Tampoc vaig fer massa cas dels canvis del meu cos, tots foren progressius i els vaig anar corregint o adaptant-m’hi, de mica en mica

Recursos

Marta Contreras | Correu


No me’n vaig adonar pas quan la nina em va cridar per primera vegada iaia; havia tingut els fills de ben jove i tan sols em considerava una àvia primerenca. No en vaig fer cap cas de les vegades que els joves insistien en cedir-me el seient i que jo declinava. Jubilar-me de la feina no em va ni immutar; per mi era l’inici d’una nova vida que feia anys que planificava amb molta il·lusió.

Tampoc vaig fer massa cas dels canvis del meu cos, tots foren progressius i els vaig anar corregint o adaptant-m’hi, de mica en mica. Primer m’aparegueren un pèls negres a la barbeta, més tard vaig descobrir unes taques petites i blanques a les cames que, per molt que insistís en acolorir amb el sol d’estiu, seguien clares i cada vegada més abundants. De taques d’aquestes també en tenia a les mans, juntament amb una mica d’artrosi, gens molesta, però que engruixia algunes articulacions donant un aspecte distorsionat a les meves mans, fins llavors tan harmonioses. Els cabells blancs van tardar a aparèixer, quan jo vaig començar a contar-los d’un en un, la majoria de les meves amigues feia temps que no recordaven de quin color era el seu. I de les tant indesitjades arrugues, poc a dir, perquè gairebé desapareixien de l’esglai en pagar les cremes miraculoses que comprava indiscriminadament.

En vaig ser conscient quan em vaig adonar que, per fi, m’acceptava tal com era. Anys de recerca interior, intentant entendre què em passava pel cap, mirant de descobrir què em mancava per sentir-me més completa o una mica menys buida. M’apuntava a totes les activitats, cursos i seminaris que creia que m’obririen els ulls: cursos d’intel·ligència emocional i d’autoconfiança, lectura i relectura de llibre d’autoajuda, seminaris per a l’assoliment de fites... Vaig canviar de feina una vintena de vegades, esperant que aquesta fos la raó de la meva infelicitat. Però res em va satisfer, ni va canviar la sensació de mancança.

El dia que vaig sentir-me feliç amb mi mateixa, que no vaig tenir la necessitat de canviar res, aquell dia, vaig entendre que ja era vella. 

 

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits