I have no money, no resources, no hopes. I am the happiest man alive.
No tinc diners, ni recursos, ni esperances. Sóc l'home més feliç del món.
Henry Miller

No els ha passat mai a vostès que a les cames, així de cop i volta, els agafi una mena de no sé ben bé què i potser, mortes d'esma de tant traginar amunt i avall, esperonades per un sempre imperiós au vinga, afanyeu-vos, seguit d'un no menys urgent a corre-cuita, que ja fem salat o -vegin que se m'acut ara- un d'aquells si us plau no t'entretinguis massa que tenim cita amb el metge de capçalera i se'ns passarà l'hora i després ja saps quant de temps triguen a donar-te cita i que no se'ns oblidi que abans hem de passar pel mecànic que encara li devem part de la reparació del cotxe... Que si la nena ens agafarà un bon refredat a la porta del col•legi amb la que està caient i que ja sento la sogra, que si m'he tornat una d'aquestes mares desnaturalitzades que s'han posat tant de moda avui dia que ho volen compaginar tot: una carrera professional d'èxit amb les obligacions que comporta ser mare... Que si no et fa pena, pobra criatura, i a sobre aquest embús al centre. Ens agafarà una pulmonia... Que si la promoció de dos per un al súper ja no és vàlida i ja puc llançar els vals a la brossa (no sé on tinc el cap), i ja per acabar-ho d'adobar crec que no li he posat de menjar al gos, ni tampoc no he regat les plantes de la veïna tot i que em va fer prometre que me'n cuidaria com si fossin sang de la meva sang mentre que ella es bronzeja a no sé quin poble perdut de no recordo ben bé on...

Doncs això, com els deia, no els ha passat mai a vostès que, contra la seva voluntat, sense la deferència que atorga un avís previ que mai està de més, no els ha passat mai que les cames alenteixin el seu ritme frenètic d'anar amunt i avall, sempre amb presses i aquesta llengota que burxa per sortir del seu amagatall, com si casa seva se li hagués tornat massa petita, insuficient i per tant claustrofòbica, i l'única solució consistís a defenestrar tota la seva excrescència carnosa cap a enfora. No els ha passat mai que, abrigallada d'una viscositat convenientment gruixuda (la ocasió bé que s'ho mereix car allà fora deu fer un fred siberià) aconsegueixi franquejar la barrera d'unes dents que, ves qui ho havia de dir, en aquesta ocasió no ofereixen cap mena de resistència (tal vegada una o dues càries sense importància) i, de sobte, mil•lèsimes de segons abans de lliscar llavi avall, s'ho repensi (què carai, potser sí que fa fred allà fora), i car potser suïcidar-se ja no li sembla tan bona idea. I no els ha passat mai que, com tot fill pròdig que tard o d'hora veu com les cames desobeeixen l'impuls de la gosadia, retrocedeixi sense gaires dificultats al recer d'un cau que, tot i lil.liputenc, no ha deixat de ser, ni per un instant fugaç, casa seva al cap i a la fi. No sé a vostès, però a mi els asseguro que me n'ha passat una de ben grossa. Tot per culpa d'aquestes cames que des de fa una estona que no em responen. Almenys no com jo estic acostumat que ho facin, o sigui amb la celeritat de la rutina que no es pren un respir de dilluns a divendres, en consonància amb l'imperatiu que ara sempre vol dir massa tard. M'han sorprès, i no gratament, amb la decisió inapel•lable de voler voltejar a tort i dret sense cap altre rumb que un ja m'ho trobaré quan hi arribi i la incertesa com a timó. Això pel que fa a la dreta. Vet aquí el problema. Les aspiracions psicomotrius de la seva companya de tota la vida, hom titllaria, si em permeten la precisió, de més lúdiques. Sense més preàmbuls sàpiguen que l'esquerra ha fet palès el seu desig de consagrar la mobilitat que li ha estat conferida a saltironejar de dilluns a divendres (activitat per a la qual ja ha sol•licitat una xarranca i la plaça idònia on dibuixar-la). Per als caps de setmana es reserva el dret a potser ramblejar sempre i quan la meteorologia acompanyi i el calçat sigui l'adient per evitar les sotragades traïdores a què freqüentment ens conviden algunes voreres urbanes. No descarta estendre aquest ús, ha afegit, als dies festius que tal vegada solen ser els més propicis per a això: ramblejar.

Dono per suposat que a vostès res de tot això no els deu haver passat mai. Me'ls imagino dotats d'unes extremitats inferiors en ple ús de les seves facultats psicomotrius. Segur que les seves cames es mouen, belluguen i es desplacen d'un cantó a l'altre com Déu mana. Amb una unanimitat sense precedents. L'una al costat de l'altra. Com dos bons germans agafadets de la mà. Les seves deuen ser de la mena de cames que en estat de repòs absolut es creuen una sobre l'altra. Amb elegància. No caiguin en la trampa de pensar que m'he begut l'enteniment, però aquest recés de cames creuades me l'imagino moblat. Amb cadires i taula adquirits a l'Ikea. A la taula, tot just parada per gaudir d'un bon tiberi, hi veig un safata de canelons farcidets de la carn d'olla de tots els dies de Sant Esteve. A les copes, un bon vi del Priorat. I és que tinc gana. Em retrunyen els budells des de fa estona.

Jo que sempre m'he pogut vantar de saber cap on adreçar les meves passes, tot i que sempre de manera vertiginosa, no ho nego pas, la qual cosa sovint ha donat peu al trastorn d'una torçada o, pitjor, esquinçada de turmell, ara em trobo amb el cul clavat a la butaca del despatx des fa tres hores i vint-i-cinc minuts i escaig perquè el que encara no els he dit és que, des que les meves cames m'han comunicat llurs decisions irreconciliables, no he gosat moure un dit. De cap dels peus, esclar. Els dits que sí he procurat bellugar són els de la mà. Les meves falanges dretanes han pitjat per aquest ordre de prioritat els números de telèfon del meu fisioterapeuta que m'ha engegat en un tres i no res i de males maneres. Que té l'agenda superatapeïda fins a Cap d'Any i que el dia dos puja amb la dona i els nens a Baqueira Beret i ja no torna a baixar fins passats Reis, però que no em preocupi, que segur que es tracta d'un espasme muscular de no res, que aquestes coses marxen tal com vénen i que no, que no em pot recomanar cap especialista del gremi perquè això seria com llançar pedres contra la pròpia teulada i que ara de veritat m'ha de deixar, que té la consulta a vessar i que per descomptat que Bones Festes i Bon Any. Després he trucat al metge de la família, aquell que hom acostuma a anomenar el de tota la vida com si hagués estat investit amb el dret i la obligació de participar activament en el nostre primer i darrer alè en aquest món i que en aquests moments es troba convalescent d'una operació de maluc per a la qual feia anys i panys que estava en llista d'espera i que l'ha deixat tant o més immobilitzat que qui els escriu aquestes línies i amb el neguit de vés a saber si no m'hauran desgraciat aquests aprenents de cirurgians de merda a qui més els valdria aprendre com enguixar un húmer trencat o fer una traqueotomia d'emergència amb un bolígraf BIC "Punta Fina", aquests sí, de tota la vida.