Fa uns mesos, quan feia poc que havíem editat el número 59 de Paper de vidre dedicat a El partit de futbol vam començar a pensar en l'edició del número 60, el primer número que editaríem en l'any del desè aniversari. En aquell moment, i des de feia força mesos, el debat públic a l'entorn de l'anomenat moviment dels indignats bullia i oferia opinions per tots els gustos. Com que sempre ens agrada que els col•laboradors del Paper de vidre escriguin els seus textos a partir de propostes temàtiques que poden semblar òbvies per forçar punts de vista diferents sobre temes sobre els quals d'entrada sembla que ja s'hagi dit tot, ens vam atrevir a proposar La indignació com a referència temàtica per als escrits del número 60.

Però tot va ser proposar aquesta temàtica i el debat sobre aquest moviment va deixar de ser tan present arreu com ho havia estat fins llavors. Els escrits dels col•laboradors van començar a arribar i anàvem observant que aquesta vegada la temàtica potser no donava tan joc com en d'altres ocasions. O potser tothom ja hi havia reflexionat i debatut a bastament amb amics, familiars, coneguts i saludats que quedaven poques ganes de dir-ne gaire cosa més. Els escrits que ens han arribat són de gran qualitat, això sí. Alguns són d'autors que els lectors de Paper de vidre coneixen prou bé i també n'hi ha algun d'una debutant a la revista. Més enllà de ser un repositori d'una gran quantitat de textos -per això ja hi ha altres pàgines web molt més idònies--, ens agrada conèixer els col•laboradors, establir-hi una relació, discutir-hi punts de vista.

Des de Paper de vidre, ens indignem. Com tothom que tracta de viure en aquest món des d'un posicionament més o menys propi, és ben lògic reaccionar davant el que passa, o el que coneixem que passa. Vivim, i cadascú des de la seva pròpia experiència, perspectiva i posicionament, tractem de defensar-nos o atacar quan convé, tractant sempre de respectar el posicionament dels altres, i més si el considerem just o responsable, des del nostre punt de vista. El que no ens agrada tant és diferenciar les persones per si estan a favor o no de qualsevol moviment, i més si no hi ha lloc pels matisos i, pel contrari, hi ha una certa obligatorietat a definir-se sobre algun tema del qual ja fa temps que se'n podria parlar però ara a algú se li ha acudit que cal posar-lo a l'agenda immediatament. Com bé ha dit el gran professor i historiador Josep Fontana, poc sospitós de ser conservador o reaccionari en les seves idees, l'indignat del qual parlen els mitjans seria la persona que de cop i volta descobreix que el món no va bé. Segurament en aquest de cop i volta hi ha una de les claus principals del moviment. Milers de persones s'han anat indignant al llarg de la Història davant fets que consideraven injustos i també molts ho han fet recentment. Ens agraden les persones que s'indignen, perseveren i actuen però no ens agrada que ningú vulgui monopolitzar el debat i defensi qualsevol veritat absoluta, sigui la que sigui, i que d'alguna manera o altra aprofiti el moment o la conjuntura per adquirir un protagonisme ràpid.

Normalment, la referència temàtica per als textos dels col•laboradors sol impregnar també la coberta, el pròleg o l'entrevista del número en qüestió. Aquesta vegada no ha estat ben bé així. La providència, la casualitat o, senzillament, la ruta natural, ens ha conduït a estructurar part d'aquest número des d'una perspectiva diferent a la referència de La indignació.

A la coberta volem destacar una gran fotografia de la jove fotògrafa Idoia Felis que ens agrada molt com ha retrata La indignació. Com bé diu l'autora de la fotografia ‘no sé si l'expressió de la cara del nen i la força que transmeten els coloms envoltant-lo i fins i tot el colom rei que s'acosta a l'espectador (el colom transparent i més gran de tots que vola a la part esquerra de la fotografia cap a la càmera) ajuden a veure la diferència entre aquells que tenen la força i es troben en una situació de poder i en aquest cas, la dignitat del nen que es veu afectada per aquesta força'. I hi ha una cosa que ens fa especial il•lusió: ens agrada molt incorporar al Paper de vidre col•laboradors de la generació que ara tenen entre 20 i 30 anys perquè tot i que la revista ha estat sempre oberta a col•laboradors de qualsevol edat fins fa poc es nodria principalment de la participació més activa de col•laboradors que ara tenen entre 30 i 40 anys.

Pel que fa al pròleg, editem un gran text inèdit d'un dels autors revelació d'aquest passat any 2011, Max Besora, autor de Vulcano, editat per Labreu Edicions a la col•lecció Cicuta, que acompanya el primer volum escrit per un assidu col•laborador del Paper de vidre, Joan Todó. Els responsables de Labreu, tant l'Ester Andorrà com el Miquel Adam, han tingut una intensa relació amb Paper de vidre, en moltes ocasions s'han sentit el projecte com a propi, l'hem compartit i hi han confiat (en el cas de l'Ester des dels començaments dels començaments quan potser el Paper de vidre no era tan reconegut) i per això ens agrada que les iniciatives que endeguen ara siguin ben rebudes i més quan sabem que viuen amb passió la seva aventura.

Volem posar de relleu la presència en aquest número d'un gran i llarg text que si bé no és inèdit perquè ja ha estat inclòs en un llibre recentment editat sí que posem a l'abast dels lectors per primera vegada a la xarxa internet. Aquest pròleg de l'escriptor de Toni Sala al llibre Narracions de Joaquim Ruyra editat recentment a la col·lecció La Butxaca d'Ed. 62, és un magnífic text que ens dóna a conèixer les claus per interpretar i llegir un dels més grans prosistes de la literatura catalana de tots els temps. Si algú no coneix encara a Joaquim Ruyra, després de llegir el text de Toni Sala té l'oportunitat ara d'accedir a aquest recull de magnífiques narracions que inclou aquest llibre. Si pel contrari, ja té diversos llibres de Ruyra a casa, té l'oportunitat de llegir amb el Paper de vidre, aquest escrit de Toni Sala.

Pel que fa a l'entrevista, el tema central és un personatge per al qual sentim obertament admiració des de la revista: la figura de Joan Sales com a escriptor i editor. Seria molt difícil ara explicar aquí en poc espai per què ens identifiquem tant amb la seva figura. Potser és més fàcil que llegiu l'entrevista d'aquest número a la Maria Bohigas, néta de Joan Sales i responsable actual de Club Editor. A l'entrevista hi trobareu enllaços a d'altres entrevistes publicades a Paper de vidre a l'entorn de la seva figura , i segurament entendreu la relació especial que hem anat cultivant amb la figura de Joan Sales. Però més enllà d'aquest fet, poder publicar aquesta entrevista és un símbol per nosaltres de tornar a viure intensament el Paper de vidre com ho fèiem fa uns anys. La recuperació d'un fil perdut, poder preguntar per un tema no resolt sobre el qual cap periodista semblava capaç de donar-li importància, anar a la recerca d'algú i establir-hi complicitat, tot això, ens dóna confiança i ens situa en l'any del desè aniversari en un moment òptim per encara nous reptes recordant qui som i d'on venim.