En el primer número de Paper de Vidre, editat el vint-i-tres d'abril del dos mil dos, hi havia inclòs un text de Ferriol Sòria, actual coordinador de la Fundació Ernest Lluch, que tractava d'explicar-nos en què consistien les comissions de la veritat. En el penúltim i catorzè paràgraf del seu interessant text, Sòria incloïa la famosa frase de Desmond Tutu «la veritat fa mal, però l'oblit mata». Si, tal com assegura l'opositor a allò que anomenàvem apartheid, nascut l'any 1931 a Sud-àfrica, l'oblit mata, què ens pot salvar d'aquesta mort potser lenta però segura? Doncs la resposta la trobem en el fil conductor que uneix els textos d'aquest número: la memòria. Probablement un dels grans temes de la història de la literatura, argument d'incomptables pel·lícules, obres de teatre i telenovel·les: la memòria i el seu opositor, l'oblit.

Però per poder exercitar la memòria cal tenir vida. És imprescindible. Per fer memòria, cal haver viscut abans. I és evident que com més grans som, més tendència tenim a fer memòria, probablement perquè és la mateixa vida i la intensitat amb què vivim que s'escolen, i llavors pren inevitablement més rellevància el que s'ha viscut que no el que s'està vivint. Un nen de tres anys, per exemple, ja té memòria perquè ha viscut, però com que encara està en una fase intensa d'aprenentatge i descoberta, a mesura que passa el dia pregunta més que recorda, a diferència d'una persona gran. Evidentment, la curiositat de l'infant ens fa sentir vius, però la memòria ens arrela.

Alguna funció catàrtica deuen tenir els llibres de memòries per qui els escriuen, encara que molts d'aquests, tornant a la frase de Tutu, siguin més llibres d'oblits que d'altra cosa, probablement perquè els qui els escriuen prefereixen evitar fer-se mal amb les veritats. L'escriptor Xavier Benguerel, en les seves Memòries (1905-1940), recentment reeditades, adverteix amb un inconfusible deix d'ironia que «si, biològicament, és probable que només hagi nascut una sola vegada, des d'un punt de vista metafísic, moral i literari (amén d'algun avortament insignificant) he passat per quatre o cinc autèntics naixements i, per tant, per quatre o cinc defuncions més o menys absolutes.» Quantes vides creieu que vivim actualment i quantes som capaços de recordar i distingir? La velocitat de creuer amb què se succeeixen ja no els esdeveniments vitals sinó els referents informatius què ens serveix la societat de la informació dia a dia ajuden o dificulten a posseir memòria sobre el viscut? Ens matem una mica cada dia davant de tanta quantitat d'informació que intentem processar i que no som capaços de memoritzar ni recordar?

La memòria està oberta a múltiples interpretacions. Si el músic David Carabén, un dels entrevistats en aquest número de Paper de Vidre assegura que «la música, a més a més, va ser la primera manera que teníem de recordar, abans que aprenguéssim a escriure. L'Odissea era el recull d'una sèrie de cants i es podria dir que la mètrica no és res més que un conjunt de regles mnemotècniques», Manuel Ibañéz Escofet (bon amic del pare de David Carabén, Armand Carabén), «pare» de grans periodistes de referència del nostre país, com Ramon Barnils i Joan de Sagarra, entre d'altres, posava un inquietant títol a les seves memòries, La memòria és un gran cementiri, uns anys abans de morir. Armand Carabén, uns anys més tard, optava pel provocador Catalunya és més que un club?, per titular les seves, mentre Ramon Barnils moria sense deixar-nos el llegat del que haurien estat unes més que interessants memòries, coneixent la seva capacitat per no deixar-se endur pels oblits, i no cal que dir que Joan de Sagarra no ens hauria de deixar sense el que podrien ser unes excel·lents memòries.

Aquest número de Paper de Vidre té com a fil conductor la memòria i té més d'una cosa que el fa extraordinari. No és gens fàcil reunir dotze joves escriptors, nascuts a cavall dels setanta i vuitanta del segle passat, perquè facin memòria -en la seva relativament curta experiència com a lectors- i escriguin «sobre el paper que Mercè Rodoreda, o, més ben dit la seva obra, té en el seu escriure», tal com ho escriu Tina Vallès, la coordinadora de l'especial Lectura obligatòria. Sí, molts d'aquests escriptors encara no havien nascut quan ella, la Rodoreda, havia deixat d'escriure, però encara hi ha una dada més rellevant que incideix sobre la pròpia vida i memòria d'aquesta revista: molts d'ells encara no havien començat a publicar quan, l'any 2002, Paper de Vidre va començar la seva singladura.

Durant aquests sis anys, Paper de Vidre ha publicat entrevistes a escriptors, cineastes, músics i personatges relacionats amb el món cultural, i llevat d'alguns casos aïllats (Isaki Lacuesta, Josep Pedrals, Roger Mas) la generació d'autors nascuts a partir de 1975 sempre havien estat presents a les pàgines de col·laboradors i no a la d'entrevistats o prologuistes. Les coses comencen a canviar, i per a Paper de Vidre és enormement gratificant comprovar com una generació de joves autors accedeix al gran mercat en condicions normals, i volem ser dels primers a reconèixer-ho i posar-los l'un al costat de l'altre, amb l'excusa d'escriure sobre Mercè Rodoreda.

Al costat de l'excel·lent il·lustració de la coberta de Mercè López i Dabit Granados, en aquest número publiquem una entrevista a David Carabén (líder de Mishima) i Raül Fernández (Refree), dos ja no tan joves músics, els dos amb quatre o cinc treballs editats, que responen un mateix qüestionari de preguntes que permet comprovar similituds i distàncies entre dos dels grans protagonistes d'aquest esclat del pop independent català de començaments del segle vint-i-u. I en l'apartat dels articles trobem brillants escrits dels col·laboradors habituals de la revista, entre els quals hi ha Lourdes Garcia, Subal Quinina, Joan Todó, Tina Vallès, i ens fa molta il·lusió tornar a publicar escrits de Ramon Lladó i Eulàlia Petit, dos grans amics de la revista, i ens agrada saludar noves incorporacions, com les de Jaume Ferrer i Lo Capoll Forfoll.