facin, però tu els has de dir: “Passo d’això”. Per exemple, te’n posaré un cas una mica escandalós: has fet el llibre Veure Barcelona, que està molt bé; dit això, hauries d’obligar l’editor que en fes un llibre de butxaca, que tu reescriuries i on diries tot el que has vist caminant per Barcelona, que no ho dius.
PC. Aquest llibre concret, de fet, és un àlbum gràfic, d’imatges, amb uns textos que fan com una mena de contrapunt a aquestes imatges; de manera que no és una guia ni és una història.
JV ¿No n’estàs tip, que els periodistes sempre et descriguin com un senyor modest, senzill, simpàtic i, fins i tot, educat?
PC. Escolta, em fareu malbé: ni senzill, sóc complicat com tothom, ni tan modest ni tan educat; però us ho agraeixo. Ara, et diria que per Barcelona ja no hi passejo. Barcelona per mi és una sèrie de records, d’enyoraments; l’he enyorada durant molts anys perquè era fora. I realment, contestant el que em dius, Barnils, és un encàrrec que no m’han fet; si tu compromets un editor que m’el faci, en parlarem.
RB. Ja està fet: el Vallcorba et diu que sí.
JV. Està fet, Calders.
PC. Però el que hauria de dir que sí sóc jo, ¿eh?
RB. Ara ja m’agrades més; ara ja comences a dir mentides.
PC. Oh, és que no em coneixes; en dic una quantitat…
JV. ¿És important el how much a l’hora de parlar amb un editor?
PC. Sí, sí que ho és.
JV. Va, Vallcorba, digue-l’hi a l’orella; no cal que ho sapiguem els altres.
V. En Calders i jo ja hem fet tractes.
JV. No t’empatollis, que això no és cert.
V. És cert. ¿Vàrem fer tractes o no, Pere?
PC. Tractes, tractes… Jo et diré la veritat, i si haig de dir la veritat, no n’hem fet.
RB. Ara em tornes a agradar: a més de mentider, coqueta.
PC. Sí, això sí que ho sóc, sóc un presumit com una casa.
RB. Et fas anar al darrere, i em sembla molt bé.
PC. Mira, Barnils, arriba una edat (jo sóc el més vell dels que som aquí) que els llibres ja te’ls paguen millor del que havies somiat mai.
JV. ¿De debò?
PC. De debò. Tant de bo que, quan jo era jove, me’ls haguessin pagat com me’ls paguen ara. Tota la meva vida hauria estat diferent. I no parlo només de Destino, sinó de tots els altres editors. El que passa (i les comparacions són odioses)… Jo diria ara el que va dir Bernard Shaw quan li van donar el Nobel de literatura; va dir: “Sí, això és com si li llancessin un salvavides a un qua s’ofegava quan ja ha arribat a la platja”; arriben, aquesta mena de reconeixements, fins i tot de tipus econòmic, quan ja no fan tanta falta.
Versió per imprimir
Envia'n una còpia