Del 1942 al 1945 moltes ciutats alemanyes van ser bombardejades sistemàticament.

El llibre de W. G. Sebald Sobre la historia natural de la destrucción (Anagrama 2003) és un estudi sobre l'escassa repercussió que va tenir en la literatura alemanya la destrucció d'aquestes ciutats.

El que més impressiona és justament el relat d'aquesta destrucció.

Hem vist fotos i postals de les ruïnes de Dresde, de Munic, d'Hamburg... Tot munts de runa i uns caminets en el que havien estat carrers. A vegades van acompanyades d'altres fotos dels mateixos llocs ja reconstruïts. Però de l'horror i del sofriment de la gent que entomava les bombes se n'ha parlat menys.

Unes quantes dades. La Royal Air Force estableix un pla de bombardejos que es posa en pràctica a partir del febrer del 1942 «per destruir la moral de la població civil enemiga i en particular la dels obrers». Més endavant, el pla troba reticències al si de la societat anglesa, perquè a la primavera del 44, tot i els atacs repetits, la moral de la població civil està aparentment intacta i la producció industrial ha estat afectada només marginalment. I les crítiques s'alcen també per les mateixes baixes entre els membres de les tripulacions dels bombardejos aeris, altíssimes. De cada deu membres en moren sis. No obstant això, les bombes van continuar caient fins al final de la guerra.

Agafem el cas d'Hamburg. A mitjan estiu del 43, els avions britànics amb el suport de l'Octava Flota Aèria dels EUA duen a terme un atac sistemàtic sobre la ciutat que té com a objectiu reduir la ciutat a cendres de la manera més completa possible. El 28 de juliol a la una de la matinada cauen deu tones de bombes explosives i incendiàries sobre Hamburg. El mètode, ja experimentat en altres atacs, consistia a llençar primer bombes explosives que arrancaven portes i finestres dels seus marcs, després es tiraven bombes incendiàries lleugeres que incendiaven els teulats, i a continuació venien les bombes incendiàries més pesades que penetraven fins a les plantes inferiors. En pocs minuts els grans incendis creats es van escampar, es van unir i una gran part de la ciutat es va convertir en un mar de flames. Sembla que el foc va arribar a dos mil metres d'alçada i que va atraure amb tanta potència l'oxigen que els corrents d'aire van agafar una força d'huracà. La descripció de W. G. Sebald és dantesca:

«[... ] Les flames s'aixecaven a l'alçada de les cases, recorrien els carrers com una inundació, a una velocitat de més de 150 quilòmetres per hora, i donaven voltes com una piconadora de foc [...] A alguns canals l'aigua cremava. Als vagons del tramvia es van fondre els vidres i les existències de sucre van bullir als soterranis de les fleques. Els que fugien dels seus refugis subterranis s'enfonsaven amb contorsions grotesques a l'asfalt fos d'on brotaven grans bombolles. Ningú sap realment quants van perdre la vida aquella nit ni quants van tornar-se bojos abans que la mort els posseís.» (La traducció al català és meva.)

No continuo citant. Les imatges de morts i l'èxode dels supervivents desorientats i embogits són esgarrifoses.

Reconeix l'autor que Hitler hauria fet el mateix sobre Londres si hagués pogut, però ara aquí no fem valoracions sobre estratègies polítiques ni militars. Ni sobre l'holocaust. Impressiona el silenci lligat a certs mals, el silenci sobre aquest altre mal.

Assenyala W. G. Sebald que la gran majoria d'alemanys van guardar com un secret familiar vergonyós els records terribles d'aquesta destrucció, records protegits per una mena de tabú que no permetia que el secret fos confessat ni a un mateix.

Sebald imagina la fúria de la reconstrucció i el miracle alemany poant força psíquica d'aquest gran secret compartit: que tots sabien que estaven reconstruint el país amb milers de cadàvers sepultats a la runa, que tots sabien que estaven creant un nou Estat amb cadàvers en els fonaments, cadàvers dels quals no s'havia de parlar.

Més sobre el sofriment de la població civil, en particular el de les dones: a Una mujer en Berlín, llibre anònim (Anagrama, 2005), una dona de trenta i tants anys comença un diari el 20 d'abril del 1945, des de dins d'un refugi subterrani a Berlín. A fora foc creuat: es viuen els últims dies del règim nazi. El text acaba el 15 de juliol del 1945 quan la ciutat comença a reorganitzar-se sota l'ocupació soviètica. Són tres mesos de vida quotidiana relatats minuciosament des del punt de vista estrictament personal de l'autora, una dona intel·ligent, cultivada, curiosa, pragmàtica.

La lectura no es fa impunement.

Sembla que Alemanya, el 1945, va ser el cas més massiu i sistemàtic de violacions de dones que mai hagi ocorregut en cap guerra. Si no és el més, sí va ser en tot cas massiu i sistemàtic. Aquest és un dels aspectes que es narren en aquest diari, amb un to que no és ni melodramàtic ni autocompassiu. Potser és el relatiu distanciament amb què s'expliquen els fets el que porta a una reflexió més fonda.

L'autora no va voler mai que es conegués el seu nom i és significatiu que el diari es publiqués per primer cop en anglès als Estats Units el 1954 i que no aparegués fins al 1959 en alemany, editat, però, per una editorial suïssa. Es veu que la crítica gairebé va ignorar el llibre i el poc cas que li va fer li va ser desfavorable, acusant la diarista de «desvergonyida i immoral». No es podia criticar l'exèrcit alliberador. No va ser fins al 2003 que es va tornar a editar en alemany a instàncies de Hans Magnus Enzensberger.

Una catalana jove, que havia estat una temporada força llarga a Alemanya a començament dels anys vuitanta, m'explicava en una ocasió que les dones alemanyes grans li queien molt bé. «En el fons són molt obertes», em deia, «totes se n'han anat al llit amb algun soldat americà per obtenir-ne algun benefici i poder mantenir el fill, el pare, el germà o el marit que havien tornat moralment desfets de la guerra, és com si sabessin de veritat de què va la vida.» Llegint Una mujer en Berlín m'ha tornat a venir al cap aquest comentari, perquè en aquest diari de postguerra surt justament aquest aspecte: els homes alemanys, derrotats, miren cap a una altra banda mentre les seves dones són violades.