En certa manera, la proposta temàtica dels recursos com a fil conductor dels escrits del número 54 de Paper de vidre, enllaça amb la del número anterior. Com més s'ha parlat de crisi (proposta temàtica del número 53), més ha tornat a usar-se la paraula recursos. Que si són o no limitats, que si cal certa reflexió a l'hora de recórrer a les fonts energètiques o a la matèria prima (sigui la que sigui) que fem servir per produir (el que sigui), que si hem passar de l'abús a l'ús responsable... Però no tot és això. Com bé demostren els escrits dels nostres col•laboradors Biel Barnils, Marta Contreras, Lo Capoll Farfoll, Magda Fernández, Lourdes Garcia, Gemma Pellisa, Eduard Ribera, Lluc Seguí i Joan Todó, inclosos en aquest número 54, quan usem la paraula recursos, podem fer referència a diferents conceptes. Tanmateix, per a nosaltres, un dels significats d'aquesta paraula és clau per entendre aquesta experiència i també la nostra perspectiva sobre la creació, edició i publicació de textos (en aquest cas a la xarxa Internet) que és, de fet, l'activitat principal d'aquesta iniciativa.

I per explicar el perquè d'una determinada posició sovint és adient recórrer (precisament) a un exemple que trobem en la nostra pròpia activitat. En aquest cas, l'entrevista que publiquem en aquest número està protagonitzada per l'escriptor Pere Calders a l'equip visitant, és a dir, a les respostes i, a diferència del que ha passat en la majoria d'ocasions a la revista, aquesta vegada, a l'equip de casa, el de les preguntes, hi ha uns protagonistes diferents als coordinadors o col•laboradors de la revista. Si esteu llegint aquest editorial, ja haureu pogut comprovar que són Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell (que en el moment que van realitzar l'entrevista, el 1985, formaven La Mercantil Radiofònica), els qui formulen les preguntes, amb el seu estil incisiu i actiu, còmplice i acollidor però també perepunyetes i burxador. Però més enllà d'això, el que ens agradaria destacar d'aquests personatges que formaven part d'aquest particular ens mercantil és la voluntat de configurar un estil propi, àgil i modern; transgressor, però alhora coneixedor de les tradicions i profundament respectuós amb elles, conscient de la tradició cultural i social en què s'emmarca i, el més rellevant, tot realitzat amb no gaire recursos econòmics però alhora, i precisament, amb molts recursos pel que fa a idees i energies.

Seria agosarat aventurar-se a afirmar que les iniciatives que neixen i se sustenten sense pocs recursos econòmics tenen molts més números per ser imaginatives, innovadores i amb caràcter propi que les que disposen de molts recursos econòmics. Els recursos per crear idees poden sorgir producte de diferents casuístiques. I, sobretot, la clau per obrir els candaus que hi donen accés està, com tantes i tantes d'altres coses, sobretot, a les nostres ments, com molt bé mostra la magnífica il•lustració de la coberta feta per la Marta Carreté. Per tant, tampoc s'hauria de caure en el parany de dimonitzar algunes iniciatives només pel simple fet que disposen de molts suports econòmics, i també, s'hauria de ser prou crític per valorar amb severa objectivitat algunes iniciatives minoritàries que sembla que puguin gaudir més fàcilment de les nostres simpaties només pel simple fet de ser petites. En aquest segon cas, la voluntat de millora, la persistència en la pròpia activitat i les ganes de créixer en tots els sentits seran més fortes si es produeix la recepció d'elogis o crítiques argumentades que no pas si comencen a ploure lloances desmesurades que, sovint, poden acabar essent narcotitzadores.

Però el que, indubtablement, sí que provoca l'absència de suports econòmics o materials en una iniciativa determinada és que és més difícil desviar-se de l'essència del que s'és i d'on és prové, ja sigui aquesta iniciativa més o menys sòlida o de qualitat. I això, en qualsevol cas, és una garantia per transmetre una certa sensació d'autenticitat, frescor i independència. En definitiva, es pot generar més fàcilment la comunicació amb el receptor del missatge, que també pot acabar-ne esdevenint molt més fàcilment emissor alhora. Com més temps hi hagi de permanència en aquest estat més probabilitats hi haurà perquè sedimentin aquestes sensacions i, quan donat el cas, si és que arriba, hi ha la possibilitat de comptar amb més recursos econòmics, la iniciativa serà molt més sòlida i difícilment alterable i probablement llavors ja s'haurà trobat la manera de mantenir-se amb pràcticament els mateixos recursos amb què es va néixer, sobretot, amb els recursos a la imaginació per sobreviure, com els que van demostrar tenir els escriptors catalans a l'exili, com Pere Calders, o els que mantenien la seva activitat gairebé inalterable a Catalunya malgrat la dictadura franquista, com Joan Triadú, que són els protagonistes del llibre del qual es fa esment al pròleg d'aquest número de Paper de vidre, escrit per Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí.