Els esdeveniments més grans - no són pas les nostres hores més sorolloses, ans les més silencioses.

NIETZSCHE

La noia entra a la cambra. Absents, els ulls d'ell la recorren de cap a peus: la llum de fora va en retirada, vençuda pel llum de peu que s'inclina sobre la banyera de metall on l'home escriu. Les mans d'ella garfeixen la bossa, despreses dels braços que no obeeixen, com si el corrent sanguini s'hagués aturat i s'hagués tornat de borra; són dues mans independents, autònomes, que voldrien rebel·lar-se, entrar dins la bossa, agafar el ganivet i acabar-ho tot d'una vegada, acabar-ho tot.

-Tanqueu la porta, si us plau, fa fred -diu l'home.

-I la porta es tanca. Ell l'observa de reüll: la imaginava ben bé així. La por la fa letal; segurament du el ganivet dins la bossa. Passen els anys, passen els segles, i sempre és un ganivet. I sempre la tremolor de les cassoletes dels genolls, dins l'aigua fumejant.

-Sou vós Carlota?

Ella vacil·la, vermelles les galtes.

-El meu nom és Margalida. Sou vós Joan Pau?

-El meu nom és Lleó. O potser Josep. I digueu, per què volíeu veure'm?

Les mirades s'observen, es mesuren, s'entortolliguen. Ell abandona la mà dreta sobre el paper, conscient de que sota cap concepte no pot deixar-la anar. Podria ofegar-se dins aquests ulls, pensa, tan nítids, tan transparents. Ara ella dirà allò dels conspiradors contrarevolucionaris, li'n donarà la llista completa; és el pretext per aconseguir veure'l a soles. El dubte és si parlarà de girondins o de trotskistes. Potser de petitburgesos. El rubor d'ella no permet hesitar: és verge. Joguineja amb la idea d'incorporar-se i mostrar-se tot nu, la pell coberta d'erupcions, de pus, envermellida per les ungles que no deixen de gratar, però sap que no ho farà. Pel bé de la República, cal jugar el joc fins al final, fins a la mort si cal. Però el cos d'ella, insinuat sota mil faldilles, se li fa atractiu, de seda blanca, de nata comestible.

-Venia a avisar-vos que hi ha una conspiració...

«Napoleó», pensa ell, «tants de morts i només aconseguirem fer gran Napoleó. Matem un rei i acabem en un imperi. En una dictadura. En l'atuïment de l'individu. Engreixant el ventre dels burgesos.»

-Apropeu-vos, no us sento.

-Perdoneu... Vinc per denunciar que a Caen es prepara la vostra destrucció.

-Uns conspiradors?

«Què som, sinó un brot enorme de venjança, una orgia que supera tots els somnis possibles?»; ella se sorprèn d'aquest pensament, que no li sembla seu, però el foragita i dóna un pas endavant. A través de l'aigua pudenta endevina el ventre envermellit, putrefacte, de l'home. La mà entra dins la bossa.

-Vós sabeu que és el nostre deure immolar els enemics del poble. L'arma de la República és el Terror, la seva força la virtut...

-I en quin text de Rousseau... -esclata ella amb violència, però s'interromp, espantada; s'ha delatat, creu.

-... Ho he llegit? En cap. Ho diu Robespierre en una obra teatral sobre la mort de Danton. No em mireu així; ni vós ni jo no ho veurem. I vós ho sabeu. Si us plau, aneu per feina. Estic cansat. La Història està cansada.

«És com un malson», pensa ella.

-Doneu-me temps. Jo també estic cansada.

«Per què em mira així?»

-Digueu-me... Digue'm. Què significo jo per a tu?

Ell s'espanta. Mai no havia dit això. Sap què hauria de dir, ho sap, però no pot dir-ho.

-Què voleu dir? I jo, què significo per a... tu?

-Tu em caus bé.

Quelcom ha canviat, però tot acaba igual. Com si caiguessin ganivetades, amb una precisió apresa durant dos-cents anys, brolla sang del pit d'ell. El cap de l'home cau, i cau el seu braç dret, la mà fregant el terra, mig deixant caure la ploma al terra. Margalida queda tot sola, erma, absent.

I aleshores tot desapareix.