A l’hipergeriàtric de franquícia privativament sanitària, de tres pisos allargassats amb múltiples habitacions, galeries i multisales polivalents i megafuncionals, passadissos envidradíssims i menjadors tots nous i lluents, el dia de Tots Sants ja comença. A la sala 2.4 una munió d’usuaris, la majoria dels quals asseguts en cadires de rodes de models diversos segons el grau de culpabilitat familiar i identificables segons un codi de barres pronominal, estan arrenglerats en perfecta quadrícula romana davant el televisor de plasma. Halloween? Hell on wheels: a la pantalla extraplana el presentador telecincaire, disfressat de vampir i acompanyat per un trio calavera que prova de garlar a l’uníson però als qui no se’ls entén res, pretén regalar una Harley Davidson sota el parany del SMS amb veu pretesament temorenca i pràcticament ridícula. La paradoxa resulta cruel: els catalans al cairell de la mort veuen ressuscitar els òbits nord-americans. Segurament, si no fos per les trinxes de seguretat que els lliguen a les cadires de roda, més d’un s’aixecaria per a canviar el programa, però necessiten aquesta subjecció o molts d’ells vinclarien l’esquena fins ser un cabdell de si mateixos, posició fetal amb què l’ergonomia retorna als orígens, qui sap d’ esma o per l’estretor d’un líquid amniòtic fet de sales polivalents lluents com a patenes i ones hertzianes absurdes. Potser és per això que, en sentir la veu gemegosa d’un usuari caduc que pidola clemència amb un “mareta, no em vull morir; mareta, no em vull morir...”, ningú dels usuaris no en fa gaire cas, ni que sigui perquè és una por compartida o una altra sonsònia ambiental contra la qual ningú no pot canviar de canal.

A la Cori, la gericultora del torn de nit, li ha tocat torn doble. Aquest matí la Rosario no ha pogut venir i algú l’ha de substituir tal com, per exemple, tu!, li ha dit la Josepa, la directora del hipergeriàtric creient-se graciosa i assenyalant-la amb l’índex refistolat i manicuradíssim. I la Cori, a corre-cuita, s’ha dutxat per tal de deixondir-se i ofegar les malediccions, s’ha pres una triple dosi cafeínica i ha trucat a casa perquè la seva mare doni d’esmorzar als nen i els porti a escola. Ara, amb els esclops farmacèutics en retaló repicant, pistola làser al maluc dret i telèfon portàtil a la butxaca esquerra, la Cori empeny el carret metàl·lic amb els vasos de plàstics i les gerres d’aigua per a la hidratació convinguda cada 90 minuts. Menuda i eixerida, un xic grassoneta i amb el posat de qui sap que no es pot identificar amb l’usuari i que, per tant, la rialla superficial és la major de la falsa indiferència, ofereix l’aigua als usuaris amb broma fàcil i desinterès per les premonicions mortuòries que prou bé coneix. Fet i fet, els vellards són nens arrugats que volen cridar l’atenció i que, com més s’apropen a la fi, més retornen al bressol. En fer les tipificades rondes nocturnes, cada nit veu llavis contornejats que xumen un mugró invisible, malsons provinents d’una baralla entre germans, una sabata perduda, un nino espellifat. Al cairell de la mort, el cos humà sap administrar els seus recursos, totes les energies es concentren en els òrgans vitals mentre que la pell es resseca, les paraules barbotegen i el son estalvia qualsevol excés fins a la naixença inversa. De fet, aquesta nit la Cori ha certificat un altre èxitus: a les 3:27 sostenia el palmell esquerra de l’usuària 080374 just quan aquesta agonitza, la ranera cada cop més dissipada i esquifida fins a la darrera expiració. Quan la direcció l’avisa quin usuari està a les acaballes i que potser no passarà d’aquella nit, la prioritat de la Cori és ser-hi present, donar la mà a la mort i acompanyar l’usuari pel trànsit fins a la sortida, disposar cames i braços en una postura calmosa en cas de traspàs dolorós i realitzar els tràmits pertinents de la burocràcia mortuòria: avisar el metge, signar l’albarà de defunció... D’altres vegades, però, és pitjor. La Cori no ha oblidat aquell cop en què un usuari, amb una força sols provinent de la consciència absoluta, es redreçà del llit, l’abraçà de cop tot cridant mare per, immediatament, deixar-se anar. Aquella nit la Cori va entendre què vol dir realment morir en pau o en guerra amb un mateix. I és que naixem i morim sols, però algú sempre ens ajuda, li agrada de pensar. Potser per això la Cori té una estratagema personal, un petit ritual metafòric: morir és tornar a aprendre a anar en bicicleta, li agrada pensar, i tothom sap que, un cop après, mai no s’oblida. En els trams finals de l’usuari, s’imagina que la seva mà realment sosté un seient de bicicleta i que corre al costat d’un infant a qui només veu l’esquena, a qui acompanya per un paratge sense decorat i a qui, sense que se n’adoni, deixa anar. Llavors, el nen sens cara pren embranzida, tentineja entre la voràgine de l’acceleració i el dubte de l’equilibri fins que la pedalada ja és inèrcia i la rialla la major de les satisfaccions.

--“Nena, do’m aigua” – li crida un usuari a la vorera de la finestra, per la qual un cel encara pàl·lid s’enclastaria contra el campanar de la vil·la si no fos pel reguitzell de xalets unifamiliars clonats en aquest extraradi de nova totxana negra. I la Cori, coneixent quin usuari és, apropa el got als llavis del iaio, que amb un gest libidinós però tendríssim li manega l’entrecuix per sobre l’uniforme de cotó. La Cori el deixa fer, sap que no li ho hauria de permetre, però alhora aquests són els darrers rampells lascius que l’usuari es pot permetre, i ella li fa veure que s’excita quan realment la deixa tan freda com el frec llimac de làtex. Al cap i a la fi, quan la Cori ha de canviar-los els bolquers o dutxar-los, quan els ha de netejar un sexe exsangüe o uns esfínters sense el control après, ¿no els veu en la nuesa més cruel i que voreja el sacrilegi de la pell, no els cura fístules i pústules amb la falsa normalitat de qui s’enfronta quotidianament als tabús? A l’anterior geriàtric, quan la Cori estava embarassada del primer fill, una usuària que patia alzheimer li solia acaronar el pitram mentre la confonia amb la mare. En patir
l’ embòlia que feu finar la iaia en dos dies i escaig, a la nit la Cori la va alletar amb el seu calostre primerenc com un pacte matriarcal amb què el primer tast i la darrera cena coincidissin. De llavors ençà que la Cori descobrí que els actes humans més primaris són els més complexos però els més resolutius, i que conviure diàriament amb els agònics reclama actituds vitals tan pures com incomprensibles, record constants, vivència intoxicant. A tocant de la mort, un no pot sinó viure-la fins a les darreres conseqüències.

I en estirar del carret per anar a deixar-lo a la cuina de la segona planta i prendre’s l’enèsim cafè del matí, la Cori s’adona que cal fer un canvi minúscul però efectiu: s’apropa a la televisió i canvia de canal per un altre de dibuixos animats. Els usuaris més eixorivits mormolen què ha passat, i fins i tot un d’ells la tracta de puta. Els altres, però, deixondint-se per aquella nova remor de veuetes nassals estrafetes, desclouen els ulls i s’estranyen en veure aquells ninots de coloraines que pul·lulen per la pantalla. Ningú no en sap l’argument ni el nom dels personatges, però aquestes imatges senzilles, gairebé ofensives per banals els activen parts closes a l’imaginari i els retorna a un misticisme ximplet però efectiu, esperonador per estrany, indefugible. L’agònica sonsònia del “mareta, no em vull morir; mareta, no em vull morir...” es transforma en un silenci de fluorescent pampalluguejador. Fins i tot, en sortir de la sala polivalent, potser per la manca de son, el cansament o l’unça de satisfacció de tot plegat, la Cori creu haver sentit una rialla, encara que sigui l’última.