Quan l'abril de l'any 2002 va néixer Paper de Vidre una de les primeres coses que vam decidir va ser la de deixar sempre sense tancar la clau de la porta de la casa que dóna directament al carrer, amb un objectiu ben clar: que tothom que decidís treure-hi el cap i, un cop vist el que hi havia, sentís curiositat per entrar-hi, ho pogués fer sense gairebé demanar permís. D'aquesta manera estàvem emetent un clar senyal: ningú no pretenia exercir el control d'aquesta iniciativa per tal d'establir-ne el que ara tothom en diu el full de ruta. De fet, intuíem, sense tenir res gaire clar en aquell moment, que serien els esdeveniments atzarosos (totalment desconeguts llavors i que s'anirien succeint en el futur a partir de topar amb diferents persones que confluirien en la iniciativa) els que marcarien les pautes del camí que en aquell moment encetàvem. No teníem, doncs, cap idea de l'evolució futura de la revista ni tampoc gens clar el camí que calia seguir, la qual cosa ens feia sentir immensament lliures per gaudir de l'imprevisible.

Un cop passat el temps, no ens penedim gens de la decisió que vam prendre en aquell moment. Ja se sap que, quan s'endega qualsevol iniciativa, és el moment de deixar ben clares les quatre idees fonamentals perquè solen ser les que t'acompanyen fins al final. I aquesta aposta molt més per la confiança que pel control (contradient aquella famosa sentència que circula arreu que aposta per l'inrevés: «Trust is good, control is better»), ha estat la veritable marca pròpia de la revista, que ens ha permès viure amb intensitat totes les seves etapes, sense por de perdre res a cada passa i trobant moltes sorpreses inesperades pel camí. En un món en el qual ens volen fer creure que tot ens anirà molt millor si planifiquem i no deixem res a l'atzar i en el qual l'element clau que explicaria bona part de les conductes de les persones és la por, crèiem que una iniciativa com Paper de Vidre, que naixia lliure, havia d'intentar mantenir-se sempre fidel a l'esperit que l'havia vista néixer.

I si mantenint la porta oberta de casa és fàcil pensar que pots rebre visites inesperades i sorprenents, també és obvi pensar que algunes de les persones que s'han sentit més atretes pel projecte implicant-s'hi tant que han arribat a compartir exactament els mateixos punts de vista que els que l'endegàrem, poden decidir algun dia reduir el grau d'implicació i tornar a un segon pla, perquè volen transitar per altres carrers, esperant trobar altres cases, altra gent, i com que la porta és oberta i estem molt més pels tractes que pels contractes, res els ho impedeix fer sense cap mena de justificació afegida. De fet, quan aprens a viure aquesta aventura estant obert a la força de l'imprevisible, et pots sentir una mica trist per deixar de compartir les vivències gairebé diàries de la coordinació de la revista amb algú altre, però mai sorprès ni desanimat. És la llei que nosaltres mateixos hem marcat: tan obertes estan les portes, que tant per entrar-hi com per sortir-ne no hi ha cap mena de problema.

Feta aquesta reflexió inicial, volem agrair especialment a la Tina Vallès tota l'energia que ha dedicat a la revista durant aquests dos anys i mig en què l'ha sentit seva talment com si l'hagués parida. Com a professional de la traducció i la correcció, ens ha aportat criteri i solvència en qüestions lingüístiques; com a lectora i escriptora, hem gaudit dels seus finíssims punts de vista, en què sempre guanyen les obres i els personatges dels escrits i no els personatges ridículs, superbs, plens d'ego que, en ocasions (no sempre, per sort!), representen les persones que els escriuen; però, sobretot, hem gaudit amb el seu gust i rigor per les feines ben fetes, i les seves ganes i la seva empenta. Mai una concessió al pessimisme o a deixar una feina a mitges o mal feta. A més, la seva entrada anà acompanyada de la del Xavi Simó, dissenyador que ajudà a donar un nou aire a la revista, que coincidí amb un impuls i creixement quant a continguts tractats, aprofundiment temàtic i obertura a nous àmbits i a nova gent. Amb la seva companyia, la revista ha deixat el pdf i ha esdevingut totalment digital. Els volem donar les gràcies per aquesta etapa d'implicació a fons i els volem desitjar sort en tots els nous projectes que endeguin plegats, i estem segurs que els continuarem tenint ben a prop.

* * *

Aquest número 52 el dediquem a l'escola. Tots passem una gran part de la nostra vida en contacte amb aquests edificis que porten el nom d'escola inscrit a la seva paret, primer, segur, com a alumnes, i després, potser, com a pares, tiets o avis. Com en qualsevol altre lloc en el qual passem moltes hores, tots hi experimentem, aprenem, vivim, contrastem... La diferència amb molts altres espais és que, teòricament, l'escola és el lloc on anem a aprendre per excel·lència, segons s'ha determinat entre tots. Ara bé, no sempre l'objectiu escrit en el paper acaba casant amb la realitat. Actualment, per molts motius que aquí no toca analitzar, sembla que hem abocat en l'escola massa expectatives i això acaba conduint indefectiblement a certes frustracions. Al mateix temps, hem demonitzat certs espais on fins no fa gaire també apreníem moltes coses que llavors ens servien tant com les matemàtiques o la llengua per desenvolupar-nos a la vida. Critiquem l'ús abusiu dels videojocs però cada vegada més prohibim als infants jugar al carrer. Omplim d'activitats extraescolars els horaris d'entre setmana dels nens per, teòricament (una altra vegada) preparar-los per al futur i no fem res més que prolongar la seva estada a l'escola conduint-los a l'avorriment i al desencant.

Què ha passat amb l'escola? De fet, qualsevol iniciativa humana és imperfecta per definició, i l'escola en seria una més. Què hi diuen els nostres col·laboradors? Hi ha de tot, esclar, però el punt de vista crític, des de diferents prismes, abunda. Llegiu els articles d'Anna Carreras, Marta Contreras, Lo Capoll Farfoll, Albert Figueras, Cesc Fortuny, Lourdes Garcia, Lluís Muntada, Gemma Pellissa, Eduard Ribera, Lluc Seguí, Joan Todó i Tina Vallès i contrasteu-los amb la vostra opinió. Hi coincidiu? Si més no, us faran dubtar i reflexionar, que d'això es tracta! I tampoc no us oblideu de passar per les nostres seccions clàssiques: la coberta, amb una magnífica il·lustració de Diego Mallo; el pròleg, amb l'escrit El meu odi diari contra el pa de l'escriptor i professor Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat, que acaba de veure editat el seu llibre Una educació francesa; i l'entrevista, en aquest cas, al grup revelació d'aquesta temporada del pop rock en català, Manel, que en aquest número escolar ens ensenya que per reeixir en qualsevol projecte que endeguem cal, primer de tot, ser fidel a tu mateix, i després, si pot ser, buscar la senzillesa desentenent-nos de les elevades pretensions i els objectius grandiloqüents.