Aquest text que ve a continuació escrit per Toni Sala està inclòs com a pròleg del llibre Narracions de Joaquim Ruyra, recentment editat a la col·lecció La butxaca (Ed. 62). Aquest volum aplega vint-i-cinc narracions de Joaquim Ruyra: les setze de Pinya de rosa (1920) —que són totes les de Marines i boscatges (1903) i una més—, les set de La parada (1919), una de posterior a aquest segon recull («Les coses benignes», recollida el 1928 a Entre flames) i encara, en apèndix, l'última narració d'envergadura que Ruyra va publicar a la premsa («Sociòlegs d'ultratomba», 1929).

Agraïm especialment a l'escriptor Toni Sala i a l'editor Jordi Cornudella les facilitats que ens han donat per a poder reproduir aquest text en aquest número de Paper de vidre. Per a nosaltres, és tot un luxe poder-ho fer.

LECTURA DE RUYRA

Príncep dels prosistes

Ruyra va començar a guanyar premis de prosa als Jocs Florals quan ja tenia trenta-vuit anys. Només va publicar tres llibres de prosa. El primer és una obra mestra. El segon -pel meu gust, perquè Narcís Oller pensava just el contrari- guanya molt si ens oblidem de la rondalla El malcontent, que n'ocupa una tercera part. I l'últim llibre només té un conte que valgui la pena. Dit diferent, les narracions de Ruyra que es poden llegir sense arrufar el nas no passen de vint-i-cinc.

En va tenir prou per condicionar com cap altre la prosa catalana del vint abans de Monzó. Més i tot que Pla, tan marcat per ell que aquestes últimes dècades la manera més corrent de llegir Ruyra ha estat a través de la prosa de Pla. La llibreta manuscrita d'on surt el Quadern gris acaba amb aquestes paraules: «Ruyra serà el rau-rau de la meva consciència literària tota la vida». Fos escrita quan fos escrita aquesta frase, i encara que Pla l'acabés deixant inèdita, no és una confessió baldera. Pla és la demostració que Ruyra va ser sobretot germinal. I un escriptor tan diferent de Pla com és Calders també ens ho mostraria. La literatura catalana va atènyer amb Ruyra els picsmés creatius de la prosa, una consciència extremada de si mateixa, un model d'escriptura que Pla va divulgar amb la famosa teoria que escriure consisteix a trobar l'adjectiu precís, és a dir, a descriure amb rigor, adultament, responsablement.

Ruyra és això. La consciència de cada paraula i del seu lloc. Agafem «El primer llustre d'amor». Ens hi descriu la Girona de quan era petit amb el mateix realisme empeltat d'imaginació descriptiva que Pla farà servir anys després a milers de pàgines, fins i tot per evocar la seva pròpia Girona infantil. Ruyra encara necessita un argument, però el pretext és tan minso que queda en res al costat de l'astoradora descripció que hi fa dels carros i el seu moment de declivi. No sé si en cap més pàgina va arribar a una prosa de reportatge tan vigorosa com aquesta, però és igual: amb quatre paràgrafs n'hi ha prou per donar una mostra, model o llavor.

Català, Carner, Gaziel, Riba, Pla, Rodoreda, Espriu, Calders... Tots en reconeixen explícitament el mestratge. Preguntat sobre la llengua, Espriu contesta a l'entrevista de A fondo: «el único maestro por mi reconocido es el gran escritor catalán, del que tan poco saben ustedes, los castellanos, Joaquim Ruyra, el cual, a su vez, estaba enraizado en el trabajo enorme en prosa de Mossèn Jacinto Verdaguer». I si alguna cosa en podien saber els castellans era perquè nimés ni menys que Carner els l'havia volgut traduir.

No em consta que s'hagi tornat a traduir Ruyra al castellà, per més que la Costa Brava s'hagi tornat un punt d'atracció turística mundial i per més que Ruyra continuï insuperat en la descripció que va fer-ne. L'afinament que un paisatge tan ric de matisos permet a la sensualitat potser explica que hi nasquessin els grans prosistes d'abans de Monzó -menys Rodoreda: va acabar anant-hi a viure. Pujant per la costa: Ruyra, Gaziel, Pla i Català.

De totes maneres, com que és veritat que la feina de l'escriptor és adjectivar, descriure o precisar, està bé recordar que Ruyra trobava barroer el nom de Costa Brava. Passada la Costa Grassa, que és com proposava dir, per la fecunditat, al Maresme, venia la Costa Serena, de Blanes fins a Sant Feliu de Guíxols; després seguia la Costa Dolça, fins a Cadaqués; i a partir d'allà sí que trobava bé de dir-ne Costa Brava. Amb la qual cosa els quatre grans prosistes en quedaven fora.

Les exigències d'un patró ideal

Ruyra era molt aficionat a l'àlgebra. Se'n conserven quaderns plens de càlculs. Es passava tardes senceres fent operacions matemàtiques que li servien per distreure's de la intensitat creativa. També col•leccionava bitllets de tramvia numerats amb cap-i-cues. En un article va explicar el sentit que trobava al «noble esplai cap-i-cuesc»:

L'home és un animal col•leccionista; i cregui que aquesta veritat, per més que exhali certa flaire humorística, no redunda pas en desprestigi de la nostra espècie. El col•leccionista es proposa omplir les exigències d'un patró ideal amb objectes sensibles que hi corresponguin. Ve-li aquí un desideràtum que no pot néixer més que d'un esperit finament dotat del sentit d'harmonia.

Aquest sentit d'harmonia, aquest deler per completar, és l'energia que encén les millors pàgines de Ruyra: el mateix desig primari del col•leccionista que pateix per acabar una col•lecció. La col•lecció de Ruyra no és d'un centenar o d'un miler de peces, sinó de bilions de combinatòries, i per això es pot dir que s'acostamés que els altres a la perfecció. I és perquè s'hi acosta més que el desig de completar hi és tan intens i dolorós. Ruyra ens afua i revifa el desig. En una o altra mesura tots sentim aquestes «exigències d'un patró ideal» i la necessitat d'omplir-les «amb objectes sensibles que hi corresponguin».

L'exposició al desig és cancerígena, com a mínim. La resistència de Ruyra és molt gran, però és sobretot un autor germinal. No és un escriptor d'arribada sinó de partida, i amb poques pàgines en té prou. Va revestir-se, van revestir- lo d'una cuirassa de calma clàssica i religiositat catòlica, però el corrou per dintre un desig furiós. El deler d'harmonia és tan gran que pot compaginar la prosa més exquisida del català modern amb la participació, amb el pseudònim refinat de Tio Kakín, a la Societat del Fitxo de Blanes, on produeix perles de l'estil:

                                       No hi ha res tan deliciós
                                       com fer un cagarro gros
                                       poc a poc i amb suavitat
                                       amb el cul ben assentat
                                       i ben repapat el cos.

Escriure rondalles tronades al costat de grans innovacions prosístiques i morals no és només una fugida -que també ho és- dels dolors de la consciència del desig. També és una manera del cap-i-cuïsme: incloure la cua al cap, devorar-se un mateix per trobar l'harmonia. Podem veure en Ruyra tanta serenor com vulguem, però el suïcidi surt un cop i un altre cop en els seus contes.

Al cor de l'obra hi ha aquest desig d'harmonia i comunió amb el món dels «objectes sensibles». És un problema irresoluble. Per acabar amb el desig, ho has de desitjar molt. Sovint és una lluita dramàtica, com quan arriba a dir, en un discurs, que «lo sensual i lo estètic se exclouen mútuament». Ell! L'empresa és desproporcionada, però es tracta d'això.

El palp de les belleses fondes del paisatge

Ruyra és un explorador. Arriba a territoris nous perquè és l'únic que és capaç de mirar-los tan arran. Hi entra, els domina i s'hi queda.

A Occident, el paisatge és una descoberta de fa quatre dies. Abans del romanticisme són comptats els escrits i les pintures que tenen el paisatge de protagonista. Fins cap al dinou el paisatge és un decorat o com a molt és vicari d'un sentit simbòlic o topogràfic.

El racionalisme del divuit va deixar molt tocada la convicció en l'existència de Déu, és a dir, la transcendència. Durant el dinou es va mirar d'omplir aquest buit buscant a la natura el que els filòsofs del segle abans s'havien polit en una eufòria egocèntrica. Ja Rousseau havia contestat a Descartes: no és si penso, que existeixo; és si sento. I, a través dels sentits, amb el que es van trobar els romàntics va ser amb el món de fora, amb els «objectes sensibles» i amb el positivisme. Van extremar l'afinament sensual com mai perquè com més se sentia més s'existia. Van acabar arribant al mateix buit de transcendència, però aquesta vegada pel costat dels sentits. Com per desig d'harmonitzar, es va acabar fent la volta a la persona.

A finals del divuit Goethe ja toca la natura i la descriu, i Wordsworth aprèn a escoltar-hi «la nostàlgicamúsica / del que és humà»,

                                        content de reconèixer
                                        a la natura i al llenguatge dels sentits
                                        l'àncora dels meus pensaments més purs, la dida,
                                        guia, guardià del meu cor, i ànima
                                        de tot el meu ésser moral.

Són alguns dels Versos escrits a poques milles de l'Abadia de Tintern, després d'una excursió, l'any 1798. Durant el dinou l'acostament a la natura cada vegada serà més fort. Es parteix de l'atribució dels nostres sentiments al paisatge i s'aprofundeix cap al que Baudelaire en diu les correspondències, que vol dir que la natura ens comprèn en el doble sentit de la paraula: ens inclou i ens entén, ens explica.

                                        La Natura és un temple de columnes vivents
                                        que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
                                        l'home hi camina per un bosc de símbols
                                        que l'observen amb una mirada familiar.

L'home, que abans era al centre de les pintures, s'hi va anar tornant petit i marginal. El passejant del pintor Friedrich s'acosta més i més al bosc de Baudelaire, acaba entrant-hi i s'hi confon. No és que hi desaparegui, tot el contrari; l'home desapareix en el paisatge en la mateixa mesura que el paisatge desapareix en ell.

L'acostament, la comunió és tan gran, que a finals del dinou el mateix paisatge ja pot fer part de l'obra. Agafem els impressionistes. En pintura, la llum d'un paisatge és la matèria que el pintor fa servir per descriure aquell mateix paisatge. Ja no s'hi representa la llum: s'hi fa. En música, el soroll de la mar o d'unes campanes és la matèria amb què es composa. Prenem un pintor com Raurich: les pinzellades no dibuixen, descriuen l'onada; la fan, l'esculpeixen. Mirem Gaudí, llegim Darío: exploten la sensualitat del mateix material constructiu. D'aquí surt la frondositat lingüística de Català o de Ruyra: extreuen la llengua del paisatge que volen descriure, estan fent servir una part del paisatge per parlar del paisatge mateix. Per alguna cosa són terratinents. Són literalment els amos del paisatge, en tenen les escriptures. En recol•lecten les paraules no només a les obres de ficció, sinó que tots dos en fan compil•lacions, n'omplen llibretes, les recullen del seu tros. Fan una literatura de paisatge, amb una consciència com mai més s'ha tingut del pes sensual de la llengua. Com diu Carner parlant de Ruyra, «las sílabas tienen perfume y color, [...] la frase cobra sonoridades de orquestación magnífica».

Ruyra només va publicar una narració en castellà, l'any 1878, i anònimament. Llegim-ne un paràgraf:

¡Oh, montañas, yo corro hacia vosotras!; ya os veo con vuestras colosales gibas envueltas por las nieblas, y me alborozo al contemplaros como el mercader cuando divisa los camellos de la caravana que vienen cargados con sus tesoros. ¡Cuántas hierbas se doblegan bajo mis plantas! ¡Cuántos insectos de alas esmaltadas vuelan zumbando en torno de mi cabeza untados con la miel que les brindan los cálices de las flores! ¡Oh día de regocijo!... ¿Por qué los sabios de rostro taciturno se sonríen al verme saltar sobre la colina y se dicen unos a otros que mis alegrías serán aves de paso que desaparecerán dentro de poco? ¡Ea! No los creas, alma mía; dejémosles que mediten a solas cabeceando en silencio porque sus palabras, frías como la escarcha, hielan los corazones.

Llavors el narrador s'enfila a les muntanyes i des d'allà contempla el mar. És impressionant com un autor que encara no ha fet vint anys ja té les peces que li serviran per aixecar l'obra sencera. Ruyra treballarà amb ben pocs elements, combinant-los obsessivament al trencaclosques de cada narració. Retinguem els savis freds que deixa enrere i la profecia de dolor que a través d'ells es fa a si mateix, i tornem al paisatge: «¡Oh, montañas, yo corro hacia vosotras!».

El moment de coincidència plena entre l'exteriorització de l'artista i la interiorització del paisatge es va donar per allà al canvi de segle. Maragall va retratar-lo en un poema de l'any u que es diu «Les muntanyes». En aquest poema, l'artista i el paisatge són una mateixa cosa. La coincidència és absoluta.Nohihacap frontera entre lesmuntanyes i Maragall, i és una unió corresposta i benaurada. La persona és el paisatge, el paisatge és la persona, i tot encaixa.

                                            Sentia la delícia de les fonts
                                            naixe' en mon si, regal de les congestes;
                                            i en l'ampla quietud dels horitzons
                                            hi sentia el repòs de les tempestes.
                                            I quan el cel s'obria al meu entorn
                                            i reia el sol en ma verdosa plana,
                                            les gents, al lluny, restaven tot el jorn
                                            contemplant ma bellesa sobirana.

Ruyra va descriure més d'un cop la mateixa fusió. Fins i tot va mirar d'explicar-la teòricament. «Senyors», va dir en un discurs de l'any quatre, «de la còpula entre els nostres sentits i la realitat exterior se genera una concepció misteriosa, en la qual quelcom d'aquella realitat pren estat anímic en nosaltres». El mateix Maragall, l'any després, en un altre discurs, parla del desig d'encarnar la terra -o sigui el paisatge- en una dona, per poder tornar aquesta terra «immortal, posseint-la». Posseint-la vol dir amb la còpula, evidentment, i tornar-la immortal a través dels diguem-ne fruits que donaria.

Així neixen tot de personatges empeltats a la natura, híbrids de persona i paisatge, el més lluït dels quals serà la Mila de Solitud.

A La gent del mas Aulet, Ruyra caracteritza un hortolà amb el seu propi paisatge:

Les seves orellasses oferien una gamma de moradors, que passava pel matís càl•lid de la maduixa, el fred de la capça de bròquil i el llustrós de l'albergínia assaonada; el seu llavi tombat recordava un tall de tomàtec; les seves dentarres blanquejaven com a grans d'all; els seus polsos i ulleres guardaven la besllum mig verdelosa, mig blavejant de la més ombra de les cols; en resum, no es diria sinó que les hortalisses en flor a força d'empolsinar-lo de llur pol•len l'haguessen hibridat, infonent-li elements de llurs diverses naturaleses, que el colorejaven viroladament.

Això encara té un punt caricaturesc, però el narrador palpitant al cor d'un dels ocells de «La parada» ja és pura transcendència:

En l'aire, enmig del cel, a una profunditat immesurable, un ocell... tal vegada la primera oreneta... daurat de sol, immòbil en un punt, aletejava. Oh, l'interessant solitari! Era un puntet viu, que palpitava isòcronament amb el meu cor... i es diria que fos el cor, el centre vital del món aeri. Ell i jo ens confoníem en un mateix ritme harmònic; i bevíem la mateixa llum, les mateixes blavors puríssimes i les mateixes exhalacions de la terra, i de l'aigua, i de les plantes amables... I em plaïa que fos així.

És la mateixa plenitud de Maragall amb el paisatge a «Les muntanyes». El problema és que l'impuls de tot un segle d'aproximació a la natura no s'atura tan fàcilment. Tal com havien previst aquells «sabios de rostro taciturno», el moment de coincidència feliç dura molt poc. Els sentits continuen treballant i arriba el desencaix. El desencaix ve de la gana espiritual. A «Les muntanyes», la confluència dura una nit, la nit d'amor que a la literatura catalana van creuar-se, que van coincidir la persona i el paisatge. Maragall va descriure aquest moment fugaç. L'endemà mateix, la muntanya Maragall ja va anhelar la transcendència:

                                         Però jo, tota plena de l'anhel
                                         agitador del mar i les muntanyes,
                                         fortament m'adreçava per dû al cel
                                         tot lo de mos costats i mes entranyes.