"Tal.luts espidanyats, domnes de gic (...)". Damià HUGUET (Ofici de sords, 1976).

 

Un dia et passa pel cap una idea, que neix com un brot de vent, creix i vessa quan els dics no la poden contenir. Un dia, com als contes, decideixes fer alguna cosa diferent, i com que no coneixes fades, ni velletes benèvoles, ni més princeses que les de paper setinat, totes falses, ni tens bo amb el cel, ni cap sant predilecte, només, qui ho sap! un àngel despistat, caparrut com tu mateix, t'inspires en el deixant d’aquella idea que bull i empeny. Consideres: hauré de passar les tres proves de foc? suportar les set estacions? una teringa de turments o bones obres?. Obrir portes gegantines (penses), barallar-me amb animals fantàstics, empasssar-me beuratges infernals, resar oracions indignes, ajudar infants a creuar rius, compartir amb pelegrins malalts rosegons de pa dur, cantimplores d’aigua estantissa, vestits esparracats, somriures sense ganes, converses avorrides...

 

Obres el llibre, tanmateix, i en passes els fulls, depressa. T'atures, una glopada d'aire que et sembla feixuc t’omple i et buida, i finalment assenyales amb el dit: quelibrot, arvoís, xermigot, grèstica, osterluqui, baumil.lar, isornoll, sàulide, fircomeda, vilbicrós, cradió, joquità, yportània, paupilar, restolera, torbiús,  daumasquell, nímoda, urquitèmia, estiròpit, husbílid, krèvol, wastípol, magitàcsia, labercòs, zoquilexi!.

 

Alenes. Et relaxes. No se sent res, a fora. Ningú. Has travessat el llac totsol, sense ajuda. Has escalat la muntanya, has davallat fins al cul de les coses. Has endevinat el joc.

 

Però sí, fillet meu. Quan et gires, disposat com un humà qualsevol a partir cap a la cuina i fer bullir l'aigua per prendre el te d'aquestes hores, et regires: una velleta benèvola, somrient com un nadó, t’ofereix una tasseta que fumeja mentre un animalot, amb ales d'àngel i cap de granota, amb una mà es posa bé les ulleres i amb l'altra t’obre una porta gegantina, sortida de no saps on, i et convida a passar dient-te, amb veu dolça de princesa espavilada: "Dibrusca bé l'aumida o hauràs de xeregar el tribot!".

 

I així ho fas.

 

 

“Quan vàrem entrar a l’estança groga, el daumasquell no era al seu lloc, només l’hoberinga que, de cop, obrí les fulles grèstiques. Un kipsòtic davallà del paladar de la cova, veloç. Era un husbílid femella, tots ho veiérem clar (llevat del nostre lessitó, que encara no s’ho creia).

“- Si baumil.les amb força per ventura fronaràs el vent...

“- No ho pots dir mai: un cradió no grodinya debades.

 

“Tres vilbicrosos guaitaren per una encletxa, a dalt de tot, amb una certa por. El nostre zobú no els devia fer cap gràcia.

“N’estic fart, de quelibrots!”, cridà el més alt, “no en vull pus, i si m’usorau rebreu de valent!”.

“Sortírem. Un llop, arvoís i caut, estamurcà una branca i udolà. L’íbica que dúiem, al temps que estenia els estiròpits, desapareixia per encant. “Fircomeda!”, vaig cridar, potser un poc massa dramàticament, però el jambosí restà impassible. Passàrem pel torbiús i xestonyaren les veus, que venien de molt lluny. La restolera s’escampava en volves daurades, però quan arribàrem al vèbrix les muntanyes semblaven de plata. Va ser llavors quan la dona paupilà i el tremicó no va tenir altre remei que escampar la boira. El comellar wastípol, el cim al fons, asbruc, tot devia ajudar-la a recordar.

“Partírem depressa. El xermigot ens acaçà encara una bona estona però, en un instant, una brulíngia aparegué del no res i somriguérem, tranquils, i tan bon punt cridà “yportània!” la crosbifera s’obrí i poguérem entrar-hi.

“En haver passat la sisena porta l’isornoll era viu encara; no sabíem, però, que els morticans l’esperaven. Una joquitana entrà per descuit i, llavors, no hi hagué altre remei que notripar els esbarzers de les bosses. Per ventura els krèvols no se’n temeren de res i així nosaltres i l’oquissalm passaríem dissimuladament, o no. Ella agafà el paquet i un labercòs, inquiet, li demanà: “heu de prefumir aviat o vos entretendreu un poc més?”.

 

“El darrer obstacle era allà davant. Baixaren les nímodes i els homes ribilostàrem les claus i obrírem, finalment, la portella. Si emparàvem l’osterluqui era ben segur que tots ens n’aniríem en orris; si subricàvem, hauríem de lluitar.

“La tastàrem, però la urquitèmia no tenia gust de res. L’estel d’yrimorn enfosquiria la vall sense remei.

“L’home seia al fons. Duia una zoquilexi de cavall i així i tot derrulia com un gegant. El Jove seia allà devora i li pegà una magitàcsia que el deixà estès de por; tanmateix, al cap de poc, querunyava com abans.

“No volia dir-ho, realment, però una sàulide el provocà i el wocsedi esclatà com un fogueró covat. Era el final de tot.

 

“Àsquila!” diguérem plegats, a una veu.

 

“I així va ser”.